Dallas

En J.R. i la Suelen escoltaven Led Zeppelin

Fa temps que no faig el tallat al bar de sempre ni pateixo d’úlceres vàries per culpa del “postureo” regional… tot plegat té un motiu: ara visc a Dallas, Texas. Dit així sembla una sentència treta de la boca d’un curtit John Wayne mastegant un bri de palla però, lluny de tòpics desafortunats, Dallas està neta de cowboys, cavalls i vaques pasturant.

Els vells clitxés han deixat lloc a excel·lents sales de concerts, museus amb música en directe i infinitat de pubs amb concerts diaris! Dallas és terra de rock, folk, country i jazz.

El circuit de músics professionals és molt gran i gràcies a l’amplíssima progamació musical no és complicat viure de la música. Per altra banda, el públic viu l’escena local com part del seu patrimoni cultural respectant sempre l’espectacle i agraïnt en forma de propina l’esforç dels artistes. Tenint en compte aquest context no és d’extranyar que de Dallas hagin sortit músics de la talla de Norah Jones, Stevie Ray Vaughan, Steve Miller o Erykah Badu.

Quan un viatja és pràcticament imposible evitar les comparacions i, posats buscar diferències, el que més m’ha sorprès és l’ofici del músic Americà. Caldria dir que aquí es toca de 2 a 3 hores per concert…la vanitat i els egos queden enterrats a cop de baqueta. Quan dic ofici em refereixo a l’actitud a l’escenari, la forma senzilla i directa de tocar en viu. Tocar per disfrutar, per sentir i fer sentir, donar-ho tot de forma desenfadada fugint d’enveges i crítiques que tant sovint envolten l’ambient musical a les nostres terres.

Conèixer músics que han venut poc més d’un centenar de còpies però que toquen més de 100 nits a l’any per pubs i bars de Texas et fa reflexionar sobre l’ofici del músic, que es guanya el jornal suant, descarregant furgonetes i dia rera dia tocant i cantant, davant de 2, 10 o 300 persones.

La ciutat que després de l’assassinat del president Kennedy va ser anomenada “The city of hate” s’ha transformat en una metrópolis on s’escolta Foo Fighters a les farmàcies, Band of Horses a les gasolineres i Jimmy Hendrix, Pearl Jam, Jeff Buckley o Ben Harper a les emisores publiques de ràdio.

Sense cap mena de dubte, en J.R. i la Suelen escoltaven Led Zeppelin al fil musical de les oficines de Down Town mentre brindaven repetidament pel futur de la música en directe.

Jordi Martín
El nostre enviat especial a Dallas