El Fòrum Romà d’Empúries acollia, el dissabte 15 d’agost, el segon dels concerts del cicle musical d’aquest any a les Ruïnes, que tindrà continuïtat el proper cap de setmana. Per l’ocasió, doble concert a càrrec de Calexico i la telonera oficial d’aquest estiu, la vigatana de pare anglès, Núria Graham. Una nit agradable, còmoda i sense sobresalts.
Havia estat una jornada nebulosa però el cel es netejava a ordres d’un excels crepuscle, alliberant el mantell d’astres perennes i fugaços que aportaven la seva màgia a una nit més tranquil·la del que es podia imaginar. Durant l’actuació de la jove osonenca, encara teenager, el públic no va superar el xoc de les cadires que devoraven l’esplanada de l’àgora i es va mantenir assegut i serè, tot i el caire galopat d’algunes cançons de la Graham, en adient format de trio.
La veritat és que les seves ambientacions nocturnals acompanyaven be el capvespre. Bona veu, bona secció rítmica, tot bastant enrotllat i professional… però no sempre el voler és poder, significant que els temes sonen massa a exercicis d’estil, encara mancats de punt diferencial o carismàtic, més enllà de gestionar les herències psicodèliques i atmosfèriques que han deixat Tori Amos, Cocteau Twins o Blonde Redhead – bones referències, per cert. Però a la proposta li falta (encara) pols i levitació, al menys per un espai tan ample. Potser millor en indrets amb més intimitat.
Poc després arribaven Calexico, que d’entrada van posseir el mèrit d’arrancar bona part dels espectadors a la sofrida dictadura de les cadires, apropant-se una bona massa a les primeres línies de l’escenari, que és on es dona el combat. Naturalment, després de vint anys de carrera, se sentien més còmodes amb la mida del recinte, fins i tot amb el seu caire espectacular – «what a great location», va proferir el cantant i guitarra Joey Burns en la seva primera al·locució. I durant una hora i mitja de concert, bisos inclosos, van animar els hostes, però amb una calma relativa, és a dir, sense mai desplegar del llindar de confort.
Capitanejats pel Burns i el bateria John Covertino, els de Tucson van presentar-se amb banda completa: 7 membres, amb contrabaix, teclats i vents, un dels quals era ni més ni menys que el cantautor madrileny Depedro (Jairo Zavala, de pila), que ha semblat totalment integrat, assumint tecles, guitarres i gran part de les vocalitzacions en castellà, afegint, clar, també la seva empremta personal, ja que és un músic interessantíssim.
Heralds d’un indie sofisticat com Gomez i melancòlic com Tindersticks, però amb accents latinos, que filtren cumbies i mariachis pels nínxols de la frontera, els Calexico venien a presentar el seu últim llarga-durada, «Edge of the Sun», ja escrutable en les plataformes de la xarxa. És un disc que segueix l’orientació tradicional del grup i del qual podem destacar la preciosa «Falling from the sky», que inaugura el ventall i l’engrescada «Cumbia de Donde», mig cantada en castellà. Les dues, naturalment, van fer part de l’alienació del concert, que també va recollir estels d’altres àlbums, en particular de «Algiers» (potser el seu treball més reeixit), com ara «Splitter», «Puerto» i «Fortune teller». Però sí, deixant de fora temes més precisos i emperlats, com ara «Hush» i «Epic».
El públic no va acusar gaire desgast per aquest repertori amb llacunes. La gent volia celebració, encara que fos moderada. De fet, es va gaudir a tota la durada de l’espectacle, que en els bisos precisament va desembocar en la vestidura més festiva del grup, amb el públic responent més efusivament (estaven bons, els cubates, és cert!), una especie de salsa rock amb picades d’ull a Manu Chao i Kiko Veneno, i tancant amb l’himne «Crystal Frontier», que és com haurien de ser totes les fronteres.
En balanç, una nit sòbria dels d’Arizona, recaient en una interpretació correcte de les cançons, cercant de subratllar la seva elegància intrínseca, però sense anhels de transcendir. Al final, les estrelles ja hi eren a dalt, emmarcant el cel negre, el mar i la història.
TEXT: PROF. LEÒNIDES. Dispara (amb) poemes.
FOTOS: ANNA OTERO
