Introducció. Els dies, en general.
I que bé quan a Girona, entre la música i el bon temps, floreixen concerts per cada sala, fins al punt de sentir per moments la inquietud, per la falta de temps, o de diners, per no poder veure-ho tot.
Primera part. Dijous, dijous passat, concretament.
L’equip d’enviats especials es trasllada fins a la sala Planeta, on Xebi SF estrena disc, banda, projecte i potser les sabates, això no ho sabem, al festiva Strenes. Cal que quedi clara la profunda desinformació de l’equip, som un llibre en blanc, una porta oberta, tot els sentits aguditzats i preparats per rebre els ínputs a través de la vibració de l’aire. En fi, entrem en matèria. El disc: Duermevela. Convidats especials: molts. La sala: pleneta… xiuladors: professionals, amics i familiars: tots, menys nosaltres.
Pels que, com aquest equip reporter, només sabíem d’aquest noi que tenia pinta de tocar la guitarra elèctrica i que camina molt sovint pels carrers de Girona, un podeu imaginar una combinació entre Nacho Vegas, Joan Colomo i Xarim Aresté, no és del tot científic, és una idea, un més o menys, “a estones amb recorda a”.
Valoració: molt bé, va estar bé. Destaca una banda impecable i algunes cançons que escoltaré a casa fins que me les aprengui i que faré escoltar als meus amics en algun sopar.
Segona part. L’últim cap de setmana. Mishima ens cura.
Concert de luxe a la sala gran de l’Auditori. Una copeta de vi blanc que es posa bé i ens prepara pel que en breu arribarà: una hora i mitja als núvols, de fer que sí amb el cap, de que bé que sona aquest lloc, del violí que m’encanta, d’aquestes tornades no les oblidaré, de pell de gallina, de paisatge Mishima per dins.
No sé com acabar, només les frases abstractes i que provo que sonin literàries em vénen al cap. Existeix una banda, en aquest petit país nostre, que està a dalt de tot, tant que suposo que ens costa afinar la vista i captar com vola, esplèndida. David Carabén és un poeta i canvia una mica la gent de Girona amb aquestes melodies pop, profundes, amb personalitat i universals. Mishima ho fa tot, que això no ens espanti!
Conclusió. No vaig poder anar diumenge a Sanjosex.
I Strenes s’acaba i ha anat molt bé, tothom diu que ha anat molt bé i jo, personal i intrínsecament, he gaudit de bons directes i de molt bons moments.
Només, per acabar, un apunt en to més reivindicatiu, que diu així:
Sé que cada persona és un món i que la música és per a tots i per a tots els gustos, que el meu criteri també deu fallar sovint, però em costa entendre a vegades que certs músics o bandes emplenin grans sales. El monopoli de la cultura. Hauríem de ser progres de debò i ser valents, i música de qualitat, autèntica, pròpia i que valgui la pena. Hauríem de ser més crítics tots i aconseguir que també la cultura dels que “no generen tants diners però s’ho curren”, tinguin un lloc en aquests festivals, i que serveixin per això.
La noia del palangre i follower (fotos)
Allà on vagi Joan Colomo (i Mishima)