Ho advertia un dels membres de la Iaia en una entrevista en aquest blog: “Serà un concert de pop d’alta volada”. I el concert de la Iaia XXL de divendres al Festival Ítaca, Cultura i Acció, va sobrepassar –amb escreix- les expectatives sorgides d’aquesta afirmació.

La Iaia i la cobla La Bisbal Jove es van desplegar sobre l’escenari de la Plaça del Castell de la capital empordanesa com poques vegades es té l’oportunitat de veure.  Sense res a envejar als grans combos caribenys i a les big bands, una desena llarga de músics van encarregar-se d’aterrar un espectacle musical que responia de manera intensa i directa a la pregunta que posa nom al seu darrer disc: On és la màgia?

La màgia es va apoderar durant una hora i mitja de tots els qui vam poder assistir a aquell exercici de mestissatge. Si algú dubtava del resultat d’unir la proposta d’aquest trio osonenc amb la cobla, s’equivocava. Accidents, gossos i així successivament, van anar desxifrant gran part de les peces que nodreixen el seu últim àlbum. I ho van fer –una vegada i una altra- carregats d’una força i una energia realment contundents.

L’arribada del Vaixell va donar uns breus moments de pausa a aquell esclat ininterromput d’un so que no deixava lloc ni al silenci ni a la sensació de buidor. Doncs l’encaix de les dues formacions no permetia altra cosa que deixar-se embolcallar per una marea musical incommensurable. Una onada sobre la qual no hi havia més remei que deixar-s’hi endur a mercè dels músics.  Ja a la recta final del concert, els membres de la Iaia es van permetre el luxe de canviar d’instrument  durant una cançó i exhibir, així, la seva destresa fora del seu lloc habitual.

En el darrer sospir de la nit -qui sap si n’hauríem aguantat gaires més- la Declaració de Principis va permetre una conclusió magnífica a un concert molt especial.  Amb un últim sospir de xilòfon a 6 mans i una cobla obrint a ritme de sardana.

On guardaran la màgia?

L’Optimista
Sempre beu el got més ple