Mazoni

El gran constipador

Divendres 24 d’abril, al Teatre Municipal de Girona, vam continuar amb la sensació que poca cosa estrenava el Festival Strenes: refredat i apàtic, Roger Mas repassava cançons en un espectacle sense novetats, sec i previsible. Poc comunicador, amb les energies i les defenses baixes, el cantautor de Solsona –d’aquesta vegada, s’ha de dir– no va deixar marge a l’enyorança.

Tot i la capacitat reduïda del Teatre Municipal (oficialment són 685 localitats), les entrades no estaven exhaurides, com ja havia passat amb Mazoni. Cosa estranya, si pensem en la repercussió que tenen aquests autors i la singularitat indiscutible de les seves propostes. Potser s’ha de considerar que Strenes condensa massa concerts en pocs dies de l’any, en una ciutat que d’entrada ja posseïx (contra certes creences) un calendari atapeït d’activitats.

I això perquè tanmateix d’avançat ningú podria suposar la decepció. Gairebé tota l’estona assegut, poc comunicatiu i visiblement afeblit, Mas s’adreçava per primera vegada a la platea ja transcorreguts quasi 30 minuts d’actuació admetent ser víctima «d’un gran constipat». A més del diagnòstic clínic, també va llençar un avís: «avui no farem cançons tel∙lúriques, sinó d’altres, que potser us agradaran menys».

Però si ens permeteu l’incís –no és amb plaer que ens encomanem a criticar un mite– l’avatar no residia tant en la tria del repertori (fins i tot va fer alguns clàssics inexorables, com L’home i l’Elefant) sinó el registre posat: un format de quartet de rock, amb els recursos tímbrics i rítmics propis del gènere, però exercits sense engruna, massa estàtic, lineal i monòton. Fins i tot mancant de carisma, per qui ho pensava immune a les virosis…

I què? Doncs, que aquest nou figurí rebaixa de manera significativa el to i el toc trobadoresc del solsoní, característica que sens dubte marca els millors moments de la seva carrera –entre el arpegis folk, un astut experimentalisme i les orquestracions ben estirades-. En suma, el terme mig, personal i poètic, entre tradició i modernitat. El cantautor va estar al Municipal fora de forma i francament lluny de tot això meravellós que constitueix el seu llegat.

El constipat, òbviament, també n’és causa. Però no ho explica tot.

Professor Leònides
El que dispara (amb) poemes

FOTOS: Anna Otero

La saviesa dels 10 anys

Era el vespre del 18 dabril i dins el context del Festival Strenes, Mazoni està de festa. Ha ofert el seu concert d’inici de gira en motiu de l’aniversari dels seus deus anys sobre els escenaris. Un Teatre Municipal de Girona ple per a la ocasió i un públic entregat i amb ganes de gresca.

És una bona raó per escriure’n una crònica”, m’han proposat, i no he dubtat gaire. “Dos paràgrafs sobre les llums i les ombres del concert”, m’han explicitat després. I ja m’he oblidat de les cerveses i de les tertúlies. Cap a casa a escriure. No m’arriscaré ni faré cap feina de laboratori ni d’investigació. Per parlar del concert he preferit decantar-me cap a l’experiència estètica pura, que sempre vesteix i permet dissimular les mancances del coneixement.

D’entrada diré que en Mazoni tenia ganes. Com un nen petit ha jugat amb la guitarra i amb el seu teclat portàtil (keytar), s’ha recargolat i regirat com una fera salvatge i ha sacsejat el cap d’un costat a l’altre amb la calma, la seguretat i la humilitat de qui se sap afortunat perquè pot viure de la música.  Els llops de l’escenari ja ho tenen, això. N’han viscut de tots colors i han après a controlar el seu públic. Sense gaires paraules ni anecdotaris superflus, Mazoni han anat per feina i han fet música, molta música. Que és del que es tracta.

Els concerts de caràcter retrospectiu com el d’avui, amb el que Mazoni ha tocat els temes més coneguts del seu repertori genèric, tenen la gràcia de permetre veure l’evolució de l’artista.  Des d’uns inicis més clàssics en la formació i els instruments emprats, fins als darrers temes en els quals la presència del loop i els tics electrònics és determinant, ha estat una hora i mitja emocionant.

Avui Mazoni ha estat un artista desbocat. Elèctric i dinàmic i ha demostrat una vegada més per què les seves cançons sonen i ressonen a través de les veus dels seus fans, que les coneixen una a una fins al punt d’oblidar-se de butaques i de privacions. I és que amb l’artista de La Bisbal a l’escenari, el Teatre Municipal de Girona ha esdevingut una autèntica sala de concerts i un lloc on tot és possible. La cirereta deliciosa de la darrera cançó, ha culminat aquest exquisit sentit de l’espectacle: entre el públic, sense amplificadors ni la distància que imposa la quarta paret, els membres del grup han culminat la seva actuació entre aquelles i aquells que els han permès arribar on són, dotant el final del concert d’una intimitat agraïda i sincera.

Control de les emocions, domini del públic, execució impecable de les cançons, força i dinamisme i un punt inequívoc de bogeria han sigut l’essència del concert d’aquesta nit. Mazoni avança cap al futur amb la força encomiable d’un directe ple de matisos i de la saviesa que només el temps pot donar. Un cavall desbocat.

El Porc Grec d’Empúries

FOTOS: Anna Otero

Les discogràfiques avui: model 360º

Si les discogràfiques produïssin únicament discs, avui no existirien. Aquest negoci, fa uns anys molt pròsper, ha hagut de renovar-se per no morir: la indústria discogràfica s’ha hagut de reconvertir augmentant la seva col·laboració amb el músic. Representar artistes, organitzar festivals o gestionar els drets d’autor de les bandes són algunes de les moltes funcions que fan avui les discogràfiques.

Arrel d’això, sorgeixen nous segells i projectes amb mentalitats diferents. Bankrobber, avui amb seu a Barcelona però amb origens a La Bisbal d’Empordà, i els gironins Saltamarges ens expliquen la seva filosofia per sobreviure.

Marçal Lladó de Bankrobber, actual casa de Guillamino, Sanjosex o Mazoni explica:

“Vam començar de manera molt natural, intentant treure un disc d’uns amics que tenien una banda, i així és com hem evolucionat. Volíem oferir el model 360º del motor musical,  aprofitant els recursos que tens a l’abast i treballant al màxim tot el que dóna un artista. Així, és com hem anat marcant el caràcter de Bankrobber.

 …Tot i estar en crisi, de música sempre se’n farà, i al final, les discogràfiques som el punt de partida. No és fàcil, però ja trobes la manera de sobreviure. El nostre futur el veig com una empresa que recomana artistes. Avui, amb Internet, tothom pot autoeditar un disc però jo crec molt amb algú que et recomana amb la marca de qualitat i això, és el que et dóna el segell.

…La nostra filosofia, o més ben dit, la nostra manera de ser és la proximitat,  treballant de prop el procés creatiu dels artistes. “

Albert de Saltamarges, segell d’estil underground amb 3 anys de vida explica:

“Saltamarges neix de 6 amics apassionats per la música amb  l’objectiu d’editar els nous temes dels gironins Hurricäde. La nostra feina és molt variada;  distribuïm edicions digitalment i a botigues, fem intercanvis amb altres segells, promocionem a mitjans… però també gestionem l’organització de bolos,  vendes online, edicions… Tots els petits beneficis es reinverteixen en poder tirar endavant noves edicions i, en definitiva, a donar suport a bandes que ens apassionen i amb les que creiem que és interessant aportar el nostre granet de sorra.

…El nostre projecte no té res a veure amb una discogràfica multinacional com es podia entendre als anys noranta, ens movem dins d’uns termes econòmics i de plantejament que no es poden comparar en tot aquest àmbit anomenat “indústria musical”. Per això, no ens espanta la crisi, Saltamarges no deixarà d’existir mai per culpa d’una mala conjuntura econòmica, sinó més aviat si un dia ens en cansem o si, simplement, ho deixem aparcat perquè tenim altres projectes en ment que no ens permeten dedicar-hi el temps suficient.

…Tenim la filosofia DIY (Do It Yourself, “Fes-t’ho tu mateix”), una filosofia ja molt antiga i que el punk va adoptar de seguida com la millor forma per poder tirar endavant projectes que no es deixin contaminar per cap altre factor que no sigui la simple llibertat creativa.

Certament, com diu Marçal de Banlrobber, de música sempre se’n farà i ara són els músics que escullen la forma com volen fer-la arribar al públic i al mercat. No totes les discogràfiques han sobreviscut els últims anys. Certament, moltes han perdut el sentit si no s’han sabut replantejar enfront la crisi, les noves tecnologies l’autogestió i l’autoedició.

Nonaino
A ritme de la música

PopArb: el nen del Montseny creix…

El nen del Montseny està creixent. Quan el vam veure nèixer fa deu anys ens va semblar divertit, capaç d’arrencar-nos un somriure. Però avui, després de tant de temps, més que un somriure, ens provoca admiració. No parlo de cap nen, sinó del festival de referència de la música catalana: el PopArb.

Deu anys amb estil propi, sense excloure, sinó tot el contrari. Tal com deien els Animic sobre l’escenari: “Ahora vamos nosotros con nuestra oscuridad después de la fiesta de Miqui Puig…”. Senyors, això és el PopArb: varietat d’estils i una organització que podríem qualificar de 10. Les coses ben fetes, sense cues, sense canvis d’horari, amb un tracte exquisit tant als músics com els que vam cobrir l’esdeveniment musical.

A priori, comptàvem amb un cartell suggerent i per a tots els gustos, característica habitual de les últimes edicions. Tan sols un element comú entre els artistes, el fet de tenir relació directe amb Catalunya, que no el català, doncs hem sentit cantar amb diverses llengües. Tot i que el nostre país està replet de talent, seria possible veure en cartell a músics més enllà dels Pirineus o de l’Ebre?

Dijous el temps no va acompanyar i, com ja vam poder veure en anteriors edicions, l’assistència va ser similarment baixa (fins i tot, m’atreviria a dir més baixa). Joana Serrat ja és tota una senyora de l’ofici i és del millor que vam poder veure a l’inici del festival: saber estar, cançons del tot rodones i feminitat dolça a la vegada que desgarradora.

Divendres començava el festival en sí, i ens van servir alguns plats forts que ens van sentar de meravella. Com altres edicions, Can Torres i el seu jardí van ser l’escenari per començar. Erm es va entregar a la causa, amb una instrumentalització excel·lent i un molt bon so. No obstant, personalment, em va fer recordar el que pel meu gust va ser el millor concert de l’edició passada, el de Pau Vallbé. Resulta un handicap, però definitivament Erm té ofici i bones cançons.

Al canviar d’escenari, a l’envelat Estrella Damn i Montsoriu, va començar la traca. I tanta traca… Raydibaum ens va sorprendre a extranys i coneguts amb un concert impressionant, sense dubte, un grup de directe. Havia escoltat alguna vegada algun tema del seu repertori abans del festival i vaig pensar “no estan malament”; pero el seu directe és demolidor. Podríem parlar  d’un Vetusta Morla que es troba amb Standstill a la catalana. Fins aquí, el llistó molt alt per, segons la meva opinió, caure dins l’aburriment de Pau Riba & Pascal Comelade. No em malinterpreteu, Pau Riba és tota una institució, però no és Sisa. La seva aliança amb Comelade, massa en segon pla, no va acabar de funcionar amb un cartell d’aquestes característiques, només calia veure la reacció plana del públic.

Un altre concert que em va sorprendre per bé va ser el de Refree. Sempre he tingut al Raül Fernández per un noi d’estudi melòs i delicat, amb una oïda superdotada per a la producció i el seu concert va destacar per la seva energia, sent un dels més aplaudits de la nit. Atents, perquè em va comentar alguna cosa a cau d’orella com que estava ultimant alguna gravació flamenca. Haurem d’estar a l’aguaït…

Tot just després, va venir Manel. Personalment, no entenc la seva proposta ni la seva fama. Vaig trobar el seu directe pla. Tot i així, van fer les delícies del públic. Crec que el mateix podria dir de Sanjosex dissabte (encara que per ser sincers, sorprenia per bé en determinats moments). Que em disculpin els fans.

Tot el contrari de Mazoni. Jaume Pla segueix amb la seva proposta més electrònica però sonant tant bé com sempre. Encara que vaig trobar a faltar alguna cosa que havia vist en altres concerts… potser  podríem dir falta d’intensitat. Tot i així, el de la Bisbal és sempre una aposta segura, i més quan ja eren més de les dues. La nit va acabar al Barrock amb Dj Delafé.

Dissabte ens vam despertar a la piscina municipal, hi ha alguna cosa millor que la fòrmula concerts – piscina? Per prendre energies pel gran colofó final. I directament cito Me and the Bees, quin grup, senyors! El perfecte pop i l’actitud “ens ho estem passant bé” en estat pur. Tot un encert del festival, potser el concert més rodó d’aquesta edició. Llàstima que es va fer curt i les seves cançons (de dos minuts i mig) ens van deixar amb ganes de més. Aquí tenen un nou fan.

The Free Ball van seguir amb el pop, però sense l’energia i frescura del grup anteriorment citat. Bones cançons, però no em va convèncer l’intent de Jarvis Cocker als 50. O alguna cosa per l’estil. Després d’ells va arrribar l’home de blanc: Miqui Puig. Què dir de tota una institució del país? Miqui adora el pop i s’adora a si mateix sota un parell de focus. El que fa porta més de 20 anys fent-ho bé. Destella amb la seva personalitat i carisma. I va tornar a demostrar-nos que és un personatge i un artista tan necessari com valorat. Gràcies Miqui, et prefereixo de front-man més que de Dj.

Tocava el torn d’Animic. Em costa ser objetiu, perquè a dia d’avui Animic és un dels meus grups preferits de tot l’Estat. I després de l’excel·lent concert em torno a rendir als seus peus. Encara que el públic es va rendir més rotundament davant Mishima. Puc entendre-ho, Mishima gaudeix de tots els ingredients necessaris per agradar a tot tipus de públic. Tant va ser així que el seu concert va acabar literalment amb focs artificials.

Com a punt i final ens quedaven dues propostes totalment diferents entre sí. Per una banda, l’experimentació de CaboSanRoque, una proposta tan cridanera com interessant; i per l’altra, Joan Colomo, un habitual del Montseny. Va tornar a demostrar tant el millor d’ell, gran escriptor de cançons, com el que no és tan bo, el fet que s’amagui massa darrera l’humor, ja que podria donar molt més.

Esperem que el nen faci onze anys. I que es faci adolescent. I adult també. Que continuï creixent sempre.

Cuatroriano
No me respetas como persona ni como artista

Fotos: MB

 

 

PopArb, deu anys d’èxit sense morir d’èxit

I com no, arriba una nova edició d’un dels festivals més emblemàtics del nostre pais. No li cal la magnitud del Primavera Sound: el PopArb cada any manté un cartell interessant en un ambient insuperable al Montseny, amb un aforament limitat, perfecte per escoltar música, sense grans pretensions ni grans xifres ni el perill de morir d’èxit de ni de convertir-se en un festival de vacances per a guiris i, sobretot, amb coherència. De fet, la demostració de la seva coherència és que ha arribat al seu desè aniversari amb el cap ben alt i el hashtag #popArb10anysjohivaig!

En aquesta edició, que tindrà lloc del 26 al 28 de juny, comptem amb un cartell eclèctic sempre dins la franja musical amb la que el PopArb s’ha compromès: per una banda, grups consolidats com Mazoni, els veterans Pau Riba i Pascal Comelade o Miqui Puig. Per altra, nous talents com Me and the bees. El cartell es completa amb grups indiscutibles com Animic, Raydibaum, presentant nou disc, Manel o 4 Hivers, per citar-ne alguns. La nit acaba amb Dj Amable el divendres, i el trio electrònic Lasers dissabte.

El festival destaca per una sincronització d’horaris i d’actuacions marca de la casa; a més a més, l’espai és fantàstic i consta de dos escenaris. El que podria semblar un petit festival, és una data imprescindible pels amants de la música independent a Catalunya.

Cuatroriano
No me respetas como persona ni como artista”

Setmana de la Rumba, setmana de Calvari

Doncs si us agrada la rumba, aquesta és la vostra setmana. Setmana Santa, Setmana de la Rumba Catalana i Setmana dels Calvari, una banda gironina autèntica que aprofitant aquestes dates tan assenyalades presentarà el seu primer disc Sin Colorantes. Un treball cuinat amb amor i “carinyo”, sense colorants, en el que han tingut l’honor de comptar amb la producció de Javi Martín, baixista d’Ojos de Brujo, que també participa en un tema i una col·laboració molt especial: Jaume Pla, Mazoni, cantant per primer cop rumba catalana. I no té res a envejar al mateix Peret, escolteu!

Sin Colorantes és una mirada més enllà del món de la rumba, com els mateixos Calvari asseguren “de la rumba catalana, al world music“. I és que la projecció d’aquesta banda no té límits. Pas a pas, Calvari s’han treballat el seu projecte: a banda de les col·laboracions especials, van aconseguir finançament a través de Verkami i s’han anat fent un lloc a l’escena rumbera.

El 4 d’abril passat van presentar Sin Colorantes a Perpinyà. Demà toca fer-ho a casa, en un dels últims concerts programats a la sala Tourmix, acompanyats per dos altres exponents de l’escena rumberas gironina: Los Comino i Tato. Si us agrada la rumba ben feta i la festa, no hi podeu faltar doncs és en els directes on Calvari donen el millor de sí mateixos.

I la Setmana de la Rumba Catalana us prepara totes aquestes activitats per aquesta setmana, perquè no perdeu ritme (una mica d’alegria al cos en aquesta setmana de processons no està de més). A tumbar s’ha dit!

Captura de pantalla 2014-04-16 a las 17.33.21

Alice Malice
Les aparences no enganyen

Sorpreses al segon Slam Musical

L’exitosa la segona edició l’Slam Musical a Girona, celebrada dimecres passat  al Bar El Cercle, consolida la idea original d’un dels membrers fundadors de l‘Associació Magic Room, Jaime Rodríguez. Aquest esdeveniment és una col·laboració amb el Bar El Cercle i des de l’any passat es va integrar dins el Festival Strenes.

Dins d’un mar d’estils variats, tant en instruments com idiomàtics, l’Slam va discórrer farcit d’un notable nivell musical. Els participants van exhibir de manera eloqüent les seves destreses artístiques i creatives. Temes propis  i postes en escena senzilles sense deixar de banda la qualitat en les produccions.

Finalment, el cantautor Salva Gallego va ser escollit guanyador i Tona Gafarot va ser la segona classificada. El primer premi ofereix la possibilitat de celebrar un concert a l’Acústica. Tona Gafarot participarà al Festival Strenes 2015.

El jurat, constituït per tres icones de l’univers musical gironí, Paula Grande, (vencedora de l’any passat), Jaume Pla (Mazoni) i Josep Thió (Sopa de Cabra), va obsequiar el nombrós públic i els cantautors amb una sorprenent decisió final: atorgar un tercer premi no contemplat en les bases del concurs per la magnífica actuació d’Ariadna Abecasis.

 

Eva Evil
No ho sembla, però mossega

Mazoni sacrifica la guitarra

Sentia que es començava a repetir i ha optat per sacrificar la guitarra, no la sacrifica del tot -és la seva princesa- però sí el suficient perquè tots ens adonem que hi ha un canvi substancial a Sacrifiqueu la princesa, el vuitè disc d’estudi de Mazoni, cantautor fetitx d’Orella Activa amb el que volem iniciar el nou camí de la nostra web musical.

“La gent reconeix el canvi però excepte alguna opinió el sentiment general és força positiu. És un canvi que té trets molt Mazoni, el tipus de melodies, la lletra i la veu és igual, ha canviat la producció musical”, diu Jaume Pla. “Tots els grups acabem fent el mateix, també els grups d’electrònica acaben posant guitarres. És la curiositat natural“, aclareix.

En el directe també és molt evident aquest canvi, amb nous músics sobre l’escenari i un Mazoni amb un sintetizador penjat en tres quartes parts del concert -”no d’aquells en plan Nacho Cano“, diu-. I una estona, només una estona, de guitarra.

Els canvis sobre l’escenari també s’han donat com una conseqüència natural. “Estava content dels músics que tenia i com a banda ja s’havia donat tot, no per cap desavinença. Portàvem tant de temps junts que em costava prendre decisions com a líder.” Tot i que Jaume Pla creu que les grans obres s’han fet amb més d’un cervell pensant, també pensa que el fet de portar ell el timó li dóna solidesa i seguretat al seu projecte. “Estava fart de fer i desfer grups”, diu.

I no li va tant malament, tot i que el seu primer disc com a Mazoni, L’Esgarrapada, havia de ser l’últim. “Portava molts anys a la música i ho volia deixar. I va ser el primer disc que em va anar bé, vaig pensar que no em preocuparia mai més.”

Va presentar el nou disc amb el videoclip de La promesa, realment inquietant. “Volia un videoclip que fes una mica de balança. És una cançó amb ritme que per ensenyar el material nou podia semblar que m’havia tornat massa ‘patxanguero’. En portar-lo en un ambient molt més fosc té més coherència amb tot el disc“.

Mazoni és cent per cent conseqüent amb el que fa. “Sí que m’agrada molt que arribi a quanta més gent possible però en el moment que el faig miro que m’agradi a mi, a l’hora de fer-lo en directe me l’he de creure“. Seria incapaç de cantar una lletra que no es creu, diu, pero malgrat això diu que prefereix una bona melodia abans que una bona lletra. “Em fa ràbia perdre temps amb la lletra quan podia estar fent més música”. Al seu darrer disc hi ha una cançó en la que la lletra només són números: “És una crítica a les lletres, ens fixem massa amb les lletres. Molta gent s’aferra a les cançons perquè expliquen un moment de la seva vida però de vegades també està bé escoltar només la música sense analitzar el missatge. Prefereixo això que una reivindicació social però amb una merda de música.

I malgrat tot, paradoxes de la vida, el mes passat va ser el professor d’un curs sobre tècniques narratives per a lletristes a Girona.

Mazoni continua la seva gira. A l’Auditori de Girona i a Barcelona va exhaurir les entrades. I malgrat omplir sales i tenir una extensa gira per endavant, Jaume Pla és un artista més en situació precària que s’ha agreujat amb la pujada de l’IVA cultural. “Estic superespantant per l’IVA i l’IRPF. Sóc autònom discontinu. Cada any que comença no saps com l’acabaràs però faig el que m’agrada, m’estimo més estar en aquesta banda de la incertesa però tenir el timó de la meva vida.

Alice Malice
Herself