Presentant disc nou, dos anys més tard i amb tres músics menys. Així em retrobava amb una de les veus més reconegudes i aplaudides en els nostres escenaris – i en tots els que trepitja-, Sílvia Pérez Cruz, acompanyada de Raül Fernández Miró Refree. granada, amb g minúscula, és el resultat de la intensa relació entre aquestes artistes que, com suggereix el títol, té un caràcter explosiu.
Sílvia Pérez Cruz i Raül Fernández es van presentar a l’Auditori de Girona i dins el festival Temporada Alta amb les entrades exhaurides des de feia dies i amb una posada en escena senzilla i discreta: catifa, els instruments i una il·luminació que, exceptuant determinats moments, no recorria gaire més que el contorn de les seves figures. I és que amb una proposta musical així, tot esdevé sobrer.
Colze a colze, la veu d’una i la guitarra de l’altre es van dedicar durant dues hores llargues a bombardejar-nos amb intensitat i sense compassió. Del primer cop de veu fins a l’últim fil de guitarra vibrant, davant la potència i la força d’aquest espectacle un no pot fer més que rendir-se i deixar-se desbordar per la marea sonora que de les seves dots sorgeix.
Des de l’Abril 74 fins a l’últim sospir de la Menuda els espectadors no van tenir altra opció que aguantar l’aire i intentar sostenir tota aquella contundència musical al límit de la violència. Afortunadament, de tant en tant la veu dòcil d’una i altre baixava a rescatar el públic, contextualitzant el treball i rebaixant les pulsacions d’un pati de butaques que esclatava en aplaudiments com si aquesta fos l’única manera d’alliberar-se de tota aquella energia.
La nit també va tenir els seus moments de distensió amb la versió – fusió dels temes de l’Albert Pla i Vestida de Nit, juntament amb un dels moments més imprevistos en un concert on les veus de Leonard Cohen i Edith Piaf omplien l’espai. A ritme de bombo i a cor de públic, l’Auditori va viure un dels moment més divertits amb la versió-fusió del Single ladies de Beyonce i el Rehab d’Amy Winehouse.
Finalment, dos bisos van resultar necessaris per calmar la sed d’un públic que no volia perdre l’oportunitat d’exprimir aquell espectacle fins a la darrera nota. Crec que no ens equivocaríem en afirmar que divendres tothom va sortir del concert ple i satisfet. Un regal.
L’Optimista
Sempre beu el got més ple