“I want everything!” Així arrencaven The Godfathers sobre l’escenari de l’In-Somni ’15. Un escenari, que com s’ha dit en aquesta mateixa web destaca per la seva barreja de projecció de grups locals per una banda, i de noms internacionals que formen part d’estils i corrents musicals que no són ni molt menys majoritaris a la programació cultural de la nostra ciutat.

Les lletres més visibles del cartell d’aquest divendres 1 de maig eren les de la banda de rock liderada pels germans Coyne. Com ja hem viscut en d’altres edicions en aquest festival, l’ocasió resulta immillorable per degustar propostes musicals: públic sense massificacions i amb moltes ganes d’escoltar i donar el seu suport a l’actuació, conscients que no tindran gaires més ocasions de veure’ls per les nostres contrades.

Des del primer minut les guitarres elèctriques van deixar clar que aquell era el seu territori i que no tenien cap intenció de permetre al públic un sol segon de baixa intensitat. Els pantalons texans i les caçadores deixaven clar que la gent venia preparada i vestida per a l’ocasió i els cossos no deixaven d’agitar-se a estrebades i a cops de guitarra. Fet més que notori tenint present que qui saltava i sacsejava la platea no eren exactament una colla d’adolescents.

Quan amb prou feines portaven un quart d’hora sobre l’escenari I can’t sleep tonight va prendre l’envelat i va donar peu a un dels primers moments àlgids de la nit. Semblava impossible, però les guitarres encara podien sacsejar amb més força els nostres cossos i ho van fer fins que This is War va tancar la primera hora de concert.

En concerts com aquests descobreixes de quina pasta estàs fet, i sense cap mena de dubte, el meu motlle s’ha forjat amb ritmes més relaxats. El meu cos va agrair la pausa i em va ajudar a gaudir com es mereix el tema que va tancar el concert i que segurament és una de les cançons més conegudes: Birth, school, work, death.

El públic surt satisfet a prendre una mica la fresca, cares d’afirmació i de plaer. Es prepara l’escenari per l’entrada de Porco Bravo. No sé si aguantaré, de moment surto a veure si aconsegueixo que les ones i l’energia de tota aquesta descarrega rockera drena i em permet mantenir el pols. Em sembla però, que per avui, ja hem vibrat prou.

L’Optimista
Sempre beu el got més ple