Manel

IMG_4416

Manel: una acústica surrealista

General, , ,

Amb entrades exhaurides, així es presentava el concert que anaven a oferir els Manel a Figueres, dins del marc de concerts de la 13a edició del Festival Acústica. Per segon any consecutiu Manel repetia a Figueres presentant la gira Atletes baixin de l’escenari; però a diferència de l’any passat que omplien el teatre, enguany el concert tenia un format amb el públic dret al costat del Museu Dalí.

La ubicació del concert, a primer cop d’ull, era força espectacular doncs veure Manel amb el Museu Dalí a tocar és quelcom especial. A l’aire es podia respirar aquell je ne sais quoi surrealista propi del lloc on estàvem. Però van començar a sorgir els problemes i és que just al mig de la plaça hi ha una escultura en forma de columna de dimensions bastant prominents que impedia la visibilitat de l’escenari a una part important del recinte.

El grup va sortir a escena amb una puntualitat molt acceptable i ens van oferir d’entrada un dels seus hits més importants, Al Mar!. Això va provocar una comunió total entre la banda i el respectable, per desgràcia, aquesta sensació es va anar diluïnt a poc a poc en la primera meitat del concert, el grup estava una mica distant i la disposició del rescinte tampoc ajudava.

El gruix de les cançons que van interpretar formaven part del seu darrer treball Atletes baixin de l’escenari publicat a principis del 2013. Van sonar temes com: A veure què fem, Ai Yoko, Ja era Fort, Desapareixím lentament, Mort d’un heroi romàntic i Quin dia feia, amics… Tampoc van faltar els hits dels seus treballs anteriors com: Dona estrangera, El gran Salt, La cançó del soldadet, Nit Freda per ser abril…

Quant tot semblava que seria un altre concert correcte dels Manel però sense ser rés de l’altre món, el grup es va treure de la màniga l’espectacular versió en català de la cançó Common People (La Gent Normal) dels britànics Pulp. Aquest punt d’inflexió va anar seguit pel tema Boomerang i En la que el Bernat se’t troba, on el públic va acompanyar el grup, cantant la part que correspont al instruments de vent i que és tan característica. En aquell moment els Manel ja s’havien tornat a posar el públic a la butxaca fins al final.

La part final del recital va consistir en un reguitzell de temes populars: Ai, Dolors, Benvolgut, Pla quinquennal i Aniversari. Amb la banda interactuant, com no ho havia fet fins aleshores i amb un públic entregat.

L’últim tema de la nit, Teresa Rampell, va ser una descàrrega d’energia final on Guillem Gispert, cantant de Manel, demanava al públic que ballés de la manera més rara i estrambòtica possible durant el clímax de la cançó. Això va provocar una visió divertida i surrealista. I ens vam oblidar de les columnes.

Àlex
La cle dels sons

 

#NOMESALACUSTICA

Actualitat, , , , , , , , , , , , , , , , ,

És el seu moment. Els festivals d’estiu de les comarques gironines ens diuen adéu i Figueres ens obre escenaris a les diferents places de la ciutat per omplir-les de música i espectadors. És la cita musical de referència de final d’estiu.

La 13ª edició del Festival Acústica arriba amb una programació variada i qualitativa que oferirà més de 40 actuacions distribuïdes pels 5 espais de l’aparador acústic de Catalunya. I és que els de la capital de l’Alt l’Empordà aquest any ens sorprenen amb novetats i la qualitat i quantitat d’artistes catalans que sonaran durant 4 dies són el que destaquen d’aquesta edició; Silvia Pérez Cruz, Manel, Gerard Quintana, Txarango, Joan Dausà, Els Pets, Oques Grasses o la Fundación Tony Manero són alguns dels que es podran escoltar des d’avui i fins al proper diumenge a Figueres.

Seguint amb les efemèrides del país, el festival també acull el concert del Tricentenari de la Troba Kung-fú i glosadors dels Països Catalans.

Un altre d’especial i novedós és el concert d’Albert Pla, que ha triat l’Acústica per celebrar els seus 25 anys de carrera amb uns col·laboradors ben especials (de moment es confirma les col·laboracions d’Estopa, Quimi Portet, Pau Riba o Tomasito). El concert, que tindrà lloc al nou espai de la plaça Gala-Salvador Dalí, ja ha exhaurit totes les entrades.

I és que el festival Acústica, que es va iniciar ara fa 12 anys a les places de Figueres, en format més petit i de la mà de PromoArtsMusic, sempre s’ha caracteritzat per concerts on la majoria d’artistes ofereixen el seu repertori en format desendollat tot i que els últims anys el fet acústic ha deixat de ser l’eix central d’aquest festival, on el que prima és la bona música.

Aquest any es repeteix l’Acustiqueta, la part més familiar del festival. Aquest any compta amb actuacions especials com les estrenes dels projectes “Heavy per Xics”, el tribut a Michael Jackson “We Are The World” per Moonwalkers i actuacions de Macedònia, Brodas Bros o The Penguins “Reggae per Xics”.

Finalment, el festival anunciava avui un homenatge a Peret, en motiu de la desaparició del rei de la Rumba Catalana. Serà amb una sessió que Txarly Brown, Dj i president de l’Associació pel Foment de la Rumba Catalana (FORCAT), dedicarà a Peret  el proper dissabte a la plaça Gala-Dalí a les 2 de la matinada.

Ens veiem a l’aparador acústic (i no tan acústic) de Catalunya.

#NOMESALACUSTICA

Nonaino
Al ritme de la música

ANIMIC

PopArb: el nen del Montseny creix…

General, , , , , , , , , , , , , , ,

El nen del Montseny està creixent. Quan el vam veure nèixer fa deu anys ens va semblar divertit, capaç d’arrencar-nos un somriure. Però avui, després de tant de temps, més que un somriure, ens provoca admiració. No parlo de cap nen, sinó del festival de referència de la música catalana: el PopArb.

Deu anys amb estil propi, sense excloure, sinó tot el contrari. Tal com deien els Animic sobre l’escenari: “Ahora vamos nosotros con nuestra oscuridad después de la fiesta de Miqui Puig…”. Senyors, això és el PopArb: varietat d’estils i una organització que podríem qualificar de 10. Les coses ben fetes, sense cues, sense canvis d’horari, amb un tracte exquisit tant als músics com els que vam cobrir l’esdeveniment musical.

A priori, comptàvem amb un cartell suggerent i per a tots els gustos, característica habitual de les últimes edicions. Tan sols un element comú entre els artistes, el fet de tenir relació directe amb Catalunya, que no el català, doncs hem sentit cantar amb diverses llengües. Tot i que el nostre país està replet de talent, seria possible veure en cartell a músics més enllà dels Pirineus o de l’Ebre?

Dijous el temps no va acompanyar i, com ja vam poder veure en anteriors edicions, l’assistència va ser similarment baixa (fins i tot, m’atreviria a dir més baixa). Joana Serrat ja és tota una senyora de l’ofici i és del millor que vam poder veure a l’inici del festival: saber estar, cançons del tot rodones i feminitat dolça a la vegada que desgarradora.

Divendres començava el festival en sí, i ens van servir alguns plats forts que ens van sentar de meravella. Com altres edicions, Can Torres i el seu jardí van ser l’escenari per començar. Erm es va entregar a la causa, amb una instrumentalització excel·lent i un molt bon so. No obstant, personalment, em va fer recordar el que pel meu gust va ser el millor concert de l’edició passada, el de Pau Vallbé. Resulta un handicap, però definitivament Erm té ofici i bones cançons.

Al canviar d’escenari, a l’envelat Estrella Damn i Montsoriu, va començar la traca. I tanta traca… Raydibaum ens va sorprendre a extranys i coneguts amb un concert impressionant, sense dubte, un grup de directe. Havia escoltat alguna vegada algun tema del seu repertori abans del festival i vaig pensar “no estan malament”; pero el seu directe és demolidor. Podríem parlar  d’un Vetusta Morla que es troba amb Standstill a la catalana. Fins aquí, el llistó molt alt per, segons la meva opinió, caure dins l’aburriment de Pau Riba & Pascal Comelade. No em malinterpreteu, Pau Riba és tota una institució, però no és Sisa. La seva aliança amb Comelade, massa en segon pla, no va acabar de funcionar amb un cartell d’aquestes característiques, només calia veure la reacció plana del públic.

Un altre concert que em va sorprendre per bé va ser el de Refree. Sempre he tingut al Raül Fernández per un noi d’estudi melòs i delicat, amb una oïda superdotada per a la producció i el seu concert va destacar per la seva energia, sent un dels més aplaudits de la nit. Atents, perquè em va comentar alguna cosa a cau d’orella com que estava ultimant alguna gravació flamenca. Haurem d’estar a l’aguaït…

Tot just després, va venir Manel. Personalment, no entenc la seva proposta ni la seva fama. Vaig trobar el seu directe pla. Tot i així, van fer les delícies del públic. Crec que el mateix podria dir de Sanjosex dissabte (encara que per ser sincers, sorprenia per bé en determinats moments). Que em disculpin els fans.

Tot el contrari de Mazoni. Jaume Pla segueix amb la seva proposta més electrònica però sonant tant bé com sempre. Encara que vaig trobar a faltar alguna cosa que havia vist en altres concerts… potser  podríem dir falta d’intensitat. Tot i així, el de la Bisbal és sempre una aposta segura, i més quan ja eren més de les dues. La nit va acabar al Barrock amb Dj Delafé.

Dissabte ens vam despertar a la piscina municipal, hi ha alguna cosa millor que la fòrmula concerts – piscina? Per prendre energies pel gran colofó final. I directament cito Me and the Bees, quin grup, senyors! El perfecte pop i l’actitud “ens ho estem passant bé” en estat pur. Tot un encert del festival, potser el concert més rodó d’aquesta edició. Llàstima que es va fer curt i les seves cançons (de dos minuts i mig) ens van deixar amb ganes de més. Aquí tenen un nou fan.

The Free Ball van seguir amb el pop, però sense l’energia i frescura del grup anteriorment citat. Bones cançons, però no em va convèncer l’intent de Jarvis Cocker als 50. O alguna cosa per l’estil. Després d’ells va arrribar l’home de blanc: Miqui Puig. Què dir de tota una institució del país? Miqui adora el pop i s’adora a si mateix sota un parell de focus. El que fa porta més de 20 anys fent-ho bé. Destella amb la seva personalitat i carisma. I va tornar a demostrar-nos que és un personatge i un artista tan necessari com valorat. Gràcies Miqui, et prefereixo de front-man més que de Dj.

Tocava el torn d’Animic. Em costa ser objetiu, perquè a dia d’avui Animic és un dels meus grups preferits de tot l’Estat. I després de l’excel·lent concert em torno a rendir als seus peus. Encara que el públic es va rendir més rotundament davant Mishima. Puc entendre-ho, Mishima gaudeix de tots els ingredients necessaris per agradar a tot tipus de públic. Tant va ser així que el seu concert va acabar literalment amb focs artificials.

Com a punt i final ens quedaven dues propostes totalment diferents entre sí. Per una banda, l’experimentació de CaboSanRoque, una proposta tan cridanera com interessant; i per l’altra, Joan Colomo, un habitual del Montseny. Va tornar a demostrar tant el millor d’ell, gran escriptor de cançons, com el que no és tan bo, el fet que s’amagui massa darrera l’humor, ja que podria donar molt més.

Esperem que el nen faci onze anys. I que es faci adolescent. I adult també. Que continuï creixent sempre.

Cuatroriano
No me respetas como persona ni como artista

Fotos: MB

 

 

PopArb, deu anys d’èxit sense morir d’èxit

Actualitat, , , , , , , , ,

I com no, arriba una nova edició d’un dels festivals més emblemàtics del nostre pais. No li cal la magnitud del Primavera Sound: el PopArb cada any manté un cartell interessant en un ambient insuperable al Montseny, amb un aforament limitat, perfecte per escoltar música, sense grans pretensions ni grans xifres ni el perill de morir d’èxit de ni de convertir-se en un festival de vacances per a guiris i, sobretot, amb coherència. De fet, la demostració de la seva coherència és que ha arribat al seu desè aniversari amb el cap ben alt i el hashtag #popArb10anysjohivaig!

En aquesta edició, que tindrà lloc del 26 al 28 de juny, comptem amb un cartell eclèctic sempre dins la franja musical amb la que el PopArb s’ha compromès: per una banda, grups consolidats com Mazoni, els veterans Pau Riba i Pascal Comelade o Miqui Puig. Per altra, nous talents com Me and the bees. El cartell es completa amb grups indiscutibles com Animic, Raydibaum, presentant nou disc, Manel o 4 Hivers, per citar-ne alguns. La nit acaba amb Dj Amable el divendres, i el trio electrònic Lasers dissabte.

El festival destaca per una sincronització d’horaris i d’actuacions marca de la casa; a més a més, l’espai és fantàstic i consta de dos escenaris. El que podria semblar un petit festival, és una data imprescindible pels amants de la música independent a Catalunya.

Cuatroriano
“No me respetas como persona ni como artista”

casparvon

Per què serveixen els concursos?

Actualitat, , , , , , ,

Aprofitant l’inici del concurs de Música en Viu del Gironès Intro -un concurs més de les comarques gironines, dit sigui de passada, de “moral distreta” per la poca projecció que li donen les institucions implicades-, ens hem plantejat aquest interrogant i l’hem plantejat a músics i professionals del sector: Per què serveixen els concursos?

És la panacea guanyar un concurs? Obre moltes portes o, al contrari, pot arribar a tancar-ne? Sembla una conclusió increïble però sí, de vegades és pitjor guanyar-lo.

No tot són flors i violes en el món dels concursos musicals però en alguns casos sí que poden representar una bona empenta. La banda palafrugellenca de surf-garage 13th Magic Skull va guanyar el concurs Capitan Demo 2013, organitzat per Radio 3. Contra tot pronòstic -no per la manca de qualitat, sinó per tractar-se d’una banda instrumental- 13th Magic Skull va anar superant etapes en aquest concurs en què la votació popular hi tenia un pes específic. El premi, tocar al FIB 2013 -un somni a l’abast de poques bandes emergents-, enregistrar Los Conciertos de Radio 3 a La 2 i ser entrevistats al programa Capitan Demo de Radio 3 en directe. “Sens dubte, en guanyar aquest concurs hem aconseguit tenir presència en uns mitjans de comunicació i accedir a un públic que sense això hagués sigut molt difícil“, explica un dels seus components, Lluís Català.

Per la banda de rock gironina Casparvon, amb un ampli palmarès en concursos -guanyadors de l’Intro 2011, el UUHQUEMUSICA!!! de Sant Feliu de Guíxols, el Concurs de les Festes Can Genís de Palafrugell, el Premi popular Amanida Sound de Viladrau, el Premi popular Wolfest de Barcelona i el segon premi de l’Argila Pop de Quart, aquests certamens tenen els seus pros i els seus contres. “D’una banda, et donen l’oportunitat de tocar, això et dóna experiència i taules, un grup necessita directes, sinó es rovella. L’altra cara de la moneda es que en moltes ocasions dóna la sensació que els deus alguna cosa”, explica el cantant, Ángel Risco. “Hi ha molts concursos que són tot un negoci per a l’organització, t’obliguen a vendre entrades, assistències mínimes… una mica penós“.

Creativitat, competitivitat o rentat de cara?
Molts concursos defensen la seva existència amb l’objectiu de fomentar la creativitat i promoure les bandes novells i així justifiquen la seva continuïtat. A l’hora de la veritat, però, compleixen aquestes expectatives?

Per Lluís Català, els concursos no fomenten la creativitat, sino la competitivitat. “Els guanyadors sempre ho són en base a uns interessos comercials i de marketing, per això no entenem com hem pogut guanyar el Capitan Demo (riu)”.

Segons Ángel Risco, de Casparvon, “els concursos et posen les piles, et despertes i prepares el directe. La creativitat és una cosa molt més interna i es manifesta quan toca“. En molts casos, tampoc s’acaba de complir la suposada “projecció” que donarà a la banda guanyar un concurs. “El problema és que normalment, no es fidelitza la relació concurs-bandes. No els guia en el període post-concurs. Diguéssim que des de l’organització del concurs pensen que ja van aportar tot el que podien aportar, i realment no és així. És curiós que en la programació de les Barraques de Girona hi hagi cap banda guanyadora d’anys anteriors, no?”

Sovint, els concursos són el justificant de les institucions per rentar-se la cara en virtud de la promoció de  la música emergent però realment hi destinen uns recursos mínims i la difusió deixa molt que desitjar. Per l’exUmpah-pah Pau Marquès, membre del jurat de l’Intro, l’interès del concurs radica en el premi. “Si hi ha un premi final interessant pot servir perquè el grup es posi les piles amb una data i un objectiu. També serveix una mica com a difusió del grup, però en aquest sentit sóc una mica excèptic respecte al resultat final en la majoria de concursos.”

En aquest sentit, el director de La Mirona, Jordi Planagumà, considera que “els concursos serveixen d’aparador musical de les noves propostes que encara no tenen moltes opcions de poder tocar. Els entenc com una “mostra” més que no pas com una competició, ja que guanyar un concurs no és garantia de que el grup guanyador farà un pas molt gran a la seva carrera. Són una manera que els grups es posin davant el públic i arribin a més gent de la que habitualment els segueix. Són una experiència per a la banda“.

Una mala experiència
I també hi ha casos, pocs, de grups que desitjarien no haver guanyat un concurs, com el dels Gruixut’s. La banda baixempordanesa va guanyar la final del Sona 9 de 2007, compentint ni més ni menys que amb Manel, que van quedar segons, i Bikimel. Amb un premi suculent -12.000 euros per gravar un disc i 6.000 per gravar un videoclip, una gira per Catalunya- i una gran repercussió als mitjans, el Sona 9 és probablement el concurs més “desitjat” per gairebé totes les bandes catalanes. Però no és or tot el que llueix. The Gruixut’s tenien clar que no guanyarien. “Jugàvem fora de casa“, explica Carles Sendra, cantant de la banda. I, de fet, és com si no haguessin guanyat. A la final, els profetes del gruixudisme van trobar un ambient hostil. “El públic ens va xiular i hi va haver una “guerra civil” entre els membres del jurat, amb gent molt ofesa perquè vam guanyar i gent radicalment a favor“. Però les conseqüències de la seva victòria -o hauríem de dir la derrota de Manel?- no van acabar aquí. Al dia següent de guanyar, van rebre un munt de missatges de gent que els insultava.

“Els mitjans es van arrepentir i van compensar molt Manel mentre que a nosaltres ens van oblidar per sempre“, explica Sendra. Al programa del Primavera Sound de l’any següent, es presentava Manel com “els finalistes del Sona 9 que incomprensiblement no van guanyar”. El periodista Albert Puig, membre del jurat del Sona 9, va afirmar en un article d’opinió que “tots ens vam equivocar”. Per sort, mentre Catalunya es flagelava, The Gruixut’s s’ho prenien amb humor i seguien cantant Vull sortir al Punt Diari -precisament és un dels pocs mitjans que els ha fet cas-. “No vam entendre tota aquesta mala òstia ni perquè ens van fer guanyar si no volien que guayéssim“.

A tot això, el jurat del Concurs Intro ja ha anunciat les 8 bandes seleccionades perquè actuin a la primera eliminatòria*: Straight On, Liar Desiré, Ian Sala, La Perdiu Spencer, GIR, El Impasible Jack Kirby, Núria Cortell i Sota Sospita. Felicitats (o no), qualsevol d’aquestes bandes podrien ser els nous Manel o… els nous Gruixut’s.

*Canvi de lloc dels concerts de la sala Tourmix a La Impremta, pel tancament sobtat (snif) de la sala Tourmix.

Tinky Winky
Teletubie morat de bona fe

Arribem a Í-TACA menjant ous i pomes

Actualitat, , , , , , , , , , , , ,

Í-TACA és llibertat, és arribar a tocar un somni, és lluita… Aquest és l’esperit d’un festival diferent, Í-TACA, Cultura i Acció, que l’any passat va iniciar la seva ascenció (mai millor dit, doncs un dels concerts es va celebrar a dalt del Castell del Montgrí) i que aquest any, del 18 d’abril al 12 de juliol, pretén escampar de nou diferents propostes culturals de qualitat i amb esperit reivindicatiu arreu del Baix Empordà.

Perquè us feu una idea, aquesta és textualment, la declaració d’intencions del festival: “El festival Í-TACA segueix perseverant en la idea que un altre món és possible. Creiem que guanyar-se la vida, la cultura i el compromís social no són elements que hagin d’estar renyits. Tant és així que, per segon any, intentem fer viable una proposta cultural arriscada que, a més de proposar i dinamitzar l’oferta cultural del Baix Empordà, treballa per recopilar aportacions i col·laborar amb tot tipus d’entitats i associacions que treballen per un món millor.” En aquest manifest l’organització deixa clars els seus objectius.

I en aquesta línia reivindicativa, en la primera edició, Í-TACA es va apuntar a la campanya ‘Per la Salut de la Cultura’ iniciada l’estiu del 2012 pel Teatre de Bescanó, en protesta per la puja de l’IVA cultural. Í-TACA no ven pastanagues, ven pomes del Baix Empordà i ous ecològics d’una granja de La Pera amb els que es “regala” l’entrada d’un concert. “Creiem que la cultura no és un luxe, sinó que és, com l’ou, la poma o les pastanagues, un producte de primera necessitat que hauria de tributar com a tal. Som conscients que aquest acte no és una solució al problema, només representa una acció reivindicativa i una manera que el públic pagui menys“, explica el director del festival, Fran Arnau.

Aquest any, les atrevides propostes del festival passen per 8 pobles del Baix Empordà i, pel que fa a la música, destaquen Manel, Joan Dausà, Chano Domínguez, Oques Grasses (aquest any seran els que pujaran al Montgrí), Sanjosex, La Iaia XXL (amb la Cobla La Bisbal Jove), Paco Ibáñez, CARMEN113, XEVI SF, Orquestra Fireluche i Lídia Pujol. La cultura no és un luxe, diuen, però aquest cartell sí que ho és.

Un any més, Orella Activa vol felicitar Í-TACA per aquesta iniciativa. Subscrivim tots els seus objectius, sense dubte.

I a tots vosaltres, us animem a comprar ous i pomes i a disfrutar de la cultura!

Alice Malice
Les aparences no enganyen