Després d’un divendres pontificat per bandes que bàsicament són modes, com Manel o Txarango, la segona nit forta del Festival Acústica va flexionar més cap al polifacètic terreny dels cantautors: Luis Eduardo Aute i Albert Pla van protagonitzar els concerts a pagament, deixant patent que el seu públic dista bastant a nivell d’edat i grau etílic. I també que requereix temps –i una certa paciència– per a entrar en seus respectius universos. La nit, en efecte, es va fer un pèl llarga.
L’Acústica va complir, en l’últim cap de setmana d’agost, la seva 13ª edició, i sense dubte ha esdevingut la veritable festa major de Figueres. De fet, és una llàstima que el seu model –que se centra en inundar les places més cèntriques de la ciutat de concerts gratuïts– no sigui copiat per altres ajuntaments, notòriament mancats de noves idees.
Malgrat, no tot són –o va de– perles. Aquest any, molts habituals objectaven que el cartell hagi tirat més cap als noms de ressò comercial, amb una reducció dels espectacles de franc i el conseqüent augment de les actuacions pagades. És cert que pagar serveix com un filtre però els crítics també tenen la seva raó: la substitució de la Plaça de l’Ajuntament (aquest any, per sorpresa de tothom no va rebre concerts) per la de Gala-Dalí no va a semblar bona idea a ningú… a part de ser més petita, les escultures i els arbres que conté impedeixen la bona visibilitat. I per entrar a les sessions de djs i als concerts al final de la nit, calia comprar entrada. És la crisi que fa caure la gràcia de la gratuïtat o és simplement el festival que es vol elititzar? Qui ho sap.
Però endinsem-nos en els concerts. Després d’una tarda centrada en les activitats familiars (cada vegada marquen més el programa), Joana Serrat obria el pas de la nit cantautoral, amb la seva apropiació en català del patró Russian Red, mentre que la banda comandada per Gerard Quintana cercava electrificar la Rambla.
Un públic notòriament menys juvenil i amb indumentària a l’estil Casino de Peralada s’apropava al Teatre Jardí, la sala de concerts més guapa de les comarques gironines. Aute entrava a l’escenari amb retard i després del visionat d’un curt metratge d’animació que ja d’entrada ens va semblar força llarg. Va avisar, relliscant un català ben fluid, «que podia estar-se unes 8 hores a l’escenari» i realment el tempo va ser lent. Com a cantant modula molt bé la veu, però aquells antiquats arranjaments de tarannà new age (sobretot els sintes i les percussions) fan caure les parpelles fàcilment. Sort que els (també eterns) monòlegs entre cançons despertaven del sopor d’aquestes.
Si Aute compta amb una reputació que li garanteix una legió d’incondicionals, menys no podem dir d’Albert Pla, que durant la llarga doble hora del seu xou esperpèntic es va delectar amb una audiència entusiasta i somrient. El barceloní –que podria guanyar els Òscars de pitjor vestuari del món de l’espectacle (Dalí ja els va deixar allà a dalt del Museu, potser pensant en una ocasió així) es va envoltar de col·laboradors d’alt nivell, com Sílvia Pérez Cruz, Refree, Pascal Comelade o Quimi Portet, per donar un toc de qualitat musical, ja que el mateix Pla (coses del cognom…) només posseïx paraula i molta posse. Però quan la mascarada ven millor que la mateixa música, regna el més pallasso… I així es pot entendre la filiació amb Pau Riba, que en un moment de deliri absolut va sortir a l’escenari transvestit de noia gogó, al so de Walk on the wild side del desaparegut Lou Reed. Excessiu, sí. Però al menys la cançó era l’adequada.
Professor Leònides
Fa poemes que t’escabellen
Fotos: Anna Otero
