Festival Acústica

Dissabte a l’Acústica: la nit més llarga

Després d’un divendres pontificat per bandes que bàsicament són modes, com Manel o Txarango, la segona nit forta del Festival Acústica va flexionar més cap al polifacètic terreny dels cantautors: Luis Eduardo Aute i Albert Pla van protagonitzar els concerts a pagament, deixant patent que el seu públic dista bastant a nivell d’edat i grau etílic. I també que requereix temps –i una certa paciència– per a entrar en seus respectius universos. La nit, en efecte, es va fer un pèl llarga.

L’Acústica va complir, en l’últim cap de setmana d’agost, la seva 13ª edició, i sense dubte ha esdevingut la veritable festa major de Figueres. De fet, és una llàstima que el seu model –que se centra en inundar les places més cèntriques de la ciutat de concerts gratuïts– no sigui copiat per altres ajuntaments, notòriament mancats de noves idees.

Malgrat, no tot són –o va de– perles. Aquest any, molts habituals objectaven que el cartell hagi tirat més cap als noms de ressò comercial, amb una reducció dels espectacles de franc i el conseqüent augment de les actuacions pagades. És cert que pagar serveix com un filtre però els crítics també tenen la seva raó: la substitució de la Plaça de l’Ajuntament (aquest any, per sorpresa de tothom no va rebre concerts) per la de Gala-Dalí no va a semblar bona idea a ningú… a part de ser més petita, les escultures i els arbres que conté impedeixen la bona visibilitat. I per entrar a les sessions de djs i als concerts al final de la nit, calia comprar entrada. És la crisi que fa caure la gràcia de la gratuïtat o és simplement el festival que es vol elititzar? Qui ho sap.

Però endinsem-nos en els concerts. Després d’una tarda centrada en les activitats familiars (cada vegada marquen més el programa), Joana Serrat obria el pas de la nit cantautoral, amb la seva apropiació en català del patró Russian Red, mentre que la banda comandada per Gerard Quintana cercava electrificar la Rambla.

Un públic notòriament menys juvenil i amb indumentària a l’estil Casino de Peralada s’apropava al Teatre Jardí, la sala de concerts més guapa de les comarques gironines. Aute entrava a l’escenari amb retard i després del visionat d’un curt metratge d’animació que ja d’entrada ens va semblar força llarg. Va avisar, relliscant un català ben fluid, «que podia estar-se unes 8 hores a l’escenari» i realment el tempo va ser lent. Com a cantant modula molt bé la veu, però aquells antiquats arranjaments de tarannà new age (sobretot els sintes i les percussions) fan caure les parpelles fàcilment. Sort que els (també eterns) monòlegs entre cançons despertaven del sopor d’aquestes.

Si Aute compta amb una reputació que li garanteix una legió d’incondicionals, menys no podem dir d’Albert Pla, que durant la llarga doble hora del seu xou esperpèntic es va delectar amb una audiència entusiasta i somrient. El barceloní –que podria guanyar els Òscars de pitjor vestuari del món de l’espectacle (Dalí ja els va deixar allà a dalt del Museu, potser pensant en una ocasió així) es va envoltar de col·laboradors d’alt nivell, com Sílvia Pérez Cruz, Refree, Pascal Comelade o Quimi Portet, per donar un toc de qualitat musical, ja que el mateix Pla (coses del cognom…) només posseïx paraula i molta posse. Però quan la mascarada ven millor que la mateixa música, regna el més pallasso… I així es pot entendre la filiació amb Pau Riba, que en un moment de deliri absolut va sortir a l’escenari transvestit de noia gogó, al so de Walk on the wild side del desaparegut Lou Reed. Excessiu, sí. Però al menys la cançó era l’adequada.

Professor Leònides
Fa poemes que t’escabellen 

Fotos: Anna Otero

Manel: una acústica surrealista

Amb entrades exhaurides, així es presentava el concert que anaven a oferir els Manel a Figueres, dins del marc de concerts de la 13a edició del Festival Acústica. Per segon any consecutiu Manel repetia a Figueres presentant la gira Atletes baixin de l’escenari; però a diferència de l’any passat que omplien el teatre, enguany el concert tenia un format amb el públic dret al costat del Museu Dalí.

La ubicació del concert, a primer cop d’ull, era força espectacular doncs veure Manel amb el Museu Dalí a tocar és quelcom especial. A l’aire es podia respirar aquell je ne sais quoi surrealista propi del lloc on estàvem. Però van començar a sorgir els problemes i és que just al mig de la plaça hi ha una escultura en forma de columna de dimensions bastant prominents que impedia la visibilitat de l’escenari a una part important del recinte.

El grup va sortir a escena amb una puntualitat molt acceptable i ens van oferir d’entrada un dels seus hits més importants, Al Mar!. Això va provocar una comunió total entre la banda i el respectable, per desgràcia, aquesta sensació es va anar diluïnt a poc a poc en la primera meitat del concert, el grup estava una mica distant i la disposició del rescinte tampoc ajudava.

El gruix de les cançons que van interpretar formaven part del seu darrer treball Atletes baixin de l’escenari publicat a principis del 2013. Van sonar temes com: A veure què fem, Ai Yoko, Ja era Fort, Desapareixím lentament, Mort d’un heroi romàntic i Quin dia feia, amics… Tampoc van faltar els hits dels seus treballs anteriors com: Dona estrangera, El gran Salt, La cançó del soldadet, Nit Freda per ser abril…

Quant tot semblava que seria un altre concert correcte dels Manel però sense ser rés de l’altre món, el grup es va treure de la màniga l’espectacular versió en català de la cançó Common People (La Gent Normal) dels britànics Pulp. Aquest punt d’inflexió va anar seguit pel tema Boomerang i En la que el Bernat se’t troba, on el públic va acompanyar el grup, cantant la part que correspont al instruments de vent i que és tan característica. En aquell moment els Manel ja s’havien tornat a posar el públic a la butxaca fins al final.

La part final del recital va consistir en un reguitzell de temes populars: Ai, Dolors, Benvolgut, Pla quinquennal i Aniversari. Amb la banda interactuant, com no ho havia fet fins aleshores i amb un públic entregat.

L’últim tema de la nit, Teresa Rampell, va ser una descàrrega d’energia final on Guillem Gispert, cantant de Manel, demanava al públic que ballés de la manera més rara i estrambòtica possible durant el clímax de la cançó. Això va provocar una visió divertida i surrealista. I ens vam oblidar de les columnes.

Àlex
La cle dels sons