Una audiència entusiasta va atapeir el divendres 6 de març la Sala Montsalvatge de l’Auditori de Girona per a vibrar amb Maceo Parker i la big band Girona Jazz Project. A l’escenari, tots vestien de negre, com calia, pel concert més destacat del Black Music Festival d’enguany, que continuarà per la comarca fins el proper dia 21.
Sí, passen aquestes coses. El fenomen de les big bands de jazz i swing va ser extremadament popular als Estats Units entre les dècades 20 i 50… del segle passat. A Girona, a jutjar per l’acollida dels espectadors el divendres, estan de moda ara, el 2015. I de preferència sense cap esguard a la contemporaneïtat, que a vegades sembla, al menys a nivell musical, ser el gran tabú de la ciutat, ancorada en un passat que tampoc és autòcton, sinó d’altres.
Sí, els músics del Girona Jazz Project són primorosos. Tal com també ho és Maceo Parker –vell conegut del públic local– sigui al saxo, sigui a la veu. Junts i coordinats, van exercir i exercitar tots els trucs per aromatitzar aquesta vesprada de final d’hivern amb el desitjat perfum d’antany, jugant un repertori llargament basat en les tables de Ray Charles, com anava explicant el director i mestre de cerimònies Michael Abene, veritable sorpresa de la nit… Sobretot quan s’ha dignat a agafar entre les seves mans el piano, l’únic moment realment estel·lar del concert, genial i íntim, al que s’hi va afegir Parker amb la veu.
Sí, la resta va ser un vespre ben passat entre interminables (i de vegades estridents) solos de vents i grans èxits de la música –efectivament– negre de dècades enrere. Però si és això el que el públic vol… aixequem-nos i aplaudim fort i justament, que els músics van complir.
Professor Leònides
El que dispara (amb) poemes
FOTOS: Anna Otero
