Ja hem transitat més d’un deseni seguint la seva pista i no ens cansem: ni d’anar als seus concerts ni de recomanar-los. La cantautora (ho és, clarament) mallorquina està a les portes de la genialitat –sinó com a compositora, al menys com a intèrpret-. I el que més sorprèn és, precisament, que no deixa de sorprendre, que no cessa de millorar a cada nova fita, com ho va demostrar, de forma superlativa, en l’actuació de dissabte passat 11 d’abril, al Centre Cultural de la Mercè, en el sí del Festival Strenes.

Amb banda ja era el que era. La seva entrega a l’escenari no deixava ningú indiferent. Però finalment va venir sola, i també més propera, més familiar, amb un lleuger toc de timidesa saludable i francament divertit, que li queda de meravella. De fet, si segueix així, la banda no la necessitarà per a res: ella sola fa les percussions, amb aquelles imponents botes negres, a la vegada que executa primorosament la guitarra o el piano, cantant i encantant amb una seguretat i radicalitat que s’apropa a l’incomparable. És, per començar, l’autèntica –one and only– dona-orquestra.

D’acord. No podem asseverar que Maika sigui la millor compositora del món – tot i que en faci prou, és eficaç i convincent. Ara, en directe, és una autèntica força de la naturalesa, amb un desplegament interpretatiu innegablement portentós, que combina de forma exímia geni, energia i elegància. És una artista d’aquelles colossals, estel∙lars, tangent en un territori més enllà de la llum i de la foscor –per això no necessita aparell escènic, només algunes modulacions d’il·luminació– i fins i tot més enllà del temps: una hora i mitja de concert de cap manera es fa llarga… ni tampoc curta… diríem que la sensació de durada simplement ha desaparegut en el llimb de la seva fascinant presència, que toca ben fons el nervi i l’essència de la música. Música amb la M Majúscula, s’entén. I ja d’entrada, en les seves inicials, Maika Makovski en porta dues.

Indiscutiblement, la balear millora cada vegada que l’anem a veure. Així que no volem prescindir d’aquest plaer substancial i irrenunciable que és assistir als seus directes. No som els únics que ho percebem: l’Auditori de la Mercè era ben ple, tot i què no podem deixar de notar que la mitjana d’edat era una mica avançada… “sign of the times?” com ella mateixa diu a Language, que va obrir (casualment?) l’espectacle?

Seria un tema que ens perdria ara en consideracions, però si que n’hi ha una que no la podem evitar: l’Auditori del Centre Cultural posseïx i ofereix, sincerament, les condicions idònies per ser una sala de referència a Girona i, per tant, seria desitjable que es continués programant aquí, obrint-lo (novament) als agents de la ciutat, que no està pas adormida – com alguns volen fer creure-. De fet, deixar-lo com prerrogativa del festival Strenes seria crear un precedent antipàticament perillós.

Professor Leònides

El que dispara (amb) poemes

FOTOS: Anna Otero