Festival Strenes

El gran constipador

General, , ,

Divendres 24 d’abril, al Teatre Municipal de Girona, vam continuar amb la sensació que poca cosa estrenava el Festival Strenes: refredat i apàtic, Roger Mas repassava cançons en un espectacle sense novetats, sec i previsible. Poc comunicador, amb les energies i les defenses baixes, el cantautor de Solsona –d’aquesta vegada, s’ha de dir– no va deixar marge a l’enyorança.

Tot i la capacitat reduïda del Teatre Municipal (oficialment són 685 localitats), les entrades no estaven exhaurides, com ja havia passat amb Mazoni. Cosa estranya, si pensem en la repercussió que tenen aquests autors i la singularitat indiscutible de les seves propostes. Potser s’ha de considerar que Strenes condensa massa concerts en pocs dies de l’any, en una ciutat que d’entrada ja posseïx (contra certes creences) un calendari atapeït d’activitats.

I això perquè tanmateix d’avançat ningú podria suposar la decepció. Gairebé tota l’estona assegut, poc comunicatiu i visiblement afeblit, Mas s’adreçava per primera vegada a la platea ja transcorreguts quasi 30 minuts d’actuació admetent ser víctima «d’un gran constipat». A més del diagnòstic clínic, també va llençar un avís: «avui no farem cançons tel∙lúriques, sinó d’altres, que potser us agradaran menys».

Però si ens permeteu l’incís –no és amb plaer que ens encomanem a criticar un mite– l’avatar no residia tant en la tria del repertori (fins i tot va fer alguns clàssics inexorables, com L’home i l’Elefant) sinó el registre posat: un format de quartet de rock, amb els recursos tímbrics i rítmics propis del gènere, però exercits sense engruna, massa estàtic, lineal i monòton. Fins i tot mancant de carisma, per qui ho pensava immune a les virosis…

I què? Doncs, que aquest nou figurí rebaixa de manera significativa el to i el toc trobadoresc del solsoní, característica que sens dubte marca els millors moments de la seva carrera –entre el arpegis folk, un astut experimentalisme i les orquestracions ben estirades-. En suma, el terme mig, personal i poètic, entre tradició i modernitat. El cantautor va estar al Municipal fora de forma i francament lluny de tot això meravellós que constitueix el seu llegat.

El constipat, òbviament, també n’és causa. Però no ho explica tot.

Professor Leònides
El que dispara (amb) poemes

FOTOS: Anna Otero

La saviesa dels 10 anys

General, , ,

Era el vespre del 18 d’abril i dins el context del Festival Strenes, Mazoni està de festa. Ha ofert el seu concert d’inici de gira en motiu de l’aniversari dels seus deus anys sobre els escenaris. Un Teatre Municipal de Girona ple per a la ocasió i un públic entregat i amb ganes de gresca.

“És una bona raó per escriure’n una crònica”, m’han proposat, i no he dubtat gaire. “Dos paràgrafs sobre les llums i les ombres del concert”, m’han explicitat després. I ja m’he oblidat de les cerveses i de les tertúlies. Cap a casa a escriure. No m’arriscaré ni faré cap feina de laboratori ni d’investigació. Per parlar del concert he preferit decantar-me cap a l’experiència estètica pura, que sempre vesteix i permet dissimular les mancances del coneixement.

D’entrada diré que en Mazoni tenia ganes. Com un nen petit ha jugat amb la guitarra i amb el seu teclat portàtil (keytar), s’ha recargolat i regirat com una fera salvatge i ha sacsejat el cap d’un costat a l’altre amb la calma, la seguretat i la humilitat de qui se sap afortunat perquè pot viure de la música.  Els llops de l’escenari ja ho tenen, això. N’han viscut de tots colors i han après a controlar el seu públic. Sense gaires paraules ni anecdotaris superflus, Mazoni han anat per feina i han fet música, molta música. Que és del que es tracta.

Els concerts de caràcter retrospectiu com el d’avui, amb el que Mazoni ha tocat els temes més coneguts del seu repertori genèric, tenen la gràcia de permetre veure l’evolució de l’artista.  Des d’uns inicis més clàssics en la formació i els instruments emprats, fins als darrers temes en els quals la presència del loop i els tics electrònics és determinant, ha estat una hora i mitja emocionant.

Avui Mazoni ha estat un artista desbocat. Elèctric i dinàmic i ha demostrat una vegada més per què les seves cançons sonen i ressonen a través de les veus dels seus fans, que les coneixen una a una fins al punt d’oblidar-se de butaques i de privacions. I és que amb l’artista de La Bisbal a l’escenari, el Teatre Municipal de Girona ha esdevingut una autèntica sala de concerts i un lloc on tot és possible. La cirereta deliciosa de la darrera cançó, ha culminat aquest exquisit sentit de l’espectacle: entre el públic, sense amplificadors ni la distància que imposa la quarta paret, els membres del grup han culminat la seva actuació entre aquelles i aquells que els han permès arribar on són, dotant el final del concert d’una intimitat agraïda i sincera.

Control de les emocions, domini del públic, execució impecable de les cançons, força i dinamisme i un punt inequívoc de bogeria han sigut l’essència del concert d’aquesta nit. Mazoni avança cap al futur amb la força encomiable d’un directe ple de matisos i de la saviesa que només el temps pot donar. Un cavall desbocat.

El Porc Grec d’Empúries

FOTOS: Anna Otero

Música amb majúscules

General, , ,

Ja hem transitat més d’un deseni seguint la seva pista i no ens cansem: ni d’anar als seus concerts ni de recomanar-los. La cantautora (ho és, clarament) mallorquina està a les portes de la genialitat –sinó com a compositora, al menys com a intèrpret-. I el que més sorprèn és, precisament, que no deixa de sorprendre, que no cessa de millorar a cada nova fita, com ho va demostrar, de forma superlativa, en l’actuació de dissabte passat 11 d’abril, al Centre Cultural de la Mercè, en el sí del Festival Strenes.

Amb banda ja era el que era. La seva entrega a l’escenari no deixava ningú indiferent. Però finalment va venir sola, i també més propera, més familiar, amb un lleuger toc de timidesa saludable i francament divertit, que li queda de meravella. De fet, si segueix així, la banda no la necessitarà per a res: ella sola fa les percussions, amb aquelles imponents botes negres, a la vegada que executa primorosament la guitarra o el piano, cantant i encantant amb una seguretat i radicalitat que s’apropa a l’incomparable. És, per començar, l’autèntica –one and only– dona-orquestra.

D’acord. No podem asseverar que Maika sigui la millor compositora del món – tot i que en faci prou, és eficaç i convincent. Ara, en directe, és una autèntica força de la naturalesa, amb un desplegament interpretatiu innegablement portentós, que combina de forma exímia geni, energia i elegància. És una artista d’aquelles colossals, estel∙lars, tangent en un territori més enllà de la llum i de la foscor –per això no necessita aparell escènic, només algunes modulacions d’il·luminació– i fins i tot més enllà del temps: una hora i mitja de concert de cap manera es fa llarga… ni tampoc curta… diríem que la sensació de durada simplement ha desaparegut en el llimb de la seva fascinant presència, que toca ben fons el nervi i l’essència de la música. Música amb la M Majúscula, s’entén. I ja d’entrada, en les seves inicials, Maika Makovski en porta dues.

Indiscutiblement, la balear millora cada vegada que l’anem a veure. Així que no volem prescindir d’aquest plaer substancial i irrenunciable que és assistir als seus directes. No som els únics que ho percebem: l’Auditori de la Mercè era ben ple, tot i què no podem deixar de notar que la mitjana d’edat era una mica avançada… “sign of the times?” com ella mateixa diu a Language, que va obrir (casualment?) l’espectacle?

Seria un tema que ens perdria ara en consideracions, però si que n’hi ha una que no la podem evitar: l’Auditori del Centre Cultural posseïx i ofereix, sincerament, les condicions idònies per ser una sala de referència a Girona i, per tant, seria desitjable que es continués programant aquí, obrint-lo (novament) als agents de la ciutat, que no està pas adormida – com alguns volen fer creure-. De fet, deixar-lo com prerrogativa del festival Strenes seria crear un precedent antipàticament perillós.

Professor Leònides

El que dispara (amb) poemes

FOTOS: Anna Otero

_LaMíriam-7

La patum-teosi

General, , , ,

Comelade i Pau Riba el divendres, Sisa, Quim Portet i Joan Miquel Oliver el dissabte: El festival de les estrenes també es fa amb estrelles, que vénen a Girona a passejar el nom i el renom. Aquest cinc magnífics ens va oferir recitals d’inici senzill, que van anar en creixent, fins arribar a uns finals de magnitud estel·lar. El públic, hipnotitzat, ho va gaudir moltíssim.

Divendres 6 al vespre i un mar de gent inundant la petita Sala Planeta, on rarament sona la música. Per la mà del Festival Strenes actuaven Pau Riba i Pascal Comelade, acompanyats per dos altres músics, amb un format cabaret-operístic d’inspiració bucòlica. Res era nou: el francès amb les seves melodies melancòliques i evocadores, el mallorquí pul·lulant descalç i trabucant aguts jocs de paraules, a mesura que explicava una fàbula en la qual pescava pascal, mentre passava un àngel i volaven mosques de colors, que era el tema de tot plegat.

Un espectacle senzill, pràcticament sense escenografia, artísticament consistent i amb un final apoteòsic, que els assistents, entretinguts tota l’estona, van rebre amb bona vibració.

El dissabte 7, aquesta vegada a la sala gran de l’Auditori, continuava l’etern retorn de les patums, ara amb Sisa, Portet i Oliver. Un escenari també despullat, nomes amb els músics (un baix i un bateria completaven l’elenc) i els enormes logos de Strenes i de la birra patrocinadora que fins i tot te un nom semblant.

Que venien a estrenar aquests tres? Doncs… les seves cançons de tota la vida, però en “plan amigos para siempre”, amb uns arranjaments força iguals i repetitius, asèptics fins i tot. Molt professional i correcte, òbviament, però amb poca ànima i sentiment. Clàssics en càmera lenta, es podria dir, tot i que el títol oficiós era: Cançó galàctica, intercomarcal i d’ultramar…

Va anar millorant, és cert: d’una primera mitja hora densa, passant per una segona més florejada, fins la tercera, com no, apoteòsica… de nou amb una resposta inflamada dels espectadors a la marxa semi-futbolera (i semi-cursi) de Boletaires i la provocació passada de moda d’Aquest any follarem com folls.

Malgrat les estranyes inflexions vocals, que a vegades no s’entén si són paròdiques o inadvertides, sembla al final que tanta patum recautxutada i tant deliri d’apoteosi vagin be a Girona i el públic surt regenerat de somriures.

Potser Strenes passa d’un error ortogràfic a ser un encert antropològic.

Professor Leònides
Fa poemes que t’escabellen

Sorpreses al segon Slam Musical

General, , , , , , ,

L’exitosa la segona edició l’Slam Musical a Girona, celebrada dimecres passat  al Bar El Cercle, consolida la idea original d’un dels membrers fundadors de l‘Associació Magic Room, Jaime Rodríguez. Aquest esdeveniment és una col·laboració amb el Bar El Cercle i des de l’any passat es va integrar dins el Festival Strenes.

Dins d’un mar d’estils variats, tant en instruments com idiomàtics, l’Slam va discórrer farcit d’un notable nivell musical. Els participants van exhibir de manera eloqüent les seves destreses artístiques i creatives. Temes propis  i postes en escena senzilles sense deixar de banda la qualitat en les produccions.

Finalment, el cantautor Salva Gallego va ser escollit guanyador i Tona Gafarot va ser la segona classificada. El primer premi ofereix la possibilitat de celebrar un concert a l’Acústica. Tona Gafarot participarà al Festival Strenes 2015.

El jurat, constituït per tres icones de l’univers musical gironí, Paula Grande, (vencedora de l’any passat), Jaume Pla (Mazoni) i Josep Thió (Sopa de Cabra), va obsequiar el nombrós públic i els cantautors amb una sorprenent decisió final: atorgar un tercer premi no contemplat en les bases del concurs per la magnífica actuació d’Ariadna Abecasis.

 

Eva Evil
No ho sembla, però mossega

oques grasses

Oques Grasses: Jo en dic Festa

General, , , ,

El Divendres 29 de Març el Festival Strenes donava el tret de sortida. Sense dubtar-ho, des del primer dia que vaig veure el cartell, sabia que seria a la Mirona per escoltar en viu el Digues-n’hi com vulguis d’Oques Grasses. Després d’un estiu 2013 carregat d’espectacles en el marc de les diverses festes majors de les nostres contrades, un no podia oblidar les exhibicions d’energia, bon humor i ballaruca a les que aquesta banda osonenca ens tenia acostumats.

Una vegada més, aquesta jove formació va demostrar que reuneixen tots els ingredients que garanteixen un somriure a la cara i l’inevitable oscil·lació que comença de peu a peu, d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra, i que t’agradi o no acabarà desembocant en algun moviment de maluc. Més enllà de ser un mostra d’abundància de recursos musicals, on els vents es permeten saltar a les veus i a la percussió sense miraments i on el baix es llença desacomplexadament cap a solos  d’una guitarra que l’espera flotant a l’escenari, Oques Grasses  són moviment i interacció amb el públic. Doncs no deixen ni un moment d’interpel·lar-lo, d’acostar-s’hi, de mostrar-los d’alguna manera que el que voldrien és estar allà baix saltant, ballant i gaudint amb ells.

El concert va arrencar de manera relaxada i xocant per tots aquells habituats a l’esclat que donava el tret de sortida als concerts de l’anterior Un dia no sé com, on el Cavall estable et llençava des del primer minut a un ritme esbojarrat i sense pausa. Aquest cop no va ser així, els nous temes tenen bases més calmades i melodies que et guanyen poc a poc, embolicant-te suaument fins que t’hi quedes atrapat. No va ser fins que van encendre el Coet que un no va tenir la certesa que ho estaven tornant a aconseguir, que tenien al públic captivat, vibrant a flor de pell i a mercè dels seus compassos.

Tot i la lleu desaccelerada del seu directe, Oques Grasses segueixen nodrint els seus concerts d’una mofa constant estretament lligada al carisma del seu cantant i a la seva referència al Món de la música comercial i moltes de les expressions en llengua anglesa que hi apareixen de manera reiterada. I com ja vam descobrir en la seva anterior gira, no dubten en treure profit de temes de personatges com Lady Gaga o els Backstreet Boys, versionant-los de manera brillant i despertant riures a discreció.  Impedint perdre el fil que no cessa en les seves lletres on sembla que mai s’hi diu res de coherent però que si escoltes atentament no et deixaran indiferent.

Esperarem amb ganes que arribin l’estiu i les festes majors i poder retrobar així aquesta jove banda en l’espai on sense dubte es desenvolupa de manera més còmode i vibrant que és el d’una escena més pròxima a la gent i on connecten  amb força amb les ànsies de celebració i diversió dels qui els escolten i els ballen. Més enllà de qualsevol altre qualificatiu sobre el seu estil,  com el títol del seu nou treball resa: Digues-n’hi com vulguis. Jo, en dic Festa.

L’Optimista

 

 

joan colomo la planeta

Joan Colomo, com el bon vi

General, ,

Perquè comença el concert sol i canta Tus pies, i ens hipnotitza. Abans de cantar Tus pies, Joan Colomo evidentment, parla, i parla molt bé. I després també segueix parlant, evidentment,  i és entranyable i ens sedueix al minut zero, de fet, crec que tots i totes veníem ja seduïts de casa.

Perquè ha fet un nou disc espectacular i l’estrenava divendres a la nit a La Planeta, dins del festival Strenes i en sessió doble, non stop.  I s’ha fet gran, no molt, només una mica. Les lletres són molt grans, l’espectacle també, i utilitzaria ara la típica expressió que les coses bones, amb el temps,  milloren.

Perquè hi ha aquells moments, quan canta així, com canta ell. I toca la guitarra tant bé i tant prim que és. I el teclista, tot el concert amb ganes d’anar al lavabo i el debat col·laboratiu originat entorn del tema amb el públic comprensiu. I sembla que estan improvisant i no, crec que segurament està molt controlat i ja és del tot professional, només falten samarretes i bosses d’aquelles d’anar a la platja amb la seva cara estampada.

Perquè, a la sala plena, sonava perfecte. Està tot a punt per una gira espectacular i segur que li anirà molt bé. Aquesta alegria que es respira a l’escenari reivindica actitud davant la vida i s’encomana i pot amb tot. I això fascina i la gent es concentra per entendre-ho tot molt bé, per no deixar-se res i recordar-ho.

Per totes aquestes coses i per moltes més que se m’escapen, o que no venen al cas -això només pretén ser un acostament emotiu a la màgia que vaig viure divendres a la nit-, Joan Colomo emplena La Planeta dues vegades i deixa el llistó molt alt en aquest festival de música d’estrenes per a tots els públics i, si em puc permetre un petit moment grandiloqüent, en el panorama musical que viu el país.

La noia del palangre

logo3

I tu, què Strenes?

Actualitat, , , , , ,

Primavera de 2014 i torna el certamen que Promo Arts i l’Ajuntament de Girona van fer debutar l’any passat. Exactament: el Festival Strenes! Molta gent pensava que no resistiria, però de moment aquí está, fins i tot amb una durada més llarga i major nombre d’espectacles. Potser el que no s’acaba d’entendre és el concepte, o sigui, que és el que vénen a estrenar –si és que ho fan– tots aquests grups i cantautors a la rebatejada com la ciutat dels festivals. Analitzem.

Més dies, més concerts, més espais, més pressupost… Tot és més en la segona edició del Festival Strenes. De fet, la llista dels artistes que participen és tan llarga que seria impossible esmentar-los tots en els caràcters que tenim disponibles per aquesta notícia.

L’estrena, l’any passat, ja havia sigut ambiciosa, però pel 2014 el festival creix exponencialment. L’Ajuntament sembla molt interessat en arrelar-lo i PromoArts (que gestiona l’Acústica de Figueres i el Sons del Món de Roses, entre altres) no ho està menys. De fet, per a l’agència empordanesa sembla ser tot una troballa, ja que així aprofita per descarregar-hi els artistes dels quals és representant, com per exemple l’inapagable estrella Gerard Quintana, que repeteix, o les inefables vedets que responen pel nom de Macedònia.

Però el que encara ens genera més perplexitat és el concepte de l’esdeveniment, que dóna origen al seu nom, redactat arditosament amb un error d’ortografia: Strenes… De què? Doncs, vénen els de tota la vida (Sisa, Pau Riba, Els Pets…), els grups de moda (The Mamzelles, Amics de les Arts, Oques Grasses…) i està clar, els emergents (Judit Nedderman, Ljubjana & the Seawolf, etc.). Ara, el que estrenen, en realitat, tant li fa… Pot ser el nou disc, la nova gira, un nou projecte o simplement un nou videoclip. L’important és que inaugurin quelcom. I així tenim un festival on val tot, desde panacees com Miguel del Roig o Orquestra Di-versiones fins a col·lectius marcadament indie com Anímic o cantautors referencials com Sanjosex. És una barreja entre festa major de poble, marató de TV3 i un projecte hipster-modernet. És del més esquizofrènic (o potser hauríem de dir: streno-frènic…) que s’ha vist mai.

És això que faran Cuco de Sopa de Cabra (nou projecte), Mishima (nou disc), Blaumut (nova gira) o Els Amics de les Arts (disc però també un videoclip). Consulteu la cartellera… i ràpid, perquè hi ha molts concerts que ja estan a punt d’exhaurir les entrades. I si voleu reservar els vostres euros per a les birretes, sempre podeu apropar-vos als concerts gratuïts que es fan als bars, com ara El Cercle, Els Jardins de la Mercè o el Cul del Món.

Professor Leònides
Tot el que toca ho converteix en poesia