Joan Colomo

Colomo Show

13 de maig de 2015orellactivaGeneral2015, Auditori de Girona, Gira Capital, Joan Colomo

Benvinguts senyores i senyors, nens i nenes i fins i tot avis i àvies a l’espectacle del cantautor celoní Joan Colomo. El passat dissabte 9 de maig ens trobàvem un ampli ventall d’edats entre els assistents al concert a l’Auditori de Girona, els quals no van dubtar en escollir de manera original entre flors o compartir l’hora de vermut amb la banda del Vallès.

A cavall entre cantautor i humorista, ambdues facetes àmpliament aconseguides, el polièdric artista, sàviament escortat per la seva banda, donava el tret de sortida puntualment a la Sala de Cambra. Certament: aquella veu peculiar, infantil, naïf, amb tocs fins i tot embafadors… però sobretot arriscada, no deixa ningú indiferent.

Una actuació per recordar. Integrant de manera divertida frescor, energia, naturalesa, grans dosis d’humor i sinceritat, propera al públic i familiar, guarnida amb monòlegs durant els intermezzos dignes del millor dels humoristes, amb simpàtics enregistraments com: ‘Gràcies Girona, moltes gràcies’, alguna coreografia on la banda formava part del Colomo’ show. Un estil senzill, atractiu i ple de diversitat: per començar la veu pueril de costat de ritmes frenètics, construïts amb forta presència de teclats i bateria. Una elèctrica la 3a guerra mundial, o bé una emotiva Los amigos. I també per la “mainada”: aeiou. De nou, contrast entre l’espontaneïtat d’alguns nens que es desfeien ballant a la cadira de costat d’adults que aguantaven estoicament les pròpies ganes d’imitar-los.

El repte aconseguit per Joan Colombo i la seva banda: engrescar l’audiència i fer-nos participar en aquest seu show/ caixa de sorpreses que s’ha inventat, re-inventat. Sense oblidar els factors de l’hora i el bon temps a l’exterior.

Aquesta actuació de ritme trepidant i simpàticament a remolc del rellotge, doncs era el primer concert dels 4 de Gira Capital (quatre concerts en un sol dia a les quatre capitals de província catalanes) s’acomiada després d’una hora i 20 minuts amb un cantant sol a l’escenari aguantant perfectament el concert amb brillant presència, seguretat i convicció mentre els seus companys recollien el material per continuar la Gira. El públic: encantat gaudint l’entrega de Joan, fent les peticions dels seus temes preferits. I encara… el bis.

‘Gràcies Joan, moltes gràcies‘ per aquesta hilarant i genial performance. Esperem el vostre nou disc amb il·lusió ben aviat tal i com vau anunciar.

Eva Evil
No ho sembla però mossega

A l’abril, concerts mil

15 de abril de 2014orellactivaGeneralDavid Carabén, Duermevela, Joan Colomo, Mishima, Nacho Vegas, Sanjosex, Strenes, Xarim Aresté, XEVI SF

Introducció. Els dies, en general.

I que bé quan a Girona, entre la música i el bon temps, floreixen concerts per cada sala, fins al punt de sentir per moments la inquietud, per la falta de temps, o de diners, per no poder veure-ho tot.

Primera part. Dijous, dijous passat, concretament.

L’equip d’enviats especials es trasllada fins a la sala Planeta, on Xebi SF estrena disc, banda, projecte i potser les sabates, això no ho sabem, al festiva Strenes. Cal que quedi clara la profunda desinformació de l’equip, som un llibre en blanc, una porta oberta, tot els sentits aguditzats i preparats per rebre els ínputs a través de la vibració de l’aire. En fi, entrem en matèria. El disc: Duermevela. Convidats especials: molts. La sala: pleneta… xiuladors: professionals, amics i familiars: tots, menys nosaltres.

Pels que, com aquest equip reporter, només sabíem d’aquest noi que tenia pinta de tocar la guitarra elèctrica i que camina molt sovint pels carrers de Girona, un podeu imaginar una combinació entre Nacho Vegas, Joan Colomo i Xarim Aresté, no és del tot científic, és una idea, un més o menys, “a estones amb recorda a”.

Valoració: molt bé, va estar bé. Destaca una banda impecable i algunes cançons que escoltaré a casa fins que me les aprengui i que faré escoltar als meus amics en algun sopar.

Segona part. L’últim cap de setmana. Mishima ens cura.

Concert de luxe a la sala gran de l’Auditori. Una copeta de vi blanc que es posa bé i ens prepara pel que en breu arribarà: una hora i mitja als núvols, de fer que sí amb el cap, de que bé que sona aquest lloc, del violí que m’encanta, d’aquestes tornades no les oblidaré, de pell de gallina, de paisatge Mishima per dins.

No sé com acabar, només les frases abstractes i que provo que sonin literàries em vénen al cap. Existeix una banda, en aquest petit país nostre, que està a dalt de tot, tant que suposo que ens costa afinar la vista i captar com vola, esplèndida. David Carabén és un poeta i canvia una mica la gent de Girona amb aquestes melodies pop, profundes, amb personalitat i universals. Mishima ho fa tot, que això no ens espanti!

Conclusió. No vaig poder anar diumenge a Sanjosex.

I Strenes s’acaba i ha anat molt bé, tothom diu que ha anat molt bé i jo, personal i intrínsecament, he gaudit de bons directes i de molt bons moments.

Només, per acabar, un apunt en to més reivindicatiu, que diu així:

Sé que cada persona és un món i que la música és per a tots i per a tots els gustos, que el meu criteri també deu fallar sovint, però em costa entendre a vegades que certs músics o bandes emplenin grans sales. El monopoli de la cultura. Hauríem de ser progres de debò i ser valents, i música de qualitat, autèntica, pròpia i que valgui la pena. Hauríem de ser més crítics tots i aconseguir que també la cultura dels que “no generen tants diners però s’ho curren”, tinguin un lloc en aquests festivals, i que serveixin per això.

La noia del palangre i follower (fotos)
Allà on vagi Joan Colomo (i Mishima)

Xebi SF: carretera i manta

1 de abril de 2014orellactivaActualitatBigott, Cinema Truffaut, Esteban Perles, Gerard Brugués, Hacia rutas salvajes, Joan Colomo, Paco Loco, Sàvats, Strenes, Tom Hagan, Xebi SF

Inspirat per la peli Hacia rutas salvajes i, literalment, una “merda de feina” que va fer en una etapa de la seva vida, Xebi SF (en Xebi de Sàvats, sí) es va escapar 19 dies l’estiu de 2013 amb la seva furgoneta on va instal·lar un estudi mòbil (amb l’ajuda de Ricard Humet, en Ricard de SarriArt, sí). Va conduir aparentment sense rumb, primer per Catalunya i després per Espanya, i va gravar el seu primer disc en solitari Duermevela. Avui al Truffaut (22.00h), dins el festival Strenes, es presenta el documental Submergit o volant, de Josep Sarquella i David Gimbernat, que explica aquesta aventura, resultat de recòrrer 4.000 quilòmetres i retrobar-se amb amics com Joan Colomo, Paco Loco, Tom Hagan, Gerard Brugués o Esteban Perles (Bigott) que col·laboren al disc.

Xebi SF és músic i és tècnic de so, pel que porta “moltes hores d’estudi a les esquenes”. Això li dóna la màxima credibilitat per afirmar que “no sempre fa falta un gran estudi per gravar un disc”. Sense desmerèixer els grans estudis, va mesclar el disc a 44.1 però realment TOTS els temes estan gravats dins una furgoneta, en llocs tan inspiradors com una cala recòndita de Cap de Creus o les Lagunas de Ruidera (ancha es Castilla!). “Volia fer un projecte propi i sortir de les normes”, diu Xebi SF. D’aquesta aventura de carretera i manta han sorgit temes amb títols tan suggerents??? com Hostias (va declarar en un diari local que està content d’haver rebut totes les que s’ha buscat), La Abuela o En mi pueblo. Per què sabem que no li falta “savoir faire” que sino pensaríem que són títols d’un disc de Zapato Veloz (els del Tractor Amarillo, per cert, què se n’ha fet?).

En definitiva, avui podeu veure el documental (ah! del documental a l’actualitat en Xebi s’ha engreixat molt, no el reconeixereu!)
I dijous vinent, 10 d’abril, podreu gaudir del disc materialitzat amb banda en el seu concert a La Planeta.

Nosaltres ja ho hem avisat.

Alice Malice
Les aparences no enganyen

Joan Colomo, com el bon vi

30 de març de 2014orellactivaGeneralFestival Strenes, Joan Colomo, La Planeta

Perquè comença el concert sol i canta Tus pies, i ens hipnotitza. Abans de cantar Tus pies, Joan Colomo evidentment, parla, i parla molt bé. I després també segueix parlant, evidentment, i és entranyable i ens sedueix al minut zero, de fet, crec que tots i totes veníem ja seduïts de casa.

Perquè ha fet un nou disc espectacular i l’estrenava divendres a la nit a La Planeta, dins del festival Strenes i en sessió doble, non stop. I s’ha fet gran, no molt, només una mica. Les lletres són molt grans, l’espectacle també, i utilitzaria ara la típica expressió que les coses bones, amb el temps, milloren.

Perquè hi ha aquells moments, quan canta així, com canta ell. I toca la guitarra tant bé i tant prim que és. I el teclista, tot el concert amb ganes d’anar al lavabo i el debat col·laboratiu originat entorn del tema amb el públic comprensiu. I sembla que estan improvisant i no, crec que segurament està molt controlat i ja és del tot professional, només falten samarretes i bosses d’aquelles d’anar a la platja amb la seva cara estampada.

Perquè, a la sala plena, sonava perfecte. Està tot a punt per una gira espectacular i segur que li anirà molt bé. Aquesta alegria que es respira a l’escenari reivindica actitud davant la vida i s’encomana i pot amb tot. I això fascina i la gent es concentra per entendre-ho tot molt bé, per no deixar-se res i recordar-ho.

Per totes aquestes coses i per moltes més que se m’escapen, o que no venen al cas -això només pretén ser un acostament emotiu a la màgia que vaig viure divendres a la nit-, Joan Colomo emplena La Planeta dues vegades i deixa el llistó molt alt en aquest festival de música d’estrenes per a tots els públics i, si em puc permetre un petit moment grandiloqüent, en el panorama musical que viu el país.

La noia del palangre