Auditori de Girona

Colomo Show

General, , ,

Benvinguts senyores i senyors, nens i nenes i fins i tot avis i àvies a l’espectacle del cantautor celoní Joan Colomo. El passat dissabte 9 de maig ens trobàvem un ampli ventall d’edats entre els assistents al concert a l’Auditori de Girona, els quals no van dubtar en escollir de manera original entre flors o compartir l’hora de vermut amb la banda del Vallès.

A cavall entre cantautor i humorista, ambdues facetes àmpliament aconseguides, el polièdric artista, sàviament escortat per la seva banda, donava el tret de sortida puntualment a la Sala de Cambra. Certament: aquella veu peculiar, infantil, naïf, amb tocs fins i tot embafadors… però sobretot arriscada, no deixa ningú indiferent.

Una actuació per recordar. Integrant de manera divertida frescor, energia, naturalesa, grans dosis d’humor i sinceritat, propera al públic i familiar, guarnida amb monòlegs durant els intermezzos dignes del millor dels humoristes, amb simpàtics enregistraments com: ‘Gràcies Girona, moltes gràcies’, alguna coreografia on la banda formava part del Colomo’ show. Un estil senzill, atractiu i ple de diversitat: per començar la veu pueril de costat de ritmes frenètics, construïts amb forta presència de teclats i bateria. Una elèctrica la 3a guerra mundial, o bé una emotiva Los amigos. I també per la “mainada”: aeiou. De nou, contrast entre l’espontaneïtat d’alguns nens que es desfeien ballant a la cadira de costat d’adults que aguantaven estoicament les pròpies ganes d’imitar-los.

El repte aconseguit per Joan Colombo i la seva banda: engrescar l’audiència i fer-nos participar en aquest seu show/ caixa de sorpreses que s’ha inventat, re-inventat. Sense oblidar els factors de l’hora i el bon temps a l’exterior.

Aquesta actuació de ritme trepidant i simpàticament a remolc del rellotge, doncs era el primer concert dels 4 de Gira Capital (quatre concerts en un sol dia a les quatre capitals de província catalanes) s’acomiada després d’una hora i 20 minuts amb un cantant sol a l’escenari aguantant perfectament el concert amb brillant presència, seguretat i convicció mentre els seus companys recollien el material per continuar la Gira. El públic: encantat gaudint l’entrega de Joan, fent les peticions dels seus temes preferits. I encara… el bis.

‘Gràcies Joan, moltes gràcies‘ per aquesta hilarant i genial performance. Esperem el vostre nou disc amb il·lusió ben aviat tal i com vau anunciar.

Eva Evil
No ho sembla però mossega 

De quina pasta estàs fet?

General, , , ,

“I want everything!” Així arrencaven The Godfathers sobre l’escenari de l’In-Somni ’15. Un escenari, que com s’ha dit en aquesta mateixa web destaca per la seva barreja de projecció de grups locals per una banda, i de noms internacionals que formen part d’estils i corrents musicals que no són ni molt menys majoritaris a la programació cultural de la nostra ciutat.

Les lletres més visibles del cartell d’aquest divendres 1 de maig eren les de la banda de rock liderada pels germans Coyne. Com ja hem viscut en d’altres edicions en aquest festival, l’ocasió resulta immillorable per degustar propostes musicals: públic sense massificacions i amb moltes ganes d’escoltar i donar el seu suport a l’actuació, conscients que no tindran gaires més ocasions de veure’ls per les nostres contrades.

Des del primer minut les guitarres elèctriques van deixar clar que aquell era el seu territori i que no tenien cap intenció de permetre al públic un sol segon de baixa intensitat. Els pantalons texans i les caçadores deixaven clar que la gent venia preparada i vestida per a l’ocasió i els cossos no deixaven d’agitar-se a estrebades i a cops de guitarra. Fet més que notori tenint present que qui saltava i sacsejava la platea no eren exactament una colla d’adolescents.

Quan amb prou feines portaven un quart d’hora sobre l’escenari I can’t sleep tonight va prendre l’envelat i va donar peu a un dels primers moments àlgids de la nit. Semblava impossible, però les guitarres encara podien sacsejar amb més força els nostres cossos i ho van fer fins que This is War va tancar la primera hora de concert.

En concerts com aquests descobreixes de quina pasta estàs fet, i sense cap mena de dubte, el meu motlle s’ha forjat amb ritmes més relaxats. El meu cos va agrair la pausa i em va ajudar a gaudir com es mereix el tema que va tancar el concert i que segurament és una de les cançons més conegudes: Birth, school, work, death.

El públic surt satisfet a prendre una mica la fresca, cares d’afirmació i de plaer. Es prepara l’escenari per l’entrada de Porco Bravo. No sé si aguantaré, de moment surto a veure si aconsegueixo que les ones i l’energia de tota aquesta descarrega rockera drena i em permet mantenir el pols. Em sembla però, que per avui, ja hem vibrat prou.

L’Optimista
Sempre beu el got més ple

maceo3

Maceo Parker & Girona Jazz Project: els homes de negre

General, , , , ,

Una audiència entusiasta va atapeir el divendres 6 de març la Sala Montsalvatge de l’Auditori de Girona per a vibrar amb Maceo Parker i la big band Girona Jazz Project. A l’escenari, tots vestien de negre, com calia, pel concert més destacat del Black Music Festival d’enguany, que continuarà per la comarca fins el proper dia 21.

Sí, passen aquestes coses. El fenomen de les big bands de jazz i swing va ser extremadament popular als Estats Units entre les dècades 20 i 50… del segle passat. A Girona, a jutjar per l’acollida dels espectadors el divendres, estan de moda ara, el 2015. I de preferència sense cap esguard a la contemporaneïtat, que a vegades sembla, al menys a nivell musical, ser el gran tabú de la ciutat, ancorada en un passat que tampoc és autòcton, sinó d’altres.

Sí, els músics del Girona Jazz Project són primorosos. Tal com també ho és Maceo Parker –vell conegut del públic local– sigui al saxo, sigui a la veu. Junts i coordinats, van exercir i exercitar tots els trucs per aromatitzar aquesta vesprada de final d’hivern amb el desitjat perfum d’antany, jugant un repertori llargament basat en les tables de Ray Charles, com anava explicant el director i mestre de cerimònies Michael Abene, veritable sorpresa de la nit… Sobretot quan s’ha dignat a agafar entre les seves mans el piano, l’únic moment realment estel·lar del concert, genial i íntim, al que s’hi va afegir Parker amb la veu.

Sí, la resta va ser un vespre ben passat entre interminables (i de vegades estridents) solos de vents i grans èxits de la música –efectivament– negre de dècades enrere. Però si és això el que el públic vol… aixequem-nos i aplaudim fort i justament, que els músics van complir.

 

Professor Leònides
El que dispara (amb) poemes

FOTOS: Anna Otero

sr chinarro-2

Concert per a gent entusiasta

General, , , , ,

Una platea no gaire nombrosa però prou efusiva va acollir el passat divendres 13 de febrer a Sr. Chinarro, les seves lletres intel·ligents i les seves pulsacions indie-country. El quartet sevillà es va estrenar a Girona, després de 25 anys de carrera (!) i es va veure obligat a oferir un bis més enllà del previst, degut a l’entusiasme sincer del públic autòcton.

Sembla ser que la Sala de Cambra de l’Auditori de Girona ha esdevingut l’únic escenari municipal de la urbs on podem assistir a una certa programació de músiques urbanes de caire més alternatiu. Què si no està malament? La veritat és que quan les batudes acceleren a més de 120 per minut, dóna ganes de moure una mica les cames i les cadires. Això d’anar a veure i escoltar rock’n’roll assegut és, al final, una limitació, per no dir un error.

Potser no ho hem plantejat d’inici, ja que quan pensem en el Sr. Chinarro, l’eix vertebrador del projecte són, indiscutiblement, les lletres reeixides, farcides de rimes crítiques, encertades i personalíssimes del mentor i líder del projecte, Antonio Luque. El sevillà venia a presentar l’últim àlbum d’aquest projecte que porta fa gairebé un quart de segle d’existència, el fantàstic Perspectiva Caballera, que el consolida com una mena de cantautor indie-líric madur de -i per- excel·lència.

Però si escoltant el disc ens fixem, més que rés, en els versos afil∙lats de Luque, en el directe no és exactament així. De fet, la veu sonava a vegades fluixa, perdent algun protagonisme cap al so robust i cohesionat que explora el quartet, molt més rítmic que en l’estudi. El baix recorda les línies de Peter Hook, mentre la guitarra s’atreveix de forma convincent per territoris del dream pop vuitanter. Tot plegat, molt manchesterià, però també amanit amb encenalls d’americana-country, i al fi i la cap, ben integrat també en la corrent indie andalusa (o simplement ‘andie’…), al costat de Los Planetas o Lori Meyers, entre tants altres.

Luque aprofita les pauses per practicar el seu peculiaríssim i resolutiu sentit d’humor, tot i què l’accent tancat no sempre permetia entendre les bromes. Això sí: el públic, cobrint poc més de la meitat dels seients, ho rebia tot positivament, exercitant-se de forma efusiva en l’art del xiulet i l’aplaudiment. Haguéssim ballat, segurament, si haguéssim pogut.

Però aquesta assistència estava amb ganes i, després del bis previst per acabar el concert, no va abandonar el recinte, desobeïnt l’alerta dels llums encesos, i forçant així els senyors Chinarros a tornar, positivament sorpresos, per un parell d’extres realment improvisats. I així, tots contents.

Professor Leònides
El que dispara (amb) poemes

FOTOS: Anna Otero

 

Orella 2

Naturaleses vives

General, , ,

Hi ha molts concerts en que t’ho passes be. En canvi, són pocs els que recordarem tota la vida. Aquest és el cas de l’espectacle de Standstill realitzat a partir del seu últim disc Dentro de la luz i que el grup barceloní va presentar a Girona el passat dissabte 13 de desembre. Làsers, fums i projeccions per il·lustrar aquestes cançons vehements, sortides del fons de l’ànima, de la veu i de la pena profunda d’Enric Montefusco. Inoblidable.

Girona es mereix més. Es mereix una vida cultural més plena, més oberta, més plural. Es mereix que l’Ajuntament cimenti i aposti per aquests valors, que en lloc de perdre el temps amb una cultura retrògrada i de façana obri a la ciutat i a la creació contemporània les portes del les infraestructures que gestiona: dos casos flagrants i paradigmàtics són l’Auditori de la Mercè i el Teatre Municipal, espais fantàstics en el cor del barri vell i que tímidament van tenint una programació digna i al·licient.

Vé tot això a propòsit del concert dels barcelonins Standstill. Inicialment previst a l’Auditori de Girona, es va canviar, precisament, al Teatre Municipal, on hi ha poca memòria d’acollir músiques urbanes, alternatives i experimentals. Tres categories, justament, en que podíem incloure els autors de Dentro de la luz. Aquest és el nom de l’últim àlbum del quintet comandat pel gran timoner Enric Montefusco i també, correlativament, del seu espectacle de presentació.

Però el canvi de lloc va ser el més encertat. Quina sala a la ciutat pot presentar condicions més teatrals per acollir aquesta mena d’espectacle calidoscòpic i operàtic que fan els Standstill a partir del seu últim àlbum, fruit d’una concepció estètica global que no té gaires paral·lels (ni conceptuals ni qualitatius) a nivell de l’Estat, actualment.

A sobre de l’escenari, cinc pantalles amb forma d’arcs gòtics, on s’exhibeixen pintures medievals i renaixentistes, alternades amb imatges escàneritzades dels mateixos Standstill, recollides en directe. Les suggeridores ambientacions –com natures vives, inquietants- són encara complementades amb làsers i fums i amb unes interpretacions incisives i tenaces, convençudes i convincents, de temes tant increïbles com ara Que no acabe el día, Pequeño pájaro o Adiós, madre, cúidate.

De fet, tot l’àlbum respira una coherència conceptual que li forja una unitat inexpugnable. Com va explicar Montesfusco, humil però comunicador, aquest és un disc que ens parla «del dolor, la mort i la por i de l’amor, la força més gran». Temes segurament complexes, que requereixen un tractament musical i líric exigent. I al qual s’afegeix aquest potent muntatge escenogràfic i visual: un gran espectacle per un disc magistral.

La gira havia arrencat fa un any i mig i per tant va arribar tard la ciutat de l’Onyar. Però més val tard que mai. L’aigua a la boca era molta i potser només una hora d’actuació va quedar una mica curta. És el que duren les 12 cançons, que el públic va aplaudir entusiàsticament demanant un bis, merescut de part a part. Això tampoc ho hem d’oblidar: la banda es queda amb un petit deute vers els seguidors gironins.

Prof. Leonides
El que dispara (amb) poemes

FOTOS: Anna Otero / Laura Bartolomé

Una granada a l’Auditori

General, , , , , , , , ,

Presentant disc nou, dos anys més tard i amb tres músics menys. Així em retrobava amb una de les veus més reconegudes i aplaudides en els nostres escenaris – i en tots els que trepitja-, Sílvia Pérez Cruz, acompanyada de Raül Fernández Miró Refree. granada, amb g minúscula, és el resultat de la intensa relació entre aquestes artistes que, com suggereix el títol, té un caràcter explosiu.

Sílvia Pérez Cruz i Raül Fernández es van presentar a l’Auditori de Girona i dins el festival Temporada Alta amb les entrades exhaurides des de feia dies i amb una posada en escena senzilla i discreta: catifa, els instruments i una il·luminació que, exceptuant determinats moments, no recorria gaire més que el contorn de les seves figures. I és que amb una proposta musical així, tot esdevé sobrer.

Colze a colze, la veu d’una i la guitarra de l’altre es van dedicar durant dues hores llargues a bombardejar-nos amb intensitat i sense compassió. Del primer cop de veu fins a l’últim fil de guitarra vibrant, davant la potència i la força d’aquest espectacle un no pot fer més que rendir-se i deixar-se desbordar per la marea sonora que de les seves dots sorgeix.

Des de l’Abril 74 fins a l’últim sospir de la Menuda els espectadors no van tenir altra opció que aguantar l’aire i intentar sostenir tota aquella contundència musical al límit de la violència. Afortunadament, de tant en tant la veu dòcil d’una i altre baixava a rescatar el públic, contextualitzant el treball i rebaixant les pulsacions d’un pati de butaques que esclatava en aplaudiments com si aquesta fos l’única manera d’alliberar-se de tota aquella energia.

La nit també va tenir els seus moments de distensió amb la versió – fusió dels temes de l’Albert Pla i Vestida de Nit, juntament amb un dels moments més imprevistos en un concert on les veus de Leonard Cohen i Edith Piaf omplien l’espai. A ritme de bombo i a cor de públic, l’Auditori va viure un dels moment més divertits amb la versió-fusió del Single ladies de Beyonce i el Rehab d’Amy Winehouse.

Finalment, dos bisos van resultar necessaris per calmar la sed d’un públic que no volia perdre l’oportunitat d’exprimir aquell espectacle fins a la darrera nota. Crec que no ens equivocaríem en afirmar que divendres tothom va sortir del concert ple i satisfet. Un regal.

L’Optimista
Sempre beu el got més ple

Orella Activa 028

Love of Lesbian: Amor en caixes

General, , ,

Caixes i caixes envoltades d’una pols mística. Amb aquest atrezzo presentava dissabte al vespre, 1 de novembre, a l’Auditori de Girona, Love of Lesbian el seu darrer espectacle M&M (Miralls i miratges). Metàfora de magatzem on tots dipositem memòries, records d’amor i per què no, les seves exageracions, distorsions.

En la més que activa representació es gaudia d’una barreja de performances sense grans pretensions, fins i tot força naif, algunes més “originals” que d’altres: combinant ombres xines, titelles, ambientació visual, materials reciclats i l’humor de Santi Balmes.

L’audiència sempre fidel i entusiasta va ser testimoni d’una sessió amb so de qualitats excel·lents, construïda amb diversos elements tant físics com emocionals: una intro fresca, propera, seguida d’una combinació de temes tant potents i alliberadors com d’altres íntims i introspectius. Nit de contrastos. També clarobscurs en l’espectacle mateix: amb una més que excel·lent primera hora evolucionant a una interminable última part.

Això sí, final altruista de 3 obsequis per recordar, amb una excepcional dedicatòria de “Belice”, amb el que el grup, entregadíssim des de bon començament, s’acomiadava fins el 2016 d’un Auditori d’empeus, ballant i agraït per l’obra.

Eva Evil
No ho sembla, però mossega

Fotos: A.O.

 

Yann Tiersen sacseja l’Auditori

General, , , ,

Entre l’estupefacció i la sorpresa més positives, un públic, generalment poc avesat a l’amplitud de l’obra de l’artesà de les atmosferes sonores nascut al finisterre bretó fa 44 anys, escoltava dempeus i amb notable descol·loqui l’últim dels tres bisos que van cloure el concert de divendres a l’Auditori de Girona. El Festival Temporada Alta d’enguany, programava amb encert al compositor i multiinstrumentista Yann Tiersen.

La Sala Montsalvatge de l’Auditori, amb la platea plena, esperava amb curiositat “l’autor de la banda sonora de Le fabuleux destin d’Amélie Poulain (2001)”. El ganxo del màrqueting, en tant que necessari per fer moure el cul a la gent de Girona o de qualsevol altra banda, fou segurament el principal culpable de la indigestió més plàcida, pel seu reduccionisme inherent. Molts dels presents no es van cansar d’ovacionar un espectacle que va posar contra les cordes la seva anterior desconeixença.

El compositor, acompanyat en el directe per quatre músics també impregnats d’una sorprenent versatilitat interpretativa, presentava un darrer treball anomenat Infinity (2014), que ben poc té a veure amb les composicions joguenívoles que acompanyaren excel·lents films europeus com l’abans esmentat, o La vie rêveé de anges (1999) o Good Bye Lenin (2003), entre d’altres. La infinitesa d’aquest darrer àlbum beu d’aquestes experiències passades però origina un nou big bang amb la sàvia inclusió del rock progressiu amb qui Tiersen també abans havia experimentat vastament. Sumem-hi la comunió amb l’electrònica, l’ús paral·lel de bases –algunes d’elles enregistrades a la mateixa natura-, el sintetitzador combinat amb fragments de cant líric i solemne, un violí que quan queda en evidència arrasa i fa frisar, aquell piano que ens recorda a Satie…

Un repertori amb altiplans, un viatge que ens trasllada a paisatges afables i intimistes, amb subtilesa i suavitat, just abans de fer-nos caure sobtadament per un penya-segat de qualsevol dels finisterres haguts i per haver, des dels quals podem albirar l’horitzó ben pla. I fer-nos tremolar, durant la caiguda amb la gran ventada que ens frega les orelles, provocada pel conjur de la guitarra amb distorsió, la bateria o els martellejos xil·lofònics de colors.

Els cinc músics que formen el projecte, van presentar a Girona un espectacle sonor i visual de molta alçada i pulcritud, cuidat fins a l’assumpció de la matemàtica exacta. Si bé el vuit ajagut que enuncia el treball des de la portada és un constructe numerològic ideal que ens mostra una tendència al sens-fi, la paradoxa que vam viure durant l’hora i mitja de concert ens regalava una sensació delimitadora, ja que, tot i la complexitat exquisida del que vam poder presenciar, el que estava succeïnt a cada dècima de segon estava mil·limètricament preparat. El veritable infinit que se’ns presentava rau en les seves possibilitats creatives que, sobri, sense dir gairebé ni piu en tot el concert més enllà dels fragments cantats, van esquinçar per sempre més l’etiqueta “Améliesta” que per a molts penjava en aquest geni contemporani.

Com una ceba si en vas arrencant les pells, si es pogués desvestir el resultat de les últimes composicions de Tiersen i els seus en aquest portentós directe, de ben segur que arribaríem a la conclusió que als universos que ens regala ni els cal tant d’acompanyament de llums, ni fum, ni uns arranjaments tècnic excel·lent que oferia un so digne d’un enregistrament d’estudi, ni les mateixes bases amb sons atmosfèrics, per embadalir i inspirar entorns desconeguts en la conjunció de l’oïda i la vista dels espectadors.

A Girona vam poder conèixer Yann Tiersen, un senyor músic bastit entre la clàssica, el rock i experimentat també amb la síntesi electrònica; un creador poc humà quan en descobrim el talent. Amb la multiplicitat de significats que podem extreure d’aquest últim treball editat i de la seva transposició en el directe, potser ens quedem amb el reforç col·lectiu de la convicció que l’expansió de l’univers, de bracet amb la creativitat humana, tendeix a l’infinit i és el paradigma vigent i més proper a una realitat que no podem explicar amb tota la plenitud. Cinc sobre cinc per a una experiència no apta per a creacionistes.

Xevius
…o el que cerca, entre tants cercles de fum, alguna alternativa sòlida