Haig de reconèixer que el passat dissabte 5 d’abril, vaig anar al Teatre Municipal de Girona a escoltar els Blaumut (Festival Strenes) amb un cert escepticisme… en part per la poca tirada que tinc cap als grups catalans de pop-folk d’última fornada, en part perquè venia condicionada per certes crítiques del meu cercle d’amistats propers, que si fa no fa, tenen uns gustos musicals semblants als meus. També s’ha de dir que de crítiques bones, n’havia sentit unes quantes. Que Blaumut omplís el teatre de gom a gom no és casualitat, amb el seu Pa amb oli i sal “ho van petar” (demostrat va quedar després que tot el públic es posés en peu corejant la cançó mentre ballaven. Tothom. Menuts i grans).

El concert va començar amb la periodista Gemma Ruiz com a mestressa de cerimònies, que va presentar el grup i els va dedicar cinc minuts de preguntes no gaire indiscretes. De seguida, impacients m’atreviria a dir, van engegar amb força entrant a escena d’un en un, física i musicalment. Tot plegat, bon gust. Guarnint les seves cançons d’algun que altre so electrònic i alguna programació, van fer un repàs al seu primer disc, El turista, i van arrodonir el concert amb un parell de versions, Volcano, de l’irlandès Damien Rice (oh!) i Coral.lí, del meu estimat Adrià Puntí, cançó amb la qual van participar en la Marató de Tv3. No va faltar tampoc el solo del xelista del grup, Oriol Aymat, que va quedar-se sol a l’escenari per tocar acompanyat d’una pedalera. Altra vegada, tot plegat, bon gust.

Blaumut té el seu públic, content i fidel, diria jo. I no m’estranya gens. Més enllà dels gustos particulars de cadascuna, és fàcil adonar-se, als 20 minuts de sentir-los, que són uns currantes. Tota una demostració de savoir faire dalt de l’escenari. Amb pràcticament tot. Amb el ritme del concert, amb la connexió entre ells i el públic, fins i tot amb una mica de “teatre”: els piques humorístics entre la veu cantant i guitarrista Xavi de la Iglesia i el violinista, Vassil Lambrinov així ho van demostrar.

Llarga vida als Blaumut? De moment de vida en veig molta, i esperem que llarga.

Pala kalle
Tot el que surt, està fora