Joy Division

Strenes: nits per a tots els gustos

El mateix dia en que arribaven ecos de que «tanquen el Tourmix» (era només el que ens faltava!…), el festival dels debutants entrava en el seu últim cap de setmana amb variats suspirs: a l’Auditori de Girona, Sara Pi demostrava ser excel·lent intèrpret d’un projecte amb aire i caire retrospectiu. I més tard, a La Impremta de Girona, els Anímic manifestaven perquè són el projecte més heterodoxe -però també un dels més interessants- de l’escena catalana actual.

A la sala de cambra d l’Auditori, la jove i fresca Sara Pi, ensenyava les seva feminitat i els seus inqüestionables dots vocals. A la cantant catalana està clar que l’hagués agradat nèixer a São Salvador da Bahía, però ha trobat a Barcelona la forma de suplir la carència, associant-se amb el multi-instrumentista brasiler Erico Moreira. Junts (i amb la participació afegida d’un teclista), practiquen una agradable sonoritat ambiental, chill out-lounge que es deia, amb rescats de soul, R&B, bossa nova, trip hop i samba. El problema és que la proposta presenta molt poc d’original: a més d’una bossa plena de versions (de Bob Marley a Djavan), aquest gènere de ja havia estat patentat per altres dives, com Erykah Baduh o Bebel Gilberto, 15 anys enrere.

Precisament en les antípodes d’aquest projecte se situen els Anímic, que enlloc del virtuosisme i la presència, aposten per la creativitat i la consistència artística. Ens van oferir a La Impremta un dels millors moments de Strenes 2014, tot i el retard en començar. Però la sala del Carrer Ramón Turró estava ben plena i el grup va arrancar amb empenta, concentrant l’alineació en l’últim llarga-durada Hannibal, com el tema homònim o The Others. El folk urbà melancòlic va cedir terreny a un registre més fosc i depressiu, amb batudes contundents i línees de baix manchesterianes (que recorden Joy Division, The Sound o Killing Joke). El públic present va saber interpretar la finesa i el sentiment latent en la distorsió i la potència rítmica d’aquest quintet que és un cas extrany en el panorama català, fins i tot en la zona indie. Són raros, és cert. Però són bons.

I ja hem gastat els últims “cartutxos” del que s’estrena.

Professor Leònides
Fa poemes que t’escabellen