No hi havia a l’(a)phònica de Banyoles un racó més viu i emotiu que aquell. El dissabte 20 de juny, el claustre del Monestir de Sant Esteve de la capital de l’estany va esdevenir l’escenari d’Ovidi, Poema sense acabar, un diàleg intens entre el vers recitat de Joan Massotkleiner, la paraula cantada per la Gemma Humet i la narració que tot ho sosté i amalgama: la guitarra i la veu de Toti Soler.
Tot just començaven i un cop puntejada la darrera corda de Les dones en Toti ja sospirava. Aquella no seria una vesprada tèbia, tot el contrari. El que ens esperava a tothom qui vam tenir l’oportunitat de gaudir d’aquella cita no era més que un constant puja-i-baixa d’emocions, records i sobretot, plaer, molt plaer.
El plaer de sentir com la poesia de Salvat Papasseit, Vicent Andrés Estellés o Blai Bonet –per dir-ne alguns- revivia i prenia cos i ànima en la interpretació d’en Joan Massotkleiner. El plaer de deixar-se endur pel cant de la Gemma Humet, dolça i punyent a l’hora. I el plaer del mar de fons, d’escoltar i ser testimonis de l’actuació d’en Toti Soler, de la seva capacitat màgica de convertir la paraula en música.
A mesura que la llum natural va començar difuminar-se en la nit, l’escenari prengué una major presència i els versos de Gaspar Hauser i l’Homenatge a Teresa van donar lloc a alguns del moments més intensos del concert. Moments en els quals els aplaudiments es resistien a esclatar amb l’esperança d’assaborir els darrers sons de la veu i la guitarra, encara que ressignats, acabaven repicant llargament.
Finalment, Tot explota pel cap o per la pota, tancament immillorable per una actuació que poc va deixar a desitjar. Potser ens hauríem conformat amb molles, però ens van oferir el pa sencer.
