El nen del Montseny està creixent. Quan el vam veure nèixer fa deu anys ens va semblar divertit, capaç d’arrencar-nos un somriure. Però avui, després de tant de temps, més que un somriure, ens provoca admiració. No parlo de cap nen, sinó del festival de referència de la música catalana: el PopArb.

Deu anys amb estil propi, sense excloure, sinó tot el contrari. Tal com deien els Animic sobre l’escenari: “Ahora vamos nosotros con nuestra oscuridad después de la fiesta de Miqui Puig…”. Senyors, això és el PopArb: varietat d’estils i una organització que podríem qualificar de 10. Les coses ben fetes, sense cues, sense canvis d’horari, amb un tracte exquisit tant als músics com els que vam cobrir l’esdeveniment musical.

A priori, comptàvem amb un cartell suggerent i per a tots els gustos, característica habitual de les últimes edicions. Tan sols un element comú entre els artistes, el fet de tenir relació directe amb Catalunya, que no el català, doncs hem sentit cantar amb diverses llengües. Tot i que el nostre país està replet de talent, seria possible veure en cartell a músics més enllà dels Pirineus o de l’Ebre?

Dijous el temps no va acompanyar i, com ja vam poder veure en anteriors edicions, l’assistència va ser similarment baixa (fins i tot, m’atreviria a dir més baixa). Joana Serrat ja és tota una senyora de l’ofici i és del millor que vam poder veure a l’inici del festival: saber estar, cançons del tot rodones i feminitat dolça a la vegada que desgarradora.

Divendres començava el festival en sí, i ens van servir alguns plats forts que ens van sentar de meravella. Com altres edicions, Can Torres i el seu jardí van ser l’escenari per començar. Erm es va entregar a la causa, amb una instrumentalització excel·lent i un molt bon so. No obstant, personalment, em va fer recordar el que pel meu gust va ser el millor concert de l’edició passada, el de Pau Vallbé. Resulta un handicap, però definitivament Erm té ofici i bones cançons.

Al canviar d’escenari, a l’envelat Estrella Damn i Montsoriu, va començar la traca. I tanta traca… Raydibaum ens va sorprendre a extranys i coneguts amb un concert impressionant, sense dubte, un grup de directe. Havia escoltat alguna vegada algun tema del seu repertori abans del festival i vaig pensar “no estan malament”; pero el seu directe és demolidor. Podríem parlar  d’un Vetusta Morla que es troba amb Standstill a la catalana. Fins aquí, el llistó molt alt per, segons la meva opinió, caure dins l’aburriment de Pau Riba & Pascal Comelade. No em malinterpreteu, Pau Riba és tota una institució, però no és Sisa. La seva aliança amb Comelade, massa en segon pla, no va acabar de funcionar amb un cartell d’aquestes característiques, només calia veure la reacció plana del públic.

Un altre concert que em va sorprendre per bé va ser el de Refree. Sempre he tingut al Raül Fernández per un noi d’estudi melòs i delicat, amb una oïda superdotada per a la producció i el seu concert va destacar per la seva energia, sent un dels més aplaudits de la nit. Atents, perquè em va comentar alguna cosa a cau d’orella com que estava ultimant alguna gravació flamenca. Haurem d’estar a l’aguaït…

Tot just després, va venir Manel. Personalment, no entenc la seva proposta ni la seva fama. Vaig trobar el seu directe pla. Tot i així, van fer les delícies del públic. Crec que el mateix podria dir de Sanjosex dissabte (encara que per ser sincers, sorprenia per bé en determinats moments). Que em disculpin els fans.

Tot el contrari de Mazoni. Jaume Pla segueix amb la seva proposta més electrònica però sonant tant bé com sempre. Encara que vaig trobar a faltar alguna cosa que havia vist en altres concerts… potser  podríem dir falta d’intensitat. Tot i així, el de la Bisbal és sempre una aposta segura, i més quan ja eren més de les dues. La nit va acabar al Barrock amb Dj Delafé.

Dissabte ens vam despertar a la piscina municipal, hi ha alguna cosa millor que la fòrmula concerts – piscina? Per prendre energies pel gran colofó final. I directament cito Me and the Bees, quin grup, senyors! El perfecte pop i l’actitud “ens ho estem passant bé” en estat pur. Tot un encert del festival, potser el concert més rodó d’aquesta edició. Llàstima que es va fer curt i les seves cançons (de dos minuts i mig) ens van deixar amb ganes de més. Aquí tenen un nou fan.

The Free Ball van seguir amb el pop, però sense l’energia i frescura del grup anteriorment citat. Bones cançons, però no em va convèncer l’intent de Jarvis Cocker als 50. O alguna cosa per l’estil. Després d’ells va arrribar l’home de blanc: Miqui Puig. Què dir de tota una institució del país? Miqui adora el pop i s’adora a si mateix sota un parell de focus. El que fa porta més de 20 anys fent-ho bé. Destella amb la seva personalitat i carisma. I va tornar a demostrar-nos que és un personatge i un artista tan necessari com valorat. Gràcies Miqui, et prefereixo de front-man més que de Dj.

Tocava el torn d’Animic. Em costa ser objetiu, perquè a dia d’avui Animic és un dels meus grups preferits de tot l’Estat. I després de l’excel·lent concert em torno a rendir als seus peus. Encara que el públic es va rendir més rotundament davant Mishima. Puc entendre-ho, Mishima gaudeix de tots els ingredients necessaris per agradar a tot tipus de públic. Tant va ser així que el seu concert va acabar literalment amb focs artificials.

Com a punt i final ens quedaven dues propostes totalment diferents entre sí. Per una banda, l’experimentació de CaboSanRoque, una proposta tan cridanera com interessant; i per l’altra, Joan Colomo, un habitual del Montseny. Va tornar a demostrar tant el millor d’ell, gran escriptor de cançons, com el que no és tan bo, el fet que s’amagui massa darrera l’humor, ja que podria donar molt més.

Esperem que el nen faci onze anys. I que es faci adolescent. I adult també. Que continuï creixent sempre.

Cuatroriano
No me respetas como persona ni como artista

Fotos: MB