Tot seguia el seu curs natural: havíem demanat les acreditacions per assistir al PopArb, un dels festivals més característics del país. Quan ens vam avisar que en seriem part, encara no teníem consciència que seria l’última edició. Alguns vam pensar que es tractava d’una estratègia comercial, afirmació que l’organització va negar a l’hora que va reforçar la idea que es tractava d’un final d’etapa sense deixar del tot clar el motiu. Potser és per els canvis del govern municipal o bé és una qüestió econòmica, però el que queda clar és que ens fem grans i, independement que sigui o no l’última edició, que cada edició hem tingut una sensació de deja-vú, per bé i per malament. I en aquest sentit, sembla ser que el festival s’ha estancat en una fórmula que havia funcionat fins aleshores, però sembla ser (o aquesta ha sigut l’efecte) que aquesta edició li ha faltat sobretot el públic.
El divendres va començar ben aviat amb Coriolà a l’espai Can Cassó, amb la sorpresa que l’obertura no fos al bar Can Torres. Tot i el poc públic, Coriolà va defensar el seu directe. A destacar, la versió de Everybody’s talking de Harry Nilson, cançó que lligava molt bé amb la notícia de la fi del festival. Tot seguit, vam tenir l’oportunitat de gaudir d’Enric Montefusco en un format més íntim però igualment interessant. Acompanyat de quatre veus corals, va repassar les millors cançons de la segona part de la seva banda Standstill. Tot un petit regal per una edició molt enfocada a la veu. Cal dir també que va fer una versió de Leonard Cohen, traduïda per ell mateix al català, on s’intuïa cert regust de comiat. De la seva banda? Del festival? Qui sap.
Tal com va dir irònicament el cantant de Manos de Topo, Miguel Ángel: “la gent del PopArb sap com passar-s’ho bé, programen Enric Montefusco i tot just després, Manos de Topo”. La banda, que no deixa indiferent, ha deixat enrere certa immaduresa dels anys anteriors, i sona ara més seriosa, cosa que ha fet que perdin certa frescor. Tot i així, van fer una bona feina. Tot després, a peu de públic, van actuar Anarquia és independència. Vam assistir a una espectacle-performance poètica sense cap ni peus. Potser es tracta que no vam arribar entendre la intenció artística de la proposta, però molta crítica política i econòmica fora de lloc. La impressió de la majoria d’assistents crec que va ser semblant. Des del meu punt de vista, error total. Per fortuna, tot seguit va venir Pau Vallvé amb el directe magistral que ens té acostumats. El banyolí és una gran aposta: grans cançons per un gran directe.
El segon error de la nit, pel meu parer, va ser la proposta Nits del Caballo Cantaor, encapçalada pels Za!, espectacle sense cap sentit i avorrit, amb la participació d’altres membre de grups que rondaven per allà. Joan Miquel Oliver va posar de nou les coses al seu lloc, gran directe de l’ex Antònia Font. Oliver ens va fer arribar el seu univers particular entre surfistes, estrelles i minimalisme musical. Realment un dels millors directes del festival. Tot després, van arribar els Sanjays per animar a la festa. No és que sigui una mala banda, però es tracta d’un mix d’altres grups i cançons que hem escoltat semblants altres mils de vegades. Tenen intencionalitat i sonen bé, però no acaben de ser res concret.
El dissabte després de la piscina vam tenir l’oportunitat de veure al Prat Rodó a una noia que està en boca de tots, la Núria Graham. Algú sap quantes cantautores semblants hi ha? Això si, la Núria té un toc més ambiental, amb una proposta més rockera. Tot i així, encara li queda llarg camí per emocionar o per ser la Julie Doiron catalana. Vam marxar ben aviat per aconseguir un lloc privilegiat al concert de Ferran Palau a Can Torres. El d’Animic és es tot un trobador i creador de cançons màgiques. Sempre fa un bon directe, sigui sol o amb la seva banda. Juga a una altra lliga i ens va regalar un directe magnífic, tot el contrari de Camp David a Can Cassó. Allò semblava una reunió d’amics que tenien l’oportunitat de tocar al PopArb. Es perdona la versió de Violent Femmes, això si.
El dissabte va seguir amb Da Souza, on vam gaudir d’un directe decent amb una energia que va venir bé pels ànims del públic. Sobretot, perquè després va venir una altre baixada important amb Eef Barzelay i El Senyor i el Cor brutal; que es va convertir amb una pendent vertiginosa amb CARLA. El públic era escàs i donava certa sensació de comiat fins l’arribada de The New Raemon, que van tocar sobretot cançons del seu primer (i millor) disc. Va sonar molt bé, però donava certa impressió de feina ràpida, sobretot perquè el Ramon sol comunicar-se bastant bé amb el públic i no va ser el cas. Tot i que potser era una qüestió de temps. Tot després, va aparèixer Xarim Aresté i el seu rock amb majúscules i el final de festa amb Le Petit Ramon i The Excitments.
I ja està, això és tot, no? Una llàstima, però potser una pena necessària per la fi d’un festival que podríem imaginar com serien les edicions posteriors. De totes maneres, gràcies PopArb per posar Arbúcies al mapa, gràcies pel tracte exquisit a mitjans, artistes i públic. Potser això que diuen de renovar-se o morir funcionaria en aquesta ocasió… però el PopArb ha mort, això sí, de peu.
TEXT: Jaime Rodríguez (enviat especial)
FOTOS: M.B./A.N.