Centre Cultural La Mercè

Música amb majúscules

Ja hem transitat més d’un deseni seguint la seva pista i no ens cansem: ni d’anar als seus concerts ni de recomanar-los. La cantautora (ho és, clarament) mallorquina està a les portes de la genialitat –sinó com a compositora, al menys com a intèrpret-. I el que més sorprèn és, precisament, que no deixa de sorprendre, que no cessa de millorar a cada nova fita, com ho va demostrar, de forma superlativa, en l’actuació de dissabte passat 11 d’abril, al Centre Cultural de la Mercè, en el sí del Festival Strenes.

Amb banda ja era el que era. La seva entrega a l’escenari no deixava ningú indiferent. Però finalment va venir sola, i també més propera, més familiar, amb un lleuger toc de timidesa saludable i francament divertit, que li queda de meravella. De fet, si segueix així, la banda no la necessitarà per a res: ella sola fa les percussions, amb aquelles imponents botes negres, a la vegada que executa primorosament la guitarra o el piano, cantant i encantant amb una seguretat i radicalitat que s’apropa a l’incomparable. És, per començar, l’autèntica –one and only– dona-orquestra.

D’acord. No podem asseverar que Maika sigui la millor compositora del món – tot i que en faci prou, és eficaç i convincent. Ara, en directe, és una autèntica força de la naturalesa, amb un desplegament interpretatiu innegablement portentós, que combina de forma exímia geni, energia i elegància. És una artista d’aquelles colossals, estel∙lars, tangent en un territori més enllà de la llum i de la foscor –per això no necessita aparell escènic, només algunes modulacions d’il·luminació– i fins i tot més enllà del temps: una hora i mitja de concert de cap manera es fa llarga… ni tampoc curta… diríem que la sensació de durada simplement ha desaparegut en el llimb de la seva fascinant presència, que toca ben fons el nervi i l’essència de la música. Música amb la M Majúscula, s’entén. I ja d’entrada, en les seves inicials, Maika Makovski en porta dues.

Indiscutiblement, la balear millora cada vegada que l’anem a veure. Així que no volem prescindir d’aquest plaer substancial i irrenunciable que és assistir als seus directes. No som els únics que ho percebem: l’Auditori de la Mercè era ben ple, tot i què no podem deixar de notar que la mitjana d’edat era una mica avançada… “sign of the times?” com ella mateixa diu a Language, que va obrir (casualment?) l’espectacle?

Seria un tema que ens perdria ara en consideracions, però si que n’hi ha una que no la podem evitar: l’Auditori del Centre Cultural posseïx i ofereix, sincerament, les condicions idònies per ser una sala de referència a Girona i, per tant, seria desitjable que es continués programant aquí, obrint-lo (novament) als agents de la ciutat, que no està pas adormida – com alguns volen fer creure-. De fet, deixar-lo com prerrogativa del festival Strenes seria crear un precedent antipàticament perillós.

Professor Leònides

El que dispara (amb) poemes

FOTOS: Anna Otero

Marc Parrot presentant disc: a la nostra Mercè

Marc Parrot, el noi del barret, va aterrar el passat 27 de novembre a l’Auditori del Centre Cultural de la Mercè, per presentar als gironins nascuts i adoptius el seu últim i quasi perfecte disc Sortir per la finestra. El concert en sí no va deixar de ser una mica estàtic, però les cançons, de belles i potents, entre la cançó d’autor i el rock alternatiu, van farcir bé la nit.

Primer, el que s’ha de dir: després d’un llarg i fosc hivern de tossudesa de l’executiu convergent, l’Auditori de la Mercè sembla que estigui ara tornant a tenir una vida cultural digna. Tot i així, la bellíssima nau gòtica, que compta amb excel·lents condicions acústiques i de visibilitat, segueix acollint una programació dispersa i poc organitzada i és una llàstima que els actes hagin de ser difosos pels propis artistes, com en el cas de Parrot, quan tindrien més àmplia repercussió si també es fes des de l’ajuntament.

Malgrat tot, un bon nombre d’espectadors va reunir-se per rebre Marc Parrot, que va arribar com l’esperàvem: amb barret (que fa més cantautor), a la guitarra (acústica i després elèctrica) i guarnit d’una banda (bateria, tecles i baix), que realment fa l’acompanyament, ja que la marca autoral és ben forta.

El barceloní ens va oferir més d’una hora d’actuació, íntima, a pas lent, de vegades massa aturat. Els seus semblaven músics en estudi, amb els cascos ben posats… Sort que hi havia la il·luminació –unes inspiradores llums blaves nocturnals– per recordar-nos que era un directe. Però sincerament, cap problema, perquè així van pontificar les cançons, sobre les quals –la majoria, al menys– no hi ha res negatiu a apuntar.

Repassant també temes de discs anteriors (Cinc Caps, Ressona el Gong, Sóc la Pedra…), l’alineació es va centrar en nou treball. Era el més natural i també va ser el més encertat: rodones, bé cantades o bé lletrades, les composicions del nou disc ens rendeixen compte d’un autor consolidat, heterodox i per opció llançat fora del circuit comercial. Màgia, Pell o Àrid són autèntiques perles, mentre temes com El Volvo blau de segona mà aporten l’irremissible toc d’humor i Un pla perfecte podia perfectament aspirar a airplay radiofònic.

De fet, aquí ens acudeix el dubte: com és que Parrot, correctíssim escriptor de cançons, amb una trajectòria incòlume i tan singular, no assoleix més ressò i més atenció per part del públic català, sempre tan àvid de música el seu propi idioma… i és veure com malauradament projectes de qualitat inferior van plovent i triomfant.

Amb classe, sense artificis i sense les pigues de l’èxit televisiu, Marc Parrot constitueix tot un referent. I va estar aquí, incisiu i decisiu, en carn i en persona, a la nostra Mercè.

Professor Leònides
El que dispara (amb) poemes