La nova temporada de directes i sessions a La Bombolla, de la sala de concerts La Mirona de Salt, es llevava ben d’hora, la nit de divendres 12 de setembre, amb una proposta doblement local: tant per la procedència de la formació, com pel gènere musical que els defineix. Els gironins Calvari són rumba catalana que s’autoreivindica amb coherència i respecte; desfilant el seu propi ADN, deconstruint i alhora atiant uns ritmes i una sonoritat mestisses que un bon dia es creuaren a la Barcelona gitana. A les cançons de Sin colorantes (Autoeditat, 2014), reeixit primer treball d’estudi de la banda presentat fa pocs mesos enrere, s’hi flaira tant l’homenatge a un pòsit musical adoptat amb respecte dels Pescaïlla, Gato Pérez i el recentment desaparegut Peret, com una entusiasta voluntat d’aportar maneres contemporànies, professionals i genuïnes, recollides de l’emergent escena existent en places, jardins i alguns locals de la Girona de més enllà del 2000.

En el directe i en formació de quatre, Calvari arrencava, amb la puntualitat estricta pròpia d’una sala que programa i treballa amb serietat, a les 22:30h. La veu principal i la guitarra de Pau Ballesteros (Acorde a tí, Hermano loco) va encetar el concert davant d’unes seixanta persones, acompanyat amb el protagonisme horitzontal del també guitarra i veu Marcel Sánchez (Hermano loco), la percussionista Nuri Madí (The Blackiss) i el baix elèctric i veu Salva Gallego (Clave de Sur, La Tomasa). El contingut del disc i algunes versions allargassades en forma de medley, van dibuixar un repertori d’aproximadament una hora, on el grup va poder encomanar un so conjuntat, amb matisos interessants que els desmarquen d’altres bandes del gènere: a La Mirona, Calvari van ensenyar la seva multiplicitat de veus, unes guitarres rítmica i solista ben compenetrades, un baix elèctric net, present i contundent i unes percussions creatives i madures. Com a contrapunt, es va fer evident que els músics van acusar la manca de feedback necessari en forma de balls i comunió d’un públic més nombrós en una sala amb capacitat: no és nou que ens costi aplegar-nos d’hora, en una nit que es preveu llarga, quan encara anem en horari d’estiu, si no és en forma de degoteig. L’Orquestra Maribel, grup de versions, va poder començar amb un quòrum més agraït.

Comptat i debatut, d’aquesta cita en recollim sensacions flamenques, inspiracions antillanes, tradició catalana i nous ingredients que es couen aquí, al costat de casa i en els nostres dies. L’alegria i l’entusiasme d’aquest gènere musical i d’aquests músics amb vocació professional ens van descobrir i ens continuaran mostrant, amb nous directes, conceptes tan interessants com el compàs de la rumbia, regalant perles com Mariela i La rumba de aquí i creant una atmosfera de ball indefugible, amb lletres en català i castellà. Vinguin noves cites i floreixin més discos! I que algú ens expliqui el perquè d’un Calvari tan poc dolorós…

Xevius
…o el que cerca, entre tants cercles de fum, alguna alternativa sòlida