Temporada Alta

Una granada a l’Auditori

General, , , , , , , , ,

Presentant disc nou, dos anys més tard i amb tres músics menys. Així em retrobava amb una de les veus més reconegudes i aplaudides en els nostres escenaris – i en tots els que trepitja-, Sílvia Pérez Cruz, acompanyada de Raül Fernández Miró Refree. granada, amb g minúscula, és el resultat de la intensa relació entre aquestes artistes que, com suggereix el títol, té un caràcter explosiu.

Sílvia Pérez Cruz i Raül Fernández es van presentar a l’Auditori de Girona i dins el festival Temporada Alta amb les entrades exhaurides des de feia dies i amb una posada en escena senzilla i discreta: catifa, els instruments i una il·luminació que, exceptuant determinats moments, no recorria gaire més que el contorn de les seves figures. I és que amb una proposta musical així, tot esdevé sobrer.

Colze a colze, la veu d’una i la guitarra de l’altre es van dedicar durant dues hores llargues a bombardejar-nos amb intensitat i sense compassió. Del primer cop de veu fins a l’últim fil de guitarra vibrant, davant la potència i la força d’aquest espectacle un no pot fer més que rendir-se i deixar-se desbordar per la marea sonora que de les seves dots sorgeix.

Des de l’Abril 74 fins a l’últim sospir de la Menuda els espectadors no van tenir altra opció que aguantar l’aire i intentar sostenir tota aquella contundència musical al límit de la violència. Afortunadament, de tant en tant la veu dòcil d’una i altre baixava a rescatar el públic, contextualitzant el treball i rebaixant les pulsacions d’un pati de butaques que esclatava en aplaudiments com si aquesta fos l’única manera d’alliberar-se de tota aquella energia.

La nit també va tenir els seus moments de distensió amb la versió – fusió dels temes de l’Albert Pla i Vestida de Nit, juntament amb un dels moments més imprevistos en un concert on les veus de Leonard Cohen i Edith Piaf omplien l’espai. A ritme de bombo i a cor de públic, l’Auditori va viure un dels moment més divertits amb la versió-fusió del Single ladies de Beyonce i el Rehab d’Amy Winehouse.

Finalment, dos bisos van resultar necessaris per calmar la sed d’un públic que no volia perdre l’oportunitat d’exprimir aquell espectacle fins a la darrera nota. Crec que no ens equivocaríem en afirmar que divendres tothom va sortir del concert ple i satisfet. Un regal.

L’Optimista
Sempre beu el got més ple

Yann Tiersen sacseja l’Auditori

General, , , ,

Entre l’estupefacció i la sorpresa més positives, un públic, generalment poc avesat a l’amplitud de l’obra de l’artesà de les atmosferes sonores nascut al finisterre bretó fa 44 anys, escoltava dempeus i amb notable descol·loqui l’últim dels tres bisos que van cloure el concert de divendres a l’Auditori de Girona. El Festival Temporada Alta d’enguany, programava amb encert al compositor i multiinstrumentista Yann Tiersen.

La Sala Montsalvatge de l’Auditori, amb la platea plena, esperava amb curiositat “l’autor de la banda sonora de Le fabuleux destin d’Amélie Poulain (2001)”. El ganxo del màrqueting, en tant que necessari per fer moure el cul a la gent de Girona o de qualsevol altra banda, fou segurament el principal culpable de la indigestió més plàcida, pel seu reduccionisme inherent. Molts dels presents no es van cansar d’ovacionar un espectacle que va posar contra les cordes la seva anterior desconeixença.

El compositor, acompanyat en el directe per quatre músics també impregnats d’una sorprenent versatilitat interpretativa, presentava un darrer treball anomenat Infinity (2014), que ben poc té a veure amb les composicions joguenívoles que acompanyaren excel·lents films europeus com l’abans esmentat, o La vie rêveé de anges (1999) o Good Bye Lenin (2003), entre d’altres. La infinitesa d’aquest darrer àlbum beu d’aquestes experiències passades però origina un nou big bang amb la sàvia inclusió del rock progressiu amb qui Tiersen també abans havia experimentat vastament. Sumem-hi la comunió amb l’electrònica, l’ús paral·lel de bases –algunes d’elles enregistrades a la mateixa natura-, el sintetitzador combinat amb fragments de cant líric i solemne, un violí que quan queda en evidència arrasa i fa frisar, aquell piano que ens recorda a Satie…

Un repertori amb altiplans, un viatge que ens trasllada a paisatges afables i intimistes, amb subtilesa i suavitat, just abans de fer-nos caure sobtadament per un penya-segat de qualsevol dels finisterres haguts i per haver, des dels quals podem albirar l’horitzó ben pla. I fer-nos tremolar, durant la caiguda amb la gran ventada que ens frega les orelles, provocada pel conjur de la guitarra amb distorsió, la bateria o els martellejos xil·lofònics de colors.

Els cinc músics que formen el projecte, van presentar a Girona un espectacle sonor i visual de molta alçada i pulcritud, cuidat fins a l’assumpció de la matemàtica exacta. Si bé el vuit ajagut que enuncia el treball des de la portada és un constructe numerològic ideal que ens mostra una tendència al sens-fi, la paradoxa que vam viure durant l’hora i mitja de concert ens regalava una sensació delimitadora, ja que, tot i la complexitat exquisida del que vam poder presenciar, el que estava succeïnt a cada dècima de segon estava mil·limètricament preparat. El veritable infinit que se’ns presentava rau en les seves possibilitats creatives que, sobri, sense dir gairebé ni piu en tot el concert més enllà dels fragments cantats, van esquinçar per sempre més l’etiqueta “Améliesta” que per a molts penjava en aquest geni contemporani.

Com una ceba si en vas arrencant les pells, si es pogués desvestir el resultat de les últimes composicions de Tiersen i els seus en aquest portentós directe, de ben segur que arribaríem a la conclusió que als universos que ens regala ni els cal tant d’acompanyament de llums, ni fum, ni uns arranjaments tècnic excel·lent que oferia un so digne d’un enregistrament d’estudi, ni les mateixes bases amb sons atmosfèrics, per embadalir i inspirar entorns desconeguts en la conjunció de l’oïda i la vista dels espectadors.

A Girona vam poder conèixer Yann Tiersen, un senyor músic bastit entre la clàssica, el rock i experimentat també amb la síntesi electrònica; un creador poc humà quan en descobrim el talent. Amb la multiplicitat de significats que podem extreure d’aquest últim treball editat i de la seva transposició en el directe, potser ens quedem amb el reforç col·lectiu de la convicció que l’expansió de l’univers, de bracet amb la creativitat humana, tendeix a l’infinit i és el paradigma vigent i més proper a una realitat que no podem explicar amb tota la plenitud. Cinc sobre cinc per a una experiència no apta per a creacionistes.

Xevius
…o el que cerca, entre tants cercles de fum, alguna alternativa sòlida

 

IMG_4530

Desert i blues, indie i reivindicacions a l’estrena musical de Temporada Alta

General, , , , , , , ,

El cap de setmana passat arrencava la programació del festival Temporada Alta amb dos plats forts del seu cartell musical, exponents ben interessants de dues escenes musicals diferents però no tan allunyades. D’una banda, un dels màxims exponents de l’anomenat “blues del desert”, el músic tuareg Bombino -que no té res a veure amb el cantautor gironí Bambino, tot i que hagués estat molt bé com a teloner- i de l’altra, un dels bucs insígnia de l’indie a l’Estat espanyol, Vetusta Morla.

Tots dos, que van tocar divendres i que el que escriu va tenir l’honor i el temps de poder veure, doncs els horaris estaven pensats perquè els dos concerts no se solapessin- van crear expectació (tant la Sala de Cambra de l’Auditori com La Mirona van registrat una bona entrada) i tots dos van complir les expectatives creades pel públic amb dos espectacles memorables.

A l’Auditori, tot indicava que es viuria una vetllada especial, i així va ser. El guitarrista arribava a Girona amb dos àlbums en solitari sota el braç, gràcies als quals s’ha donat a conèixer internacionalment. El seu últim álbum, Nomad, produït per Dan Aurebach, cantant i guitarrista de The Black Keys, ha estat àmpliament aclamat per la crítica.

La banda va pujar a l’escenari amb una puntualitat milimètrica (el festival volia donar l’oportunitat al públic de fer “doblet” de la nit). La primera part del concert va consistir en un set acústic, on les dues guitarres anaven acompanyades per un bongo i un instrument de percussió africà. Amb unes melodies que mesclaven a la perfecció el blues amb música tradicional africana i complementat amb l’hipnotisme que desprenia el dialecte tuareg amb el que canta Bombino, ben aviat, la màgia del desert es va apoderar de tota la sala. La interactuació de la banda amb el públic entre cançons era inexistent, però aquest fet en lluny de perjudicar la seva actuació, els donava més presència.

Desde l’inici, en Bombino, va demostrar una habilitat descomunal tocant la guitarra, fet que aniria augmentat exponencialment durant l’actuació. Realment es podia observar en ell els gestos caracterísitcs de Mark Knofler i Jimi Hendrix, com la mà dreta del primer i l’expresivitat a la hora de tocar del segon.

En la segona part del concert, la banda es va “endollar”. Van canviar les guitarres acústiques per eléctriques i les percussions africanes per una bateria i un baix. Els decibels van augmentar considerablament i van oferir al respectable una dosis de blues-rock que es va apoderar de la sala com una tempesta de sorra. No van faltar els temes més populars com Amidinine i Azamane Tiliade.

Arribat aquest punt del concert, en Bombino ja estava desenfrenat, feia anar la seva guitarra com volia, amb solos trepidants i inacabables. Una part del públic va haver d’anar darrere la sala per dues raons completament diferents, alguns perquè el volum de só era atronador i altres perquè no podien soportar escoltar el ritme de les cançons i estar asseguts a les butaques, ja que el cos et demanava ballar i saltar.

Després d’una hora i mitja d’actuació, el públic va acomiadar la banda amb una gran ovació i d’empeus. Havien assistit a un autèntic recital de blues del desert.

Mentrestant, a La Mirona, prrecedits pel grup gironí CARMEN 113, els Vetusta Morla van saltar a l’escenari enmig d’un cridoria espectacular. Al inici del concert van tocar temes corresponents al seu nou treball com La deriva: Fuego, Golpe Maestro, La Mosca en tu Pared, Pirómanos, Cuarteles de Invierno, Tour de Francia, La Grieta i La Sala de Espera. El públic es va entregar a la banda desde de la primera cançó i aquesta conexió ja no va desapareixer en tota l’actuació.

Cançó darrera cançó, la veu del cantant, Pucho, t’entrava a les orelles de manera implacable esgarrifan-te el cos. L’única pega, és que les seves lletres no s’apreciaven amb claretat. Un dels moments emotius del concert va ser quan Pucho va anunciar a la sala que, per aquesta época, la banda cumplia 16 anys.

El concert no va decaure en cap moment, els Vetusta Morla van repassar tots els temes claus de la seva discografia on el públic cantava cada cançó a plè pulmó. No van faltar temes com Lo que te hace grande, Un dia en el Mundo, Salvese quien Pueda, Maldita Dulzura i Mapas.

Després va venir el moment musical que molta gent esperava, tant els fans incondicionals com els simples simpatitzants de la banda, va sonar Copenhaguen de manera impecable i deixant que el públic cantés “l’estribillo” a cappella.

Amb una banda amb el recorregut de Vetusta Morla, és molt difícil quedar-se amb només un hit. Això es va demostrar quant inmediatament després van tocar Valiente i una impressionant La Cuadratura del Círculo on Pucho va fer gala de la seva portentosa veu convertint-la quasi en una òpera-rock.

Per acabar tal com havien començat, inmensos, van interpretar El hombre del Saco convertint-la al final en un poema reivindicatiu on denunciaven els problemes culturals, socials, polítics i econòmics de l’Estat espanyol. En el comiat, ens van desitjar en català “molta sort a tots”.

Alex
La clé dels sons