(a)phonica

El pa sencer

No hi havia a l’(a)phònica de Banyoles un racó més viu i emotiu que aquell. El dissabte 20 de juny, el claustre del Monestir de Sant Esteve de la capital de l’estany va esdevenir l’escenari  d’Ovidi, Poema sense acabar, un diàleg intens entre el vers recitat de Joan Massotkleiner, la paraula cantada per la Gemma Humet i la narració que tot ho sosté i amalgama: la guitarra i la veu de Toti Soler.

Tot just començaven i un cop puntejada la darrera corda de Les dones en Toti ja sospirava. Aquella no seria una vesprada tèbia, tot el contrari. El que ens esperava a tothom qui vam tenir l’oportunitat de gaudir d’aquella cita no era més que un constant puja-i-baixa d’emocions, records i sobretot, plaer, molt plaer.

El plaer de sentir com la poesia de Salvat Papasseit, Vicent Andrés Estellés o Blai Bonet –per dir-ne alguns- revivia i prenia cos i ànima en la interpretació d’en Joan Massotkleiner. El plaer de deixar-se endur pel cant de la Gemma Humet, dolça i punyent a l’hora. I el plaer del mar de fons, d’escoltar i ser testimonis de l’actuació d’en Toti Soler, de la seva capacitat màgica de convertir la paraula en música.

A mesura que la llum natural va començar difuminar-se en la nit, l’escenari prengué una major presència i els versos de Gaspar Hauser i l’Homenatge a Teresa van donar lloc a alguns del moments més intensos del concert. Moments en els quals els aplaudiments es resistien a esclatar amb l’esperança d’assaborir els darrers sons de la veu i la guitarra, encara que ressignats, acabaven repicant llargament.

Finalment, Tot explota pel cap o per la pota, tancament immillorable per una actuació que poc va deixar a desitjar. Potser ens hauríem conformat amb molles, però ens van oferir el pa sencer.

(a)phònica!

Aquesta setmana ens ve molt de gust parlar i descobrir el Festival (a)phònica de Banyoles.

El Festival (a)phònica és el festival de la Veu de Banyoles i aquest any arriba a la seva Dotzena edició.

El Festival de la Veu de Banyoles va néixer l’any 2004 doncs en l’entorn més immediat de la ciutat no existia una oferta de festival musical d’aquestes característiques que premiés la qualitat de la veu enfront d’altres elements musicals.

L’(a)phònica era i és un festival necessari per a Banyoles. D’una banda, per fomentar la profunda tradició musical de la ciutat -una més que reconeguda escena banyolina, amb un caràcter molt especial- i d’altra banda, com a festival de referència que no només la situés en el mapa musical gironí i català, sinó que també fos capaç d’aconseguir un efecte positiu respecte tot el moviment musical de creació. I sembla que al llarg d’aquests dotze anys l’(a)phònica ha assolit l’objectiu amb escreix.

Aquest any, del 18 al 21 de juny, el Festival de la Veu de Banyoles programa més de 40 activitats entre actuacions i actes paral·lels en diferents espais de Banyoles.

Durant el festival es podrà gaudir de diferents artistes com: Marina BBface & The Beatroots / Acorar / Joan Miquel Oliver / Paco Ibáñez / BCN Beatbox Trio / Xarim Aresté / Daniel Lumbreras / Cor de Teatre / Toti Soler, Joan Massotkleiner i Gemma Humet / Pantaleó / The New Raemon / Fundación Tony Manero / Cor de Teatre / Voooox! / Isabel Vinardell & Isabelle Laudenbach / Mazoni / Halldor Mar / David Carabén / Les Anxovetes / Joan Margarit & Carles Margarit / The Gramophone Allstars Big Band…

Cançó d’autor, soul, pop, havaneres, coral, poesia, jazz, recitat, beatbox… La veu arriba en timbres, colors, formats i propostes molt diferents a l’(a)phònica, amb una programació per a tot ti· pus de públics. Cal destacar que s’estrenaran tres espectacles (un dels quals, ideat especialment per al festival) i dos d’altres que es veuran per primer cop a les comarques gironines.

Una ocasió perfecta per descobrir la veu en totes les seves vessants i una ciutat fantàstica, cultural i colorida com és Banyoles.

Aprenent xerraire

Per arribar tard sempre hi ha temps

“Drexler, su guitarra y…”

Passava poc més d’un quart de les 21:00 i la gent començava a notar-se incòmode a la platea del fantàstic escenari que l’(a)phònica 2014 havia disposat al CN Banyoles per acollir l’actuació de Jorge Drexler aquest dimarts. Pot ser era la brisa refrescant que entrava des de les aigües calmades de l’Estany, o qui sap si era la grisor dels núvols que començaven a acumular-se al damunt dels nostres caps el que inquietava el públic. Tot i així, ni va fer falta esperar fins els dos quarts, ni va caldre refugiar-se d’una pluja d’última hora.

Pot ser era per la sorprenent victòria d’Uruguay sobre Itàlia al Mundial de fútbol, o simplement es tractava d’algun dels dons que va demostrar l’artista charrúa al llarg de tot el concert: el control dels tempos i dels ritmes, de tenir sempre el públic allà on aquest vol ser. Per la raó que fos, Drexler va saber entrar a l’escenari per la via més encertada, a cop de percussió tropical. Amb el pati de cadires encara rígid per les estrebades del vent, ell i la seva impecable comitiva musical van entrar disposats a transmetre moviment i calor als espectadors, passant de la camisa hawaina del bateria fins al tocs més disco, dels tics occidentals a les arrels més llatines.

No van fer falta gaire més de 4 cançons perquè la banda s’ocultés i el Jorge Drexler més íntim decidís donar un toc especial a la nit i defugir per uns instants els acords carnavalers. I ens va recordar que hay tantas cosas, yo sólo preciso dos, mi guitarra y vos. I complint l’amenaça, mà a mà amb la guitarra, aquest cantautor va mostrar la seves arts seductores, dialogant directament amb el públic i evitant perdre qualsevol oportunitat de mostrar el seu somriure de murri.

Fins que atrapats en el plaer de la seva trama, per darrera vegada, el ríoplatense apretà l’accelerador cap al que seria l’últim compàs de la seva actuació.  Un final en el que el Drexler més càlid ens va tornar a portar a l’altre vora de l’Atlàntic per recórrer les seves notes més colombianes. En el seu últim alè, el cantant va acomiadar-se interpretant dos dels seus temes més coneguts: Todo se transforma i Me haces bien. Què més se li podia demanar?

L’Optimista
Sempre beu el got més ple

Fotos: Vera Giró