La Planeta

Joan Colomo, com el bon vi

Perquè comença el concert sol i canta Tus pies, i ens hipnotitza. Abans de cantar Tus pies, Joan Colomo evidentment, parla, i parla molt bé. I després també segueix parlant, evidentment,  i és entranyable i ens sedueix al minut zero, de fet, crec que tots i totes veníem ja seduïts de casa.

Perquè ha fet un nou disc espectacular i l’estrenava divendres a la nit a La Planeta, dins del festival Strenes i en sessió doble, non stop.  I s’ha fet gran, no molt, només una mica. Les lletres són molt grans, l’espectacle també, i utilitzaria ara la típica expressió que les coses bones, amb el temps,  milloren.

Perquè hi ha aquells moments, quan canta així, com canta ell. I toca la guitarra tant bé i tant prim que és. I el teclista, tot el concert amb ganes d’anar al lavabo i el debat col·laboratiu originat entorn del tema amb el públic comprensiu. I sembla que estan improvisant i no, crec que segurament està molt controlat i ja és del tot professional, només falten samarretes i bosses d’aquelles d’anar a la platja amb la seva cara estampada.

Perquè, a la sala plena, sonava perfecte. Està tot a punt per una gira espectacular i segur que li anirà molt bé. Aquesta alegria que es respira a l’escenari reivindica actitud davant la vida i s’encomana i pot amb tot. I això fascina i la gent es concentra per entendre-ho tot molt bé, per no deixar-se res i recordar-ho.

Per totes aquestes coses i per moltes més que se m’escapen, o que no venen al cas -això només pretén ser un acostament emotiu a la màgia que vaig viure divendres a la nit-, Joan Colomo emplena La Planeta dues vegades i deixa el llistó molt alt en aquest festival de música d’estrenes per a tots els públics i, si em puc permetre un petit moment grandiloqüent, en el panorama musical que viu el país.

La noia del palangre