PopArb

HA MORT EL POPARB… QUE VISQUI EL POPARB!

OA PopArb Pau Vallvé 1

Tot seguia el seu curs natural: havíem demanat les acreditacions per assistir al PopArb, un dels festivals més característics del país. Quan ens vam avisar que en seriem part, encara no teníem consciència que seria l’última edició. Alguns vam pensar que es tractava d’una estratègia comercial, afirmació que l’organització va negar a l’hora que va reforçar la idea que es tractava d’un final d’etapa sense deixar del tot clar el motiu. Potser és per els canvis del govern municipal o bé és una qüestió econòmica, però el que queda clar és que ens fem grans i, independement que sigui o no l’última edició, que cada edició hem tingut una sensació de deja-vú, per bé i per malament. I en aquest sentit, sembla ser que el festival s’ha estancat en una fórmula que havia funcionat fins aleshores, però sembla ser (o aquesta ha sigut l’efecte) que aquesta edició li ha faltat sobretot el públic.

PopArb Coriolà 2

El divendres va començar ben aviat amb Coriolà a l’espai Can Cassó, amb la sorpresa que l’obertura no fos al bar Can Torres. Tot i el poc públic, Coriolà va defensar el seu directe. A destacar, la versió de Everybody’s talking de Harry Nilson, cançó que lligava molt bé amb la notícia de la fi del festival. Tot seguit, vam tenir l’oportunitat de gaudir d’Enric Montefusco en un format més íntim però igualment interessant. Acompanyat de quatre veus corals, va repassar les millors cançons de la segona part de la seva banda Standstill. Tot un petit regal per una edició molt enfocada a la veu. Cal dir també que va fer una versió de Leonard Cohen, traduïda per ell mateix al català, on s’intuïa cert regust de comiat. De la seva banda? Del festival? Qui sap.

Enric Montefusco

Tal com va dir irònicament el cantant de Manos de Topo, Miguel Ángel:  “la gent del PopArb sap com passar-s’ho bé, programen Enric Montefusco i tot just després, Manos de Topo”. La banda, que no deixa indiferent, ha deixat enrere certa immaduresa dels anys anteriors, i sona ara més seriosa, cosa que ha fet que perdin certa frescor. Tot i així, van fer una bona feina. Tot després, a peu de públic, van actuar Anarquia és independència. Vam assistir a una espectacle-performance poètica sense cap ni peus. Potser es tracta que no vam arribar entendre la intenció artística de la proposta, però molta crítica política i econòmica fora de lloc. La impressió de la majoria d’assistents crec que va ser semblant. Des del meu punt de vista, error total. Per fortuna, tot seguit va venir Pau Vallvé amb el directe magistral que ens té acostumats. El banyolí és una gran aposta: grans cançons per un gran directe.

Manos de Topo

El segon error de la nit, pel meu parer, va ser la proposta Nits del Caballo Cantaor, encapçalada pels Za!, espectacle sense cap sentit i avorrit, amb la participació d’altres membre de grups que rondaven per allà. Joan Miquel Oliver va posar de nou les coses al seu lloc, gran directe de l’ex Antònia Font. Oliver ens va fer arribar el seu univers particular entre surfistes, estrelles i minimalisme musical. Realment un dels millors directes del festival. Tot després, van arribar els Sanjays per animar a la festa. No és que sigui una mala banda, però es tracta d’un mix d’altres grups i cançons que hem escoltat semblants altres mils de vegades. Tenen intencionalitat i sonen bé, però no acaben de ser res concret.

OA PopArb piscina 1

El dissabte després de la piscina vam tenir l’oportunitat de veure al Prat Rodó a una noia que està en boca de tots, la Núria Graham. Algú sap quantes cantautores semblants hi ha? Això si, la Núria té un toc més ambiental, amb una proposta més rockera. Tot i així, encara li queda llarg camí per emocionar o per ser la Julie Doiron catalana. Vam marxar ben aviat per aconseguir un lloc privilegiat al concert de Ferran Palau a Can Torres. El d’Animic és es tot un trobador i creador de cançons màgiques. Sempre fa un bon directe, sigui sol o amb la seva banda. Juga a una altra lliga i ens va regalar un directe magnífic, tot el contrari de Camp David a Can Cassó. Allò semblava una reunió d’amics que tenien l’oportunitat de tocar al PopArb. Es perdona la versió de Violent Femmes, això si.

Ferran Palau

El dissabte va seguir amb Da Souza, on vam gaudir d’un directe decent amb una energia que va venir bé pels ànims del públic. Sobretot, perquè després va venir una altre baixada important amb Eef Barzelay i El Senyor i el Cor brutal; que es va convertir amb una pendent vertiginosa amb CARLA. El públic era escàs i donava certa sensació de comiat fins l’arribada de The New Raemon, que van tocar sobretot cançons del seu primer (i millor) disc. Va sonar molt bé, però donava certa impressió de feina ràpida, sobretot perquè el Ramon sol comunicar-se bastant bé amb el públic i no va ser el cas. Tot i que potser era una qüestió de temps. Tot després, va aparèixer Xarim Aresté i el seu rock amb majúscules i el final de festa amb Le Petit Ramon i The Excitments.

OA PopArb recinte 4

I ja està, això és tot, no? Una llàstima, però potser una pena necessària per la fi d’un festival que podríem imaginar com serien les edicions posteriors. De totes maneres, gràcies PopArb per posar Arbúcies al mapa, gràcies pel tracte exquisit a mitjans, artistes i públic. Potser això que diuen de renovar-se o morir funcionaria en aquesta ocasió… però el PopArb ha mort, això sí, de peu.

TEXT: Jaime Rodríguez (enviat especial)

FOTOS: M.B./A.N.

POPART O POPARB?

Sembla que no passa el temps, arriba la calor i, a finals de juny, també una data imprescindible per la música feta a Catalunya, que pren com a altaveu personal el Montseny. Sí, parlem del PopArb. Després del desé aniversari del festival de l’any passat, aquesta edició 2015 aposta per un dels cartells més arriscats que s’han vist fins ara; no només per l’ecleticisme musical del programa, sinó també per totes les activitats que es celebren al voltant, com la Mini Fira Discogràfica, nous formats relacionats amb la poesia  i el rock com Anarquia és independència, o l’exposició de Marc Pallarés, que podrem visitar a la planta baixa de l’Hotel Montsoriu.

 

Com a altres aspectes a destacar, fa relativament poc la banda Standstill ha abandonat els escenaris, però enguany Enric Montefusco prepara MicroZènit, una proposta més íntima amb quatre veus corals, que podrem gaudir la nit de divendres. Un altre dels vells coneguts serà present aquesta edició: Ferran Palau, amb una proposta alternativa a Animic i presentant el seu nou disc Santa Ferida.

 

¿Altres imperdibles? Divendres, amb la proposta Nit del caballo Cantaor, els ZA! i la violinista Sara Fontán colaboraran amb les veus de Miguel Ángel Blanca (Manos de Topo), Guillamino, Estel Boada i Gemma Tutusaus (Betty Belle). També veurem la mateixa nit a Pau Vallbé, Manos de Topo i Sanjays, entre d’altres. Per dissabte, The New Raemon també pujarà a l’escenari amb el seu nou disc sota el braç Oh, Rompehielos.

 

Amb aquest cartell tan artístic, no us podeu perdre el PopArb (o PopArt?) d’aquest any, el 26 i 27 de juny a Arbúcies…  Us el perdreu?

 

Cuatroriano
No me respetas como persona, ni como artista

PopArb: el nen del Montseny creix…

El nen del Montseny està creixent. Quan el vam veure nèixer fa deu anys ens va semblar divertit, capaç d’arrencar-nos un somriure. Però avui, després de tant de temps, més que un somriure, ens provoca admiració. No parlo de cap nen, sinó del festival de referència de la música catalana: el PopArb.

Deu anys amb estil propi, sense excloure, sinó tot el contrari. Tal com deien els Animic sobre l’escenari: “Ahora vamos nosotros con nuestra oscuridad después de la fiesta de Miqui Puig…”. Senyors, això és el PopArb: varietat d’estils i una organització que podríem qualificar de 10. Les coses ben fetes, sense cues, sense canvis d’horari, amb un tracte exquisit tant als músics com els que vam cobrir l’esdeveniment musical.

A priori, comptàvem amb un cartell suggerent i per a tots els gustos, característica habitual de les últimes edicions. Tan sols un element comú entre els artistes, el fet de tenir relació directe amb Catalunya, que no el català, doncs hem sentit cantar amb diverses llengües. Tot i que el nostre país està replet de talent, seria possible veure en cartell a músics més enllà dels Pirineus o de l’Ebre?

Dijous el temps no va acompanyar i, com ja vam poder veure en anteriors edicions, l’assistència va ser similarment baixa (fins i tot, m’atreviria a dir més baixa). Joana Serrat ja és tota una senyora de l’ofici i és del millor que vam poder veure a l’inici del festival: saber estar, cançons del tot rodones i feminitat dolça a la vegada que desgarradora.

Divendres començava el festival en sí, i ens van servir alguns plats forts que ens van sentar de meravella. Com altres edicions, Can Torres i el seu jardí van ser l’escenari per començar. Erm es va entregar a la causa, amb una instrumentalització excel·lent i un molt bon so. No obstant, personalment, em va fer recordar el que pel meu gust va ser el millor concert de l’edició passada, el de Pau Vallbé. Resulta un handicap, però definitivament Erm té ofici i bones cançons.

Al canviar d’escenari, a l’envelat Estrella Damn i Montsoriu, va començar la traca. I tanta traca… Raydibaum ens va sorprendre a extranys i coneguts amb un concert impressionant, sense dubte, un grup de directe. Havia escoltat alguna vegada algun tema del seu repertori abans del festival i vaig pensar “no estan malament”; pero el seu directe és demolidor. Podríem parlar  d’un Vetusta Morla que es troba amb Standstill a la catalana. Fins aquí, el llistó molt alt per, segons la meva opinió, caure dins l’aburriment de Pau Riba & Pascal Comelade. No em malinterpreteu, Pau Riba és tota una institució, però no és Sisa. La seva aliança amb Comelade, massa en segon pla, no va acabar de funcionar amb un cartell d’aquestes característiques, només calia veure la reacció plana del públic.

Un altre concert que em va sorprendre per bé va ser el de Refree. Sempre he tingut al Raül Fernández per un noi d’estudi melòs i delicat, amb una oïda superdotada per a la producció i el seu concert va destacar per la seva energia, sent un dels més aplaudits de la nit. Atents, perquè em va comentar alguna cosa a cau d’orella com que estava ultimant alguna gravació flamenca. Haurem d’estar a l’aguaït…

Tot just després, va venir Manel. Personalment, no entenc la seva proposta ni la seva fama. Vaig trobar el seu directe pla. Tot i així, van fer les delícies del públic. Crec que el mateix podria dir de Sanjosex dissabte (encara que per ser sincers, sorprenia per bé en determinats moments). Que em disculpin els fans.

Tot el contrari de Mazoni. Jaume Pla segueix amb la seva proposta més electrònica però sonant tant bé com sempre. Encara que vaig trobar a faltar alguna cosa que havia vist en altres concerts… potser  podríem dir falta d’intensitat. Tot i així, el de la Bisbal és sempre una aposta segura, i més quan ja eren més de les dues. La nit va acabar al Barrock amb Dj Delafé.

Dissabte ens vam despertar a la piscina municipal, hi ha alguna cosa millor que la fòrmula concerts – piscina? Per prendre energies pel gran colofó final. I directament cito Me and the Bees, quin grup, senyors! El perfecte pop i l’actitud “ens ho estem passant bé” en estat pur. Tot un encert del festival, potser el concert més rodó d’aquesta edició. Llàstima que es va fer curt i les seves cançons (de dos minuts i mig) ens van deixar amb ganes de més. Aquí tenen un nou fan.

The Free Ball van seguir amb el pop, però sense l’energia i frescura del grup anteriorment citat. Bones cançons, però no em va convèncer l’intent de Jarvis Cocker als 50. O alguna cosa per l’estil. Després d’ells va arrribar l’home de blanc: Miqui Puig. Què dir de tota una institució del país? Miqui adora el pop i s’adora a si mateix sota un parell de focus. El que fa porta més de 20 anys fent-ho bé. Destella amb la seva personalitat i carisma. I va tornar a demostrar-nos que és un personatge i un artista tan necessari com valorat. Gràcies Miqui, et prefereixo de front-man més que de Dj.

Tocava el torn d’Animic. Em costa ser objetiu, perquè a dia d’avui Animic és un dels meus grups preferits de tot l’Estat. I després de l’excel·lent concert em torno a rendir als seus peus. Encara que el públic es va rendir més rotundament davant Mishima. Puc entendre-ho, Mishima gaudeix de tots els ingredients necessaris per agradar a tot tipus de públic. Tant va ser així que el seu concert va acabar literalment amb focs artificials.

Com a punt i final ens quedaven dues propostes totalment diferents entre sí. Per una banda, l’experimentació de CaboSanRoque, una proposta tan cridanera com interessant; i per l’altra, Joan Colomo, un habitual del Montseny. Va tornar a demostrar tant el millor d’ell, gran escriptor de cançons, com el que no és tan bo, el fet que s’amagui massa darrera l’humor, ja que podria donar molt més.

Esperem que el nen faci onze anys. I que es faci adolescent. I adult també. Que continuï creixent sempre.

Cuatroriano
No me respetas como persona ni como artista

Fotos: MB

 

 

De músics per a músics

La indústria musical s’ha transformat i els artistes han de fer mans i mànigues per obtenir rendiment de les seves creacions musicals. Les cançons a iTunes no es venen soles i les xarxes socials són essencials per promoure els projectes musicals. I és que avui en dia cal dominar el panorama digital per aconseguir difondre la música arreu.

Avui us vull presentar La Cupula Music, primera empresa en distribució de música digital a l’Estat espanyol, precisament amb seu central a Girona.  De músics per a músics, això és el que són i a qui dediquen la seva feina.

Maarten Van Wijck i José Luis Zagazeta van fundar aquesta empresa l’any 2006. L’un, saxofonista amb àmplia experiència en el sector i l’altre, amant incondicional i professional de la música, van coincidir en la necessitat de crear una eina actual per distribuir cançons i vídeos a Internet. Així neix La Cúpula Músic, començant a la petita oficina del Born per omplir un buit en la distribució musical i avui, 8 anys després, segueix  amb èxit rotund des de Girona, Barcelona i Torí.

I és que la necessitat dels artistes de promocionar i vendre les seves peces musicals és una realitat. La plataforma digital de La Cupula Music permet distribuir musica a diferents canals digitals com iTunes, Spotify, Amazon MP3 o Google Play amb una política de tarifa per cançó on l’artista s’emporta el 100% de la venda. Interessant no?

La creació musical necessita una bona difusió i que la música s’obri camí per sí sola, en funció de la qualitat i l’estil. Per això, La Cupula Music aposta, segons els seus creadors, per la transparència, la proximitat i la independència, per acostar-se als artistes independents i ajudar-los a aconseguir els seus objectius.

Contínuament La Cupula busca noves col·laboracions per oferir més opcions als artistes i a les bandes  perquè la seva música arribi al públic desitjat. La última d’elles ha estat el canal digital Zvooq, un canal de distribució de música disponible a Rússia i als països de l’antiga Unió Soviètica, on canals com Spotify i iTunes no arriben.

Cal estar actualitzats i sobresortir. Entre els més de 5.000 artistes i segells que distribueixen la seva música per La Cupula Music hi trobem els gironins CARMEN113, Dirty Jobs, Calvari Rumba o el propi festival popArb que arriba en breu.

Pels que no els coneixíeu: www.lacupulamusic.com

Nonaino
Al ritme de la música

PopArb, deu anys d’èxit sense morir d’èxit

I com no, arriba una nova edició d’un dels festivals més emblemàtics del nostre pais. No li cal la magnitud del Primavera Sound: el PopArb cada any manté un cartell interessant en un ambient insuperable al Montseny, amb un aforament limitat, perfecte per escoltar música, sense grans pretensions ni grans xifres ni el perill de morir d’èxit de ni de convertir-se en un festival de vacances per a guiris i, sobretot, amb coherència. De fet, la demostració de la seva coherència és que ha arribat al seu desè aniversari amb el cap ben alt i el hashtag #popArb10anysjohivaig!

En aquesta edició, que tindrà lloc del 26 al 28 de juny, comptem amb un cartell eclèctic sempre dins la franja musical amb la que el PopArb s’ha compromès: per una banda, grups consolidats com Mazoni, els veterans Pau Riba i Pascal Comelade o Miqui Puig. Per altra, nous talents com Me and the bees. El cartell es completa amb grups indiscutibles com Animic, Raydibaum, presentant nou disc, Manel o 4 Hivers, per citar-ne alguns. La nit acaba amb Dj Amable el divendres, i el trio electrònic Lasers dissabte.

El festival destaca per una sincronització d’horaris i d’actuacions marca de la casa; a més a més, l’espai és fantàstic i consta de dos escenaris. El que podria semblar un petit festival, és una data imprescindible pels amants de la música independent a Catalunya.

Cuatroriano
No me respetas como persona ni como artista”