Teatre Municipal de Girona

El Pegasus mallorquí aterra a Girona

Vestit amb un quimono negre i la guitarra a l’esquena. Així va aparèixer a l’escenari del Teatre Municipal de Girona el mallorquí Joan Miquel Oliver (Sóller, 1974) en la première de Pegasus, el seu tercer disc en solitari i la primera publicació musical des de la gira de comiat dels Antònia Font. En format ‘power-trio’  l’acompanyaven als teclats Jaume Manresa, també ex-Antònia Font, i Xarli Oliver, a la bateria.

El concert es va iniciar amb Marès a radial i Pegasus, cançons incloses en el nou treball. Al llarg del vespre però, també es van poder escoltar mostres d’altres treballs com la misteriosa Marcianet de Mart, el cant al pas del temps amb Rellotges, o el peculiar Inventari pis carrer Missió nº3, 2 inspirat en la pròpia època d’estudiant universitari del compositor. Aprofitant Mil bilions en estrelletes la cançó que tanca la seva nova producció, es va encendre la il·luminació dels fons de l’escenari imitant les estrelles a qui van dedicades la cançó.

El solleric va explicar que va gravar ell mateix tots els instruments del nou disc. Entre cançó i cançó va tenir temps per contar algunes de les anècdotes ocorregudes durant el procés de gravació, entre elles, l’obsessió del seu fill petit per l’estètica del videoclip de Flor de cactus. El públic, amb una gran mostra d’illencs establerts al Principiat, va ocupar pràcticament la totalitat de les butaques disponibles en el que fou l’esprint final del Festival Strenes.

Ja en el moment dels bisos, va aparèixer damunt l’escenari Quimi Portet per interpretar una molt gamberra Sunny Day. Portet, que el va ajudar amb les mescles del disc, ja havia fet gira amb Oliver i Jaume Sisa com a Col·lectiu Eternity. Amb Lego es va poder  veure la versió més virtuosa i potent del trio damunt l’escenari. El retorn en solitari de Joan Miquel Oliver va acabar amb una molt aplaudida Núvia morta.

L’ensaïmada mecànica

El gran constipador

Divendres 24 d’abril, al Teatre Municipal de Girona, vam continuar amb la sensació que poca cosa estrenava el Festival Strenes: refredat i apàtic, Roger Mas repassava cançons en un espectacle sense novetats, sec i previsible. Poc comunicador, amb les energies i les defenses baixes, el cantautor de Solsona –d’aquesta vegada, s’ha de dir– no va deixar marge a l’enyorança.

Tot i la capacitat reduïda del Teatre Municipal (oficialment són 685 localitats), les entrades no estaven exhaurides, com ja havia passat amb Mazoni. Cosa estranya, si pensem en la repercussió que tenen aquests autors i la singularitat indiscutible de les seves propostes. Potser s’ha de considerar que Strenes condensa massa concerts en pocs dies de l’any, en una ciutat que d’entrada ja posseïx (contra certes creences) un calendari atapeït d’activitats.

I això perquè tanmateix d’avançat ningú podria suposar la decepció. Gairebé tota l’estona assegut, poc comunicatiu i visiblement afeblit, Mas s’adreçava per primera vegada a la platea ja transcorreguts quasi 30 minuts d’actuació admetent ser víctima «d’un gran constipat». A més del diagnòstic clínic, també va llençar un avís: «avui no farem cançons tel∙lúriques, sinó d’altres, que potser us agradaran menys».

Però si ens permeteu l’incís –no és amb plaer que ens encomanem a criticar un mite– l’avatar no residia tant en la tria del repertori (fins i tot va fer alguns clàssics inexorables, com L’home i l’Elefant) sinó el registre posat: un format de quartet de rock, amb els recursos tímbrics i rítmics propis del gènere, però exercits sense engruna, massa estàtic, lineal i monòton. Fins i tot mancant de carisma, per qui ho pensava immune a les virosis…

I què? Doncs, que aquest nou figurí rebaixa de manera significativa el to i el toc trobadoresc del solsoní, característica que sens dubte marca els millors moments de la seva carrera –entre el arpegis folk, un astut experimentalisme i les orquestracions ben estirades-. En suma, el terme mig, personal i poètic, entre tradició i modernitat. El cantautor va estar al Municipal fora de forma i francament lluny de tot això meravellós que constitueix el seu llegat.

El constipat, òbviament, també n’és causa. Però no ho explica tot.

Professor Leònides
El que dispara (amb) poemes

FOTOS: Anna Otero

La saviesa dels 10 anys

Era el vespre del 18 dabril i dins el context del Festival Strenes, Mazoni està de festa. Ha ofert el seu concert d’inici de gira en motiu de l’aniversari dels seus deus anys sobre els escenaris. Un Teatre Municipal de Girona ple per a la ocasió i un públic entregat i amb ganes de gresca.

És una bona raó per escriure’n una crònica”, m’han proposat, i no he dubtat gaire. “Dos paràgrafs sobre les llums i les ombres del concert”, m’han explicitat després. I ja m’he oblidat de les cerveses i de les tertúlies. Cap a casa a escriure. No m’arriscaré ni faré cap feina de laboratori ni d’investigació. Per parlar del concert he preferit decantar-me cap a l’experiència estètica pura, que sempre vesteix i permet dissimular les mancances del coneixement.

D’entrada diré que en Mazoni tenia ganes. Com un nen petit ha jugat amb la guitarra i amb el seu teclat portàtil (keytar), s’ha recargolat i regirat com una fera salvatge i ha sacsejat el cap d’un costat a l’altre amb la calma, la seguretat i la humilitat de qui se sap afortunat perquè pot viure de la música.  Els llops de l’escenari ja ho tenen, això. N’han viscut de tots colors i han après a controlar el seu públic. Sense gaires paraules ni anecdotaris superflus, Mazoni han anat per feina i han fet música, molta música. Que és del que es tracta.

Els concerts de caràcter retrospectiu com el d’avui, amb el que Mazoni ha tocat els temes més coneguts del seu repertori genèric, tenen la gràcia de permetre veure l’evolució de l’artista.  Des d’uns inicis més clàssics en la formació i els instruments emprats, fins als darrers temes en els quals la presència del loop i els tics electrònics és determinant, ha estat una hora i mitja emocionant.

Avui Mazoni ha estat un artista desbocat. Elèctric i dinàmic i ha demostrat una vegada més per què les seves cançons sonen i ressonen a través de les veus dels seus fans, que les coneixen una a una fins al punt d’oblidar-se de butaques i de privacions. I és que amb l’artista de La Bisbal a l’escenari, el Teatre Municipal de Girona ha esdevingut una autèntica sala de concerts i un lloc on tot és possible. La cirereta deliciosa de la darrera cançó, ha culminat aquest exquisit sentit de l’espectacle: entre el públic, sense amplificadors ni la distància que imposa la quarta paret, els membres del grup han culminat la seva actuació entre aquelles i aquells que els han permès arribar on són, dotant el final del concert d’una intimitat agraïda i sincera.

Control de les emocions, domini del públic, execució impecable de les cançons, força i dinamisme i un punt inequívoc de bogeria han sigut l’essència del concert d’aquesta nit. Mazoni avança cap al futur amb la força encomiable d’un directe ple de matisos i de la saviesa que només el temps pot donar. Un cavall desbocat.

El Porc Grec d’Empúries

FOTOS: Anna Otero

Naturaleses vives

Hi ha molts concerts en que t’ho passes be. En canvi, són pocs els que recordarem tota la vida. Aquest és el cas de l’espectacle de Standstill realitzat a partir del seu últim disc Dentro de la luz i que el grup barceloní va presentar a Girona el passat dissabte 13 de desembre. Làsers, fums i projeccions per il·lustrar aquestes cançons vehements, sortides del fons de l’ànima, de la veu i de la pena profunda d’Enric Montefusco. Inoblidable.

Girona es mereix més. Es mereix una vida cultural més plena, més oberta, més plural. Es mereix que l’Ajuntament cimenti i aposti per aquests valors, que en lloc de perdre el temps amb una cultura retrògrada i de façana obri a la ciutat i a la creació contemporània les portes del les infraestructures que gestiona: dos casos flagrants i paradigmàtics són l’Auditori de la Mercè i el Teatre Municipal, espais fantàstics en el cor del barri vell i que tímidament van tenint una programació digna i al·licient.

Vé tot això a propòsit del concert dels barcelonins Standstill. Inicialment previst a l’Auditori de Girona, es va canviar, precisament, al Teatre Municipal, on hi ha poca memòria d’acollir músiques urbanes, alternatives i experimentals. Tres categories, justament, en que podíem incloure els autors de Dentro de la luz. Aquest és el nom de l’últim àlbum del quintet comandat pel gran timoner Enric Montefusco i també, correlativament, del seu espectacle de presentació.

Però el canvi de lloc va ser el més encertat. Quina sala a la ciutat pot presentar condicions més teatrals per acollir aquesta mena d’espectacle calidoscòpic i operàtic que fan els Standstill a partir del seu últim àlbum, fruit d’una concepció estètica global que no té gaires paral·lels (ni conceptuals ni qualitatius) a nivell de l’Estat, actualment.

A sobre de l’escenari, cinc pantalles amb forma d’arcs gòtics, on s’exhibeixen pintures medievals i renaixentistes, alternades amb imatges escàneritzades dels mateixos Standstill, recollides en directe. Les suggeridores ambientacions –com natures vives, inquietants- són encara complementades amb làsers i fums i amb unes interpretacions incisives i tenaces, convençudes i convincents, de temes tant increïbles com ara Que no acabe el día, Pequeño pájaro o Adiós, madre, cúidate.

De fet, tot l’àlbum respira una coherència conceptual que li forja una unitat inexpugnable. Com va explicar Montesfusco, humil però comunicador, aquest és un disc que ens parla «del dolor, la mort i la por i de l’amor, la força més gran». Temes segurament complexes, que requereixen un tractament musical i líric exigent. I al qual s’afegeix aquest potent muntatge escenogràfic i visual: un gran espectacle per un disc magistral.

La gira havia arrencat fa un any i mig i per tant va arribar tard la ciutat de l’Onyar. Però més val tard que mai. L’aigua a la boca era molta i potser només una hora d’actuació va quedar una mica curta. És el que duren les 12 cançons, que el públic va aplaudir entusiàsticament demanant un bis, merescut de part a part. Això tampoc ho hem d’oblidar: la banda es queda amb un petit deute vers els seguidors gironins.

Prof. Leonides
El que dispara (amb) poemes

FOTOS: Anna Otero / Laura Bartolomé