El cap de setmana passat arrencava la programació del festival Temporada Alta amb dos plats forts del seu cartell musical, exponents ben interessants de dues escenes musicals diferents però no tan allunyades. D’una banda, un dels màxims exponents de l’anomenat “blues del desert”, el músic tuareg Bombino -que no té res a veure amb el cantautor gironí Bambino, tot i que hagués estat molt bé com a teloner- i de l’altra, un dels bucs insígnia de l’indie a l’Estat espanyol, Vetusta Morla.
Tots dos, que van tocar divendres i que el que escriu va tenir l’honor i el temps de poder veure, doncs els horaris estaven pensats perquè els dos concerts no se solapessin- van crear expectació (tant la Sala de Cambra de l’Auditori com La Mirona van registrat una bona entrada) i tots dos van complir les expectatives creades pel públic amb dos espectacles memorables.
A l’Auditori, tot indicava que es viuria una vetllada especial, i així va ser. El guitarrista arribava a Girona amb dos àlbums en solitari sota el braç, gràcies als quals s’ha donat a conèixer internacionalment. El seu últim álbum, Nomad, produït per Dan Aurebach, cantant i guitarrista de The Black Keys, ha estat àmpliament aclamat per la crítica.
La banda va pujar a l’escenari amb una puntualitat milimètrica (el festival volia donar l’oportunitat al públic de fer “doblet” de la nit). La primera part del concert va consistir en un set acústic, on les dues guitarres anaven acompanyades per un bongo i un instrument de percussió africà. Amb unes melodies que mesclaven a la perfecció el blues amb música tradicional africana i complementat amb l’hipnotisme que desprenia el dialecte tuareg amb el que canta Bombino, ben aviat, la màgia del desert es va apoderar de tota la sala. La interactuació de la banda amb el públic entre cançons era inexistent, però aquest fet en lluny de perjudicar la seva actuació, els donava més presència.
Desde l’inici, en Bombino, va demostrar una habilitat descomunal tocant la guitarra, fet que aniria augmentat exponencialment durant l’actuació. Realment es podia observar en ell els gestos caracterísitcs de Mark Knofler i Jimi Hendrix, com la mà dreta del primer i l’expresivitat a la hora de tocar del segon.
En la segona part del concert, la banda es va “endollar”. Van canviar les guitarres acústiques per eléctriques i les percussions africanes per una bateria i un baix. Els decibels van augmentar considerablament i van oferir al respectable una dosis de blues-rock que es va apoderar de la sala com una tempesta de sorra. No van faltar els temes més populars com Amidinine i Azamane Tiliade.
Arribat aquest punt del concert, en Bombino ja estava desenfrenat, feia anar la seva guitarra com volia, amb solos trepidants i inacabables. Una part del públic va haver d’anar darrere la sala per dues raons completament diferents, alguns perquè el volum de só era atronador i altres perquè no podien soportar escoltar el ritme de les cançons i estar asseguts a les butaques, ja que el cos et demanava ballar i saltar.
Després d’una hora i mitja d’actuació, el públic va acomiadar la banda amb una gran ovació i d’empeus. Havien assistit a un autèntic recital de blues del desert.
Mentrestant, a La Mirona, prrecedits pel grup gironí CARMEN 113, els Vetusta Morla van saltar a l’escenari enmig d’un cridoria espectacular. Al inici del concert van tocar temes corresponents al seu nou treball com La deriva: Fuego, Golpe Maestro, La Mosca en tu Pared, Pirómanos, Cuarteles de Invierno, Tour de Francia, La Grieta i La Sala de Espera. El públic es va entregar a la banda desde de la primera cançó i aquesta conexió ja no va desapareixer en tota l’actuació.
Cançó darrera cançó, la veu del cantant, Pucho, t’entrava a les orelles de manera implacable esgarrifan-te el cos. L’única pega, és que les seves lletres no s’apreciaven amb claretat. Un dels moments emotius del concert va ser quan Pucho va anunciar a la sala que, per aquesta época, la banda cumplia 16 anys.
El concert no va decaure en cap moment, els Vetusta Morla van repassar tots els temes claus de la seva discografia on el públic cantava cada cançó a plè pulmó. No van faltar temes com Lo que te hace grande, Un dia en el Mundo, Salvese quien Pueda, Maldita Dulzura i Mapas.
Després va venir el moment musical que molta gent esperava, tant els fans incondicionals com els simples simpatitzants de la banda, va sonar Copenhaguen de manera impecable i deixant que el públic cantés “l’estribillo” a cappella.
Amb una banda amb el recorregut de Vetusta Morla, és molt difícil quedar-se amb només un hit. Això es va demostrar quant inmediatament després van tocar Valiente i una impressionant La Cuadratura del Círculo on Pucho va fer gala de la seva portentosa veu convertint-la quasi en una òpera-rock.
Per acabar tal com havien començat, inmensos, van interpretar El hombre del Saco convertint-la al final en un poema reivindicatiu on denunciaven els problemes culturals, socials, polítics i econòmics de l’Estat espanyol. En el comiat, ens van desitjar en català “molta sort a tots”.
Alex
La clé dels sons
