Mishima

PopArb: el nen del Montseny creix…

30 de juny de 2014orellactivaGeneralAnímic, Dj Delafé, Joana Serrat, Manel, Mazoni, Me anb The Bees, Miqui Puig, Mishima, Pascal Comelade, Pau Riba, PopArb, Raydibaum, Refree, Sanjosex, Sisa, The Free Ball

El nen del Montseny està creixent. Quan el vam veure nèixer fa deu anys ens va semblar divertit, capaç d’arrencar-nos un somriure. Però avui, després de tant de temps, més que un somriure, ens provoca admiració. No parlo de cap nen, sinó del festival de referència de la música catalana: el PopArb.

Deu anys amb estil propi, sense excloure, sinó tot el contrari. Tal com deien els Animic sobre l’escenari: “Ahora vamos nosotros con nuestra oscuridad después de la fiesta de Miqui Puig…”. Senyors, això és el PopArb: varietat d’estils i una organització que podríem qualificar de 10. Les coses ben fetes, sense cues, sense canvis d’horari, amb un tracte exquisit tant als músics com els que vam cobrir l’esdeveniment musical.

A priori, comptàvem amb un cartell suggerent i per a tots els gustos, característica habitual de les últimes edicions. Tan sols un element comú entre els artistes, el fet de tenir relació directe amb Catalunya, que no el català, doncs hem sentit cantar amb diverses llengües. Tot i que el nostre país està replet de talent, seria possible veure en cartell a músics més enllà dels Pirineus o de l’Ebre?

Dijous el temps no va acompanyar i, com ja vam poder veure en anteriors edicions, l’assistència va ser similarment baixa (fins i tot, m’atreviria a dir més baixa). Joana Serrat ja és tota una senyora de l’ofici i és del millor que vam poder veure a l’inici del festival: saber estar, cançons del tot rodones i feminitat dolça a la vegada que desgarradora.

Divendres començava el festival en sí, i ens van servir alguns plats forts que ens van sentar de meravella. Com altres edicions, Can Torres i el seu jardí van ser l’escenari per començar. Erm es va entregar a la causa, amb una instrumentalització excel·lent i un molt bon so. No obstant, personalment, em va fer recordar el que pel meu gust va ser el millor concert de l’edició passada, el de Pau Vallbé. Resulta un handicap, però definitivament Erm té ofici i bones cançons.

Al canviar d’escenari, a l’envelat Estrella Damn i Montsoriu, va començar la traca. I tanta traca… Raydibaum ens va sorprendre a extranys i coneguts amb un concert impressionant, sense dubte, un grup de directe. Havia escoltat alguna vegada algun tema del seu repertori abans del festival i vaig pensar “no estan malament”; pero el seu directe és demolidor. Podríem parlar d’un Vetusta Morla que es troba amb Standstill a la catalana. Fins aquí, el llistó molt alt per, segons la meva opinió, caure dins l’aburriment de Pau Riba & Pascal Comelade. No em malinterpreteu, Pau Riba és tota una institució, però no és Sisa. La seva aliança amb Comelade, massa en segon pla, no va acabar de funcionar amb un cartell d’aquestes característiques, només calia veure la reacció plana del públic.

Un altre concert que em va sorprendre per bé va ser el de Refree. Sempre he tingut al Raül Fernández per un noi d’estudi melòs i delicat, amb una oïda superdotada per a la producció i el seu concert va destacar per la seva energia, sent un dels més aplaudits de la nit. Atents, perquè em va comentar alguna cosa a cau d’orella com que estava ultimant alguna gravació flamenca. Haurem d’estar a l’aguaït…

Tot just després, va venir Manel. Personalment, no entenc la seva proposta ni la seva fama. Vaig trobar el seu directe pla. Tot i així, van fer les delícies del públic. Crec que el mateix podria dir de Sanjosex dissabte (encara que per ser sincers, sorprenia per bé en determinats moments). Que em disculpin els fans.

Tot el contrari de Mazoni. Jaume Pla segueix amb la seva proposta més electrònica però sonant tant bé com sempre. Encara que vaig trobar a faltar alguna cosa que havia vist en altres concerts… potser podríem dir falta d’intensitat. Tot i així, el de la Bisbal és sempre una aposta segura, i més quan ja eren més de les dues. La nit va acabar al Barrock amb Dj Delafé.

Dissabte ens vam despertar a la piscina municipal, hi ha alguna cosa millor que la fòrmula concerts – piscina? Per prendre energies pel gran colofó final. I directament cito Me and the Bees, quin grup, senyors! El perfecte pop i l’actitud “ens ho estem passant bé” en estat pur. Tot un encert del festival, potser el concert més rodó d’aquesta edició. Llàstima que es va fer curt i les seves cançons (de dos minuts i mig) ens van deixar amb ganes de més. Aquí tenen un nou fan.

The Free Ball van seguir amb el pop, però sense l’energia i frescura del grup anteriorment citat. Bones cançons, però no em va convèncer l’intent de Jarvis Cocker als 50. O alguna cosa per l’estil. Després d’ells va arrribar l’home de blanc: Miqui Puig. Què dir de tota una institució del país? Miqui adora el pop i s’adora a si mateix sota un parell de focus. El que fa porta més de 20 anys fent-ho bé. Destella amb la seva personalitat i carisma. I va tornar a demostrar-nos que és un personatge i un artista tan necessari com valorat. Gràcies Miqui, et prefereixo de front-man més que de Dj.

Tocava el torn d’Animic. Em costa ser objetiu, perquè a dia d’avui Animic és un dels meus grups preferits de tot l’Estat. I després de l’excel·lent concert em torno a rendir als seus peus. Encara que el públic es va rendir més rotundament davant Mishima. Puc entendre-ho, Mishima gaudeix de tots els ingredients necessaris per agradar a tot tipus de públic. Tant va ser així que el seu concert va acabar literalment amb focs artificials.

Com a punt i final ens quedaven dues propostes totalment diferents entre sí. Per una banda, l’experimentació de CaboSanRoque, una proposta tan cridanera com interessant; i per l’altra, Joan Colomo, un habitual del Montseny. Va tornar a demostrar tant el millor d’ell, gran escriptor de cançons, com el que no és tan bo, el fet que s’amagui massa darrera l’humor, ja que podria donar molt més.

Esperem que el nen faci onze anys. I que es faci adolescent. I adult també. Que continuï creixent sempre.

Cuatroriano
No me respetas como persona ni como artista

Fotos: MB

A l’abril, concerts mil

15 de abril de 2014orellactivaGeneralDavid Carabén, Duermevela, Joan Colomo, Mishima, Nacho Vegas, Sanjosex, Strenes, Xarim Aresté, XEVI SF

Introducció. Els dies, en general.

I que bé quan a Girona, entre la música i el bon temps, floreixen concerts per cada sala, fins al punt de sentir per moments la inquietud, per la falta de temps, o de diners, per no poder veure-ho tot.

Primera part. Dijous, dijous passat, concretament.

L’equip d’enviats especials es trasllada fins a la sala Planeta, on Xebi SF estrena disc, banda, projecte i potser les sabates, això no ho sabem, al festiva Strenes. Cal que quedi clara la profunda desinformació de l’equip, som un llibre en blanc, una porta oberta, tot els sentits aguditzats i preparats per rebre els ínputs a través de la vibració de l’aire. En fi, entrem en matèria. El disc: Duermevela. Convidats especials: molts. La sala: pleneta… xiuladors: professionals, amics i familiars: tots, menys nosaltres.

Pels que, com aquest equip reporter, només sabíem d’aquest noi que tenia pinta de tocar la guitarra elèctrica i que camina molt sovint pels carrers de Girona, un podeu imaginar una combinació entre Nacho Vegas, Joan Colomo i Xarim Aresté, no és del tot científic, és una idea, un més o menys, “a estones amb recorda a”.

Valoració: molt bé, va estar bé. Destaca una banda impecable i algunes cançons que escoltaré a casa fins que me les aprengui i que faré escoltar als meus amics en algun sopar.

Segona part. L’últim cap de setmana. Mishima ens cura.

Concert de luxe a la sala gran de l’Auditori. Una copeta de vi blanc que es posa bé i ens prepara pel que en breu arribarà: una hora i mitja als núvols, de fer que sí amb el cap, de que bé que sona aquest lloc, del violí que m’encanta, d’aquestes tornades no les oblidaré, de pell de gallina, de paisatge Mishima per dins.

No sé com acabar, només les frases abstractes i que provo que sonin literàries em vénen al cap. Existeix una banda, en aquest petit país nostre, que està a dalt de tot, tant que suposo que ens costa afinar la vista i captar com vola, esplèndida. David Carabén és un poeta i canvia una mica la gent de Girona amb aquestes melodies pop, profundes, amb personalitat i universals. Mishima ho fa tot, que això no ens espanti!

Conclusió. No vaig poder anar diumenge a Sanjosex.

I Strenes s’acaba i ha anat molt bé, tothom diu que ha anat molt bé i jo, personal i intrínsecament, he gaudit de bons directes i de molt bons moments.

Només, per acabar, un apunt en to més reivindicatiu, que diu així:

Sé que cada persona és un món i que la música és per a tots i per a tots els gustos, que el meu criteri també deu fallar sovint, però em costa entendre a vegades que certs músics o bandes emplenin grans sales. El monopoli de la cultura. Hauríem de ser progres de debò i ser valents, i música de qualitat, autèntica, pròpia i que valgui la pena. Hauríem de ser més crítics tots i aconseguir que també la cultura dels que “no generen tants diners però s’ho curren”, tinguin un lloc en aquests festivals, i que serveixin per això.

La noia del palangre i follower (fotos)
Allà on vagi Joan Colomo (i Mishima)

I tu, què Strenes?

24 de març de 2014orellactivaActualitatEls Amics de les Arts, Festival Strenes, Gerard Quintana, Judit Nedderman, Macedònia, Mishima, Sanjosex

Primavera de 2014 i torna el certamen que Promo Arts i l’Ajuntament de Girona van fer debutar l’any passat. Exactament: el Festival Strenes! Molta gent pensava que no resistiria, però de moment aquí está, fins i tot amb una durada més llarga i major nombre d’espectacles. Potser el que no s’acaba d’entendre és el concepte, o sigui, que és el que vénen a estrenar –si és que ho fan– tots aquests grups i cantautors a la rebatejada com la ciutat dels festivals. Analitzem.

Més dies, més concerts, més espais, més pressupost… Tot és més en la segona edició del Festival Strenes. De fet, la llista dels artistes que participen és tan llarga que seria impossible esmentar-los tots en els caràcters que tenim disponibles per aquesta notícia.

L’estrena, l’any passat, ja havia sigut ambiciosa, però pel 2014 el festival creix exponencialment. L’Ajuntament sembla molt interessat en arrelar-lo i PromoArts (que gestiona l’Acústica de Figueres i el Sons del Món de Roses, entre altres) no ho està menys. De fet, per a l’agència empordanesa sembla ser tot una troballa, ja que així aprofita per descarregar-hi els artistes dels quals és representant, com per exemple l’inapagable estrella Gerard Quintana, que repeteix, o les inefables vedets que responen pel nom de Macedònia.

Però el que encara ens genera més perplexitat és el concepte de l’esdeveniment, que dóna origen al seu nom, redactat arditosament amb un error d’ortografia: Strenes… De què? Doncs, vénen els de tota la vida (Sisa, Pau Riba, Els Pets…), els grups de moda (The Mamzelles, Amics de les Arts, Oques Grasses…) i està clar, els emergents (Judit Nedderman, Ljubjana & the Seawolf, etc.). Ara, el que estrenen, en realitat, tant li fa… Pot ser el nou disc, la nova gira, un nou projecte o simplement un nou videoclip. L’important és que inaugurin quelcom. I així tenim un festival on val tot, desde panacees com Miguel del Roig o Orquestra Di-versiones fins a col·lectius marcadament indie com Anímic o cantautors referencials com Sanjosex. És una barreja entre festa major de poble, marató de TV3 i un projecte hipster-modernet. És del més esquizofrènic (o potser hauríem de dir: streno-frènic…) que s’ha vist mai.

És això que faran Cuco de Sopa de Cabra (nou projecte), Mishima (nou disc), Blaumut (nova gira) o Els Amics de les Arts (disc però també un videoclip). Consulteu la cartellera… i ràpid, perquè hi ha molts concerts que ja estan a punt d’exhaurir les entrades. I si voleu reservar els vostres euros per a les birretes, sempre podeu apropar-vos als concerts gratuïts que es fan als bars, com ara El Cercle, Els Jardins de la Mercè o el Cul del Món.

Professor Leònides
Tot el que toca ho converteix en poesia