Girona

(a)phònica!

Aquesta setmana ens ve molt de gust parlar i descobrir el Festival (a)phònica de Banyoles.

El Festival (a)phònica és el festival de la Veu de Banyoles i aquest any arriba a la seva Dotzena edició.

El Festival de la Veu de Banyoles va néixer l’any 2004 doncs en l’entorn més immediat de la ciutat no existia una oferta de festival musical d’aquestes característiques que premiés la qualitat de la veu enfront d’altres elements musicals.

L’(a)phònica era i és un festival necessari per a Banyoles. D’una banda, per fomentar la profunda tradició musical de la ciutat -una més que reconeguda escena banyolina, amb un caràcter molt especial- i d’altra banda, com a festival de referència que no només la situés en el mapa musical gironí i català, sinó que també fos capaç d’aconseguir un efecte positiu respecte tot el moviment musical de creació. I sembla que al llarg d’aquests dotze anys l’(a)phònica ha assolit l’objectiu amb escreix.

Aquest any, del 18 al 21 de juny, el Festival de la Veu de Banyoles programa més de 40 activitats entre actuacions i actes paral·lels en diferents espais de Banyoles.

Durant el festival es podrà gaudir de diferents artistes com: Marina BBface & The Beatroots / Acorar / Joan Miquel Oliver / Paco Ibáñez / BCN Beatbox Trio / Xarim Aresté / Daniel Lumbreras / Cor de Teatre / Toti Soler, Joan Massotkleiner i Gemma Humet / Pantaleó / The New Raemon / Fundación Tony Manero / Cor de Teatre / Voooox! / Isabel Vinardell & Isabelle Laudenbach / Mazoni / Halldor Mar / David Carabén / Les Anxovetes / Joan Margarit & Carles Margarit / The Gramophone Allstars Big Band…

Cançó d’autor, soul, pop, havaneres, coral, poesia, jazz, recitat, beatbox… La veu arriba en timbres, colors, formats i propostes molt diferents a l’(a)phònica, amb una programació per a tot ti· pus de públics. Cal destacar que s’estrenaran tres espectacles (un dels quals, ideat especialment per al festival) i dos d’altres que es veuran per primer cop a les comarques gironines.

Una ocasió perfecta per descobrir la veu en totes les seves vessants i una ciutat fantàstica, cultural i colorida com és Banyoles.

Aprenent xerraire

Per arribar tard sempre hi ha temps

De quina pasta estàs fet?

“I want everything!” Així arrencaven The Godfathers sobre l’escenari de l’In-Somni ’15. Un escenari, que com s’ha dit en aquesta mateixa web destaca per la seva barreja de projecció de grups locals per una banda, i de noms internacionals que formen part d’estils i corrents musicals que no són ni molt menys majoritaris a la programació cultural de la nostra ciutat.

Les lletres més visibles del cartell d’aquest divendres 1 de maig eren les de la banda de rock liderada pels germans Coyne. Com ja hem viscut en d’altres edicions en aquest festival, l’ocasió resulta immillorable per degustar propostes musicals: públic sense massificacions i amb moltes ganes d’escoltar i donar el seu suport a l’actuació, conscients que no tindran gaires més ocasions de veure’ls per les nostres contrades.

Des del primer minut les guitarres elèctriques van deixar clar que aquell era el seu territori i que no tenien cap intenció de permetre al públic un sol segon de baixa intensitat. Els pantalons texans i les caçadores deixaven clar que la gent venia preparada i vestida per a l’ocasió i els cossos no deixaven d’agitar-se a estrebades i a cops de guitarra. Fet més que notori tenint present que qui saltava i sacsejava la platea no eren exactament una colla d’adolescents.

Quan amb prou feines portaven un quart d’hora sobre l’escenari I can’t sleep tonight va prendre l’envelat i va donar peu a un dels primers moments àlgids de la nit. Semblava impossible, però les guitarres encara podien sacsejar amb més força els nostres cossos i ho van fer fins que This is War va tancar la primera hora de concert.

En concerts com aquests descobreixes de quina pasta estàs fet, i sense cap mena de dubte, el meu motlle s’ha forjat amb ritmes més relaxats. El meu cos va agrair la pausa i em va ajudar a gaudir com es mereix el tema que va tancar el concert i que segurament és una de les cançons més conegudes: Birth, school, work, death.

El públic surt satisfet a prendre una mica la fresca, cares d’afirmació i de plaer. Es prepara l’escenari per l’entrada de Porco Bravo. No sé si aguantaré, de moment surto a veure si aconsegueixo que les ones i l’energia de tota aquesta descarrega rockera drena i em permet mantenir el pols. Em sembla però, que per avui, ja hem vibrat prou.

L’Optimista
Sempre beu el got més ple

Les estrelles de Luna

La banda nord-americana Luna, en actiu des de 1991, es presentava el passat dissabte 2 de maig a Girona com a cap de cartell del Festival In-somni.

Concert celestial, o més aviat per anar al cel degut al seu més que ajustat temps d’actuació: una hora i vint minuts. Amb un sol bis, a pesar del reclam energètic clarament expressat per part del públic. Potser per cansament, atès que era l’últim concert de la seva gira per Portugal i Espanya. Tot i que l’absoluta correcció en la interpretació dels temes, com és habitual en la banda, no denotava cap símptoma de fatiga. Al contrari: un regal d’entrega per a l’audiència gironina.

Grans moments per recordar i reviure en la interpretació de temes com Bonnie and Clyde, la versionada i exitosa Sweet Child i un final hipnòtic i envoltant de 23 minutes.

Els assistents van deixar clar que esperen amb il·lusió rebre de nou les estrelles de Luna en futures gires.

Pere Wolf/Eva Evil
No ho sembla però mosseguen

 

Teniu In-Somni?

12 anys d’In-Somni, ja? Ens preguntem com encara sobreviu un festival d’aquestes característiques dins de l’anomenada Ciutat de Festivals: propostes arriscades i adreçades a públic entès i de gust exquisit; poc poder de convocatòria (potser perjudicat per les Festes de Figueres que coincideixen en el temps?)… El nou ajuntament ja hauria d’haver-lo desmantellat però no sabem si és que se n’ha oblidat o els seus organitzadors saben vendre molt bé la moto.

En tot cas, a destacar els aspectes positius d’aquesta cita: l’interès per les bandes locals, l’obertura a qualsevol estil, preus d’entrades assequibles (25 l’abonament i entre 14 i 18 euros l’entrada de dia) i, com ja hem dit, propostes arriscades i poc “cremades” que no són més del mateix.

Pel que fa a les propostes locals, aquest any amb molt d’encert In-Somni programa rock del bo amb ELISMA, la banda dels germans Berenjena, reconeguts músics gironins; una banda emergent interessantíssima i amb gran projecció com CALA VENTO; els banyolins ROOMS amb les seves sonoritats triphop; un altre valor en alça del rock “especiat” gironí THE HOLY SINNERS; i els multitudinaris THE BASEMENT, una altra aposta segura pel funk i el soul ben fet de casa nostra.

Pel que fa als caps de cartell, a destacar THE GODFATHERS en la seva gira de celebració de 30 anys de la banda i l’únic concert a Catalunya. Aquesta banda anglesa,  amb més de 10 discos oficials, va influïr de forma decisiva en el so brit-pop de la dècada dels 90s. Amb “hits” que encara avui són autentiques obres d’art del rock i que resten en memòria de tots. Faran les delícies de molts melòmens la presència dels nordamericans LUNA,  també reunits recentment per a una gira que ha despertat gran expectació. I la cirereta del pastís, PORCO BRAVO, que malgrat el seu nom vénen d’Euskadi, i portaran el seu “rock animal” i el seu espectacle gairebé salvatge a Girona.

Ei, doncs no us adormiu, estigueu In-Somnes, que això i molt més comença aquesta nit aquesta nit!

Els horaris, informació dels grups i tota la informació referent el  festival es pot trobar al web oficial del festival: www.in-somni.info

Aprenent  xerraire
Per arribar tard sempre hi ha temps

La saviesa dels 10 anys

Era el vespre del 18 dabril i dins el context del Festival Strenes, Mazoni està de festa. Ha ofert el seu concert d’inici de gira en motiu de l’aniversari dels seus deus anys sobre els escenaris. Un Teatre Municipal de Girona ple per a la ocasió i un públic entregat i amb ganes de gresca.

És una bona raó per escriure’n una crònica”, m’han proposat, i no he dubtat gaire. “Dos paràgrafs sobre les llums i les ombres del concert”, m’han explicitat després. I ja m’he oblidat de les cerveses i de les tertúlies. Cap a casa a escriure. No m’arriscaré ni faré cap feina de laboratori ni d’investigació. Per parlar del concert he preferit decantar-me cap a l’experiència estètica pura, que sempre vesteix i permet dissimular les mancances del coneixement.

D’entrada diré que en Mazoni tenia ganes. Com un nen petit ha jugat amb la guitarra i amb el seu teclat portàtil (keytar), s’ha recargolat i regirat com una fera salvatge i ha sacsejat el cap d’un costat a l’altre amb la calma, la seguretat i la humilitat de qui se sap afortunat perquè pot viure de la música.  Els llops de l’escenari ja ho tenen, això. N’han viscut de tots colors i han après a controlar el seu públic. Sense gaires paraules ni anecdotaris superflus, Mazoni han anat per feina i han fet música, molta música. Que és del que es tracta.

Els concerts de caràcter retrospectiu com el d’avui, amb el que Mazoni ha tocat els temes més coneguts del seu repertori genèric, tenen la gràcia de permetre veure l’evolució de l’artista.  Des d’uns inicis més clàssics en la formació i els instruments emprats, fins als darrers temes en els quals la presència del loop i els tics electrònics és determinant, ha estat una hora i mitja emocionant.

Avui Mazoni ha estat un artista desbocat. Elèctric i dinàmic i ha demostrat una vegada més per què les seves cançons sonen i ressonen a través de les veus dels seus fans, que les coneixen una a una fins al punt d’oblidar-se de butaques i de privacions. I és que amb l’artista de La Bisbal a l’escenari, el Teatre Municipal de Girona ha esdevingut una autèntica sala de concerts i un lloc on tot és possible. La cirereta deliciosa de la darrera cançó, ha culminat aquest exquisit sentit de l’espectacle: entre el públic, sense amplificadors ni la distància que imposa la quarta paret, els membres del grup han culminat la seva actuació entre aquelles i aquells que els han permès arribar on són, dotant el final del concert d’una intimitat agraïda i sincera.

Control de les emocions, domini del públic, execució impecable de les cançons, força i dinamisme i un punt inequívoc de bogeria han sigut l’essència del concert d’aquesta nit. Mazoni avança cap al futur amb la força encomiable d’un directe ple de matisos i de la saviesa que només el temps pot donar. Un cavall desbocat.

El Porc Grec d’Empúries

FOTOS: Anna Otero

Música amb majúscules

Ja hem transitat més d’un deseni seguint la seva pista i no ens cansem: ni d’anar als seus concerts ni de recomanar-los. La cantautora (ho és, clarament) mallorquina està a les portes de la genialitat –sinó com a compositora, al menys com a intèrpret-. I el que més sorprèn és, precisament, que no deixa de sorprendre, que no cessa de millorar a cada nova fita, com ho va demostrar, de forma superlativa, en l’actuació de dissabte passat 11 d’abril, al Centre Cultural de la Mercè, en el sí del Festival Strenes.

Amb banda ja era el que era. La seva entrega a l’escenari no deixava ningú indiferent. Però finalment va venir sola, i també més propera, més familiar, amb un lleuger toc de timidesa saludable i francament divertit, que li queda de meravella. De fet, si segueix així, la banda no la necessitarà per a res: ella sola fa les percussions, amb aquelles imponents botes negres, a la vegada que executa primorosament la guitarra o el piano, cantant i encantant amb una seguretat i radicalitat que s’apropa a l’incomparable. És, per començar, l’autèntica –one and only– dona-orquestra.

D’acord. No podem asseverar que Maika sigui la millor compositora del món – tot i que en faci prou, és eficaç i convincent. Ara, en directe, és una autèntica força de la naturalesa, amb un desplegament interpretatiu innegablement portentós, que combina de forma exímia geni, energia i elegància. És una artista d’aquelles colossals, estel∙lars, tangent en un territori més enllà de la llum i de la foscor –per això no necessita aparell escènic, només algunes modulacions d’il·luminació– i fins i tot més enllà del temps: una hora i mitja de concert de cap manera es fa llarga… ni tampoc curta… diríem que la sensació de durada simplement ha desaparegut en el llimb de la seva fascinant presència, que toca ben fons el nervi i l’essència de la música. Música amb la M Majúscula, s’entén. I ja d’entrada, en les seves inicials, Maika Makovski en porta dues.

Indiscutiblement, la balear millora cada vegada que l’anem a veure. Així que no volem prescindir d’aquest plaer substancial i irrenunciable que és assistir als seus directes. No som els únics que ho percebem: l’Auditori de la Mercè era ben ple, tot i què no podem deixar de notar que la mitjana d’edat era una mica avançada… “sign of the times?” com ella mateixa diu a Language, que va obrir (casualment?) l’espectacle?

Seria un tema que ens perdria ara en consideracions, però si que n’hi ha una que no la podem evitar: l’Auditori del Centre Cultural posseïx i ofereix, sincerament, les condicions idònies per ser una sala de referència a Girona i, per tant, seria desitjable que es continués programant aquí, obrint-lo (novament) als agents de la ciutat, que no està pas adormida – com alguns volen fer creure-. De fet, deixar-lo com prerrogativa del festival Strenes seria crear un precedent antipàticament perillós.

Professor Leònides

El que dispara (amb) poemes

FOTOS: Anna Otero