Anímic

CALEXICO I ADRIÀ PUNTÍ, A LA CONQUESTA D’EMPÚRIES

Comença a ser ja també una tradició que el jaciment històric d’Empúries, vora mar, rebi concerts i altres activitats d’entreteniment durant l’estiu. Aquest agost la programació musical compta amb Calexico, Adrià Puntí o Motis & Chamorro, entre altres atraccions. Pujeu a l’arena… a mitjans de mes, als Concerts al Fòrum Romà d’Empúries.

L’oferta musical de les comarques gironines durant l’estiu fa molt que ha traspassat els llindars plutocràtics del Castell de Peralada o dels Jardins de Cap Roig, amb una clara tendència a la heterogeneïtat i la democratització. A més a més, espais històrics i escenogràfics –degudament habilitats per platees cíviques– no falten per aquestes latituds.

Una d’aquestes propostes ha assentat lloc a les Ruïnes d’Empúries, indret desconcertant, a més per la serpentina proximitat del mar, que li dona un inconfusible i irresistible tarannà paisatgístic. Aquest any repeteix, i el Fòrum Romà farà de perímetre per a dos caps de setmana amb molta intensitat, tot i que el primer promet més que el segon.

Així, trencant les onades, el divendres 14 d’agost, s’espera ansiosa i incompletament l’aparició del saltenc Adrià Puntí, que en els darrers temps sembla reconciliat amb els escenaris, després d’una llarga sabàtica. L’acompanyarà el conjunt jazz-rock The Fellaction on the rocks Band Bang Bang per abrillantar una nit de poesia, estrelles fugaces i carisma, que segurament quedarà en el record.

Només un dia després, el dissabte 15, l’única presència internacional d’aquest agost a Empúries, els nord-americans Calexico, heralds d’un so alternatiu, sofisticat i polimorf, que creua les fronteres del pop, el rock, el country i la cúmbia per generar atmosferes molt pròpies i personals. A més, també són coneguts per les seves col·laboracions, que inclouen alguns músics peninsulars, com ara el madrileny Depedro o la granadina Amparo Sánchez. Els de Tucson tindran com a telonera la més recent revelació indie del Principat, la vigatana Núria Graham, que haurà d’aprofitar aquesta oportunitat d’obrir per una banda mítica donant el seu millor i confirmar crèdits, més enllà de ser l’enèsima cantautora-promesa, als seus tendres 19 anys d’edat.

Pel següent cap de setmana, es continuarà musicant al teatral Fòrum d’Empúries, però amb menys gas, tot i que alè no li ha de faltar a la jove trompetista Andrea Motis per bufar l’instrument amb la banda del seu dedicat professor Joan Chamorro, el divendres 22. Ja se sap, omplen la nit de standards molt ben tocats… i prou. Curiosament, això sí, tindran com a teloner el cantant i compositor d’Anímic, Ferran Palau, potser una mica desplaçat, però que podrà encantar als més preparats amb el seu neo-folk de tessitura ambiental i profunda. A tenir en compte.

El cicle de concerts conclourà el dissabte 23, amb els Txarango, els reis de la música patxanga imberbe, que tindran a la primera part als banyolins Germà Negre, fidels deixebles també d’aquest gènere retro, festiu i circense que alguns mitjans classifiquen com a mestissatge. Bé, al menys no es pot dir que el programa no és variat, per què ho és i molt, per totes les orelles, actives o no. Ho hem d’agrair a la post-modernitat.

Recordeu que, a més a més dels concerts, tot el mes d’agost a Empúries també es fan visites teatralitzades molt interessants al capvespre – «In Vino Veritas», plenes de drama, humor i intriga, al que s’afegeix l’obsequi d’un mulsum (ví romà aromatitzat). I fins el 6 de setembre es pot seguir també la suggerent exposició “El sexe a l’època romana”… només pels més trempats, és clar.

 

Professor Leònides
Dispara (amb) poemes

POPART O POPARB?

Sembla que no passa el temps, arriba la calor i, a finals de juny, també una data imprescindible per la música feta a Catalunya, que pren com a altaveu personal el Montseny. Sí, parlem del PopArb. Després del desé aniversari del festival de l’any passat, aquesta edició 2015 aposta per un dels cartells més arriscats que s’han vist fins ara; no només per l’ecleticisme musical del programa, sinó també per totes les activitats que es celebren al voltant, com la Mini Fira Discogràfica, nous formats relacionats amb la poesia  i el rock com Anarquia és independència, o l’exposició de Marc Pallarés, que podrem visitar a la planta baixa de l’Hotel Montsoriu.

 

Com a altres aspectes a destacar, fa relativament poc la banda Standstill ha abandonat els escenaris, però enguany Enric Montefusco prepara MicroZènit, una proposta més íntima amb quatre veus corals, que podrem gaudir la nit de divendres. Un altre dels vells coneguts serà present aquesta edició: Ferran Palau, amb una proposta alternativa a Animic i presentant el seu nou disc Santa Ferida.

 

¿Altres imperdibles? Divendres, amb la proposta Nit del caballo Cantaor, els ZA! i la violinista Sara Fontán colaboraran amb les veus de Miguel Ángel Blanca (Manos de Topo), Guillamino, Estel Boada i Gemma Tutusaus (Betty Belle). També veurem la mateixa nit a Pau Vallbé, Manos de Topo i Sanjays, entre d’altres. Per dissabte, The New Raemon també pujarà a l’escenari amb el seu nou disc sota el braç Oh, Rompehielos.

 

Amb aquest cartell tan artístic, no us podeu perdre el PopArb (o PopArt?) d’aquest any, el 26 i 27 de juny a Arbúcies…  Us el perdreu?

 

Cuatroriano
No me respetas como persona, ni como artista

PopArb: el nen del Montseny creix…

El nen del Montseny està creixent. Quan el vam veure nèixer fa deu anys ens va semblar divertit, capaç d’arrencar-nos un somriure. Però avui, després de tant de temps, més que un somriure, ens provoca admiració. No parlo de cap nen, sinó del festival de referència de la música catalana: el PopArb.

Deu anys amb estil propi, sense excloure, sinó tot el contrari. Tal com deien els Animic sobre l’escenari: “Ahora vamos nosotros con nuestra oscuridad después de la fiesta de Miqui Puig…”. Senyors, això és el PopArb: varietat d’estils i una organització que podríem qualificar de 10. Les coses ben fetes, sense cues, sense canvis d’horari, amb un tracte exquisit tant als músics com els que vam cobrir l’esdeveniment musical.

A priori, comptàvem amb un cartell suggerent i per a tots els gustos, característica habitual de les últimes edicions. Tan sols un element comú entre els artistes, el fet de tenir relació directe amb Catalunya, que no el català, doncs hem sentit cantar amb diverses llengües. Tot i que el nostre país està replet de talent, seria possible veure en cartell a músics més enllà dels Pirineus o de l’Ebre?

Dijous el temps no va acompanyar i, com ja vam poder veure en anteriors edicions, l’assistència va ser similarment baixa (fins i tot, m’atreviria a dir més baixa). Joana Serrat ja és tota una senyora de l’ofici i és del millor que vam poder veure a l’inici del festival: saber estar, cançons del tot rodones i feminitat dolça a la vegada que desgarradora.

Divendres començava el festival en sí, i ens van servir alguns plats forts que ens van sentar de meravella. Com altres edicions, Can Torres i el seu jardí van ser l’escenari per començar. Erm es va entregar a la causa, amb una instrumentalització excel·lent i un molt bon so. No obstant, personalment, em va fer recordar el que pel meu gust va ser el millor concert de l’edició passada, el de Pau Vallbé. Resulta un handicap, però definitivament Erm té ofici i bones cançons.

Al canviar d’escenari, a l’envelat Estrella Damn i Montsoriu, va començar la traca. I tanta traca… Raydibaum ens va sorprendre a extranys i coneguts amb un concert impressionant, sense dubte, un grup de directe. Havia escoltat alguna vegada algun tema del seu repertori abans del festival i vaig pensar “no estan malament”; pero el seu directe és demolidor. Podríem parlar  d’un Vetusta Morla que es troba amb Standstill a la catalana. Fins aquí, el llistó molt alt per, segons la meva opinió, caure dins l’aburriment de Pau Riba & Pascal Comelade. No em malinterpreteu, Pau Riba és tota una institució, però no és Sisa. La seva aliança amb Comelade, massa en segon pla, no va acabar de funcionar amb un cartell d’aquestes característiques, només calia veure la reacció plana del públic.

Un altre concert que em va sorprendre per bé va ser el de Refree. Sempre he tingut al Raül Fernández per un noi d’estudi melòs i delicat, amb una oïda superdotada per a la producció i el seu concert va destacar per la seva energia, sent un dels més aplaudits de la nit. Atents, perquè em va comentar alguna cosa a cau d’orella com que estava ultimant alguna gravació flamenca. Haurem d’estar a l’aguaït…

Tot just després, va venir Manel. Personalment, no entenc la seva proposta ni la seva fama. Vaig trobar el seu directe pla. Tot i així, van fer les delícies del públic. Crec que el mateix podria dir de Sanjosex dissabte (encara que per ser sincers, sorprenia per bé en determinats moments). Que em disculpin els fans.

Tot el contrari de Mazoni. Jaume Pla segueix amb la seva proposta més electrònica però sonant tant bé com sempre. Encara que vaig trobar a faltar alguna cosa que havia vist en altres concerts… potser  podríem dir falta d’intensitat. Tot i així, el de la Bisbal és sempre una aposta segura, i més quan ja eren més de les dues. La nit va acabar al Barrock amb Dj Delafé.

Dissabte ens vam despertar a la piscina municipal, hi ha alguna cosa millor que la fòrmula concerts – piscina? Per prendre energies pel gran colofó final. I directament cito Me and the Bees, quin grup, senyors! El perfecte pop i l’actitud “ens ho estem passant bé” en estat pur. Tot un encert del festival, potser el concert més rodó d’aquesta edició. Llàstima que es va fer curt i les seves cançons (de dos minuts i mig) ens van deixar amb ganes de més. Aquí tenen un nou fan.

The Free Ball van seguir amb el pop, però sense l’energia i frescura del grup anteriorment citat. Bones cançons, però no em va convèncer l’intent de Jarvis Cocker als 50. O alguna cosa per l’estil. Després d’ells va arrribar l’home de blanc: Miqui Puig. Què dir de tota una institució del país? Miqui adora el pop i s’adora a si mateix sota un parell de focus. El que fa porta més de 20 anys fent-ho bé. Destella amb la seva personalitat i carisma. I va tornar a demostrar-nos que és un personatge i un artista tan necessari com valorat. Gràcies Miqui, et prefereixo de front-man més que de Dj.

Tocava el torn d’Animic. Em costa ser objetiu, perquè a dia d’avui Animic és un dels meus grups preferits de tot l’Estat. I després de l’excel·lent concert em torno a rendir als seus peus. Encara que el públic es va rendir més rotundament davant Mishima. Puc entendre-ho, Mishima gaudeix de tots els ingredients necessaris per agradar a tot tipus de públic. Tant va ser així que el seu concert va acabar literalment amb focs artificials.

Com a punt i final ens quedaven dues propostes totalment diferents entre sí. Per una banda, l’experimentació de CaboSanRoque, una proposta tan cridanera com interessant; i per l’altra, Joan Colomo, un habitual del Montseny. Va tornar a demostrar tant el millor d’ell, gran escriptor de cançons, com el que no és tan bo, el fet que s’amagui massa darrera l’humor, ja que podria donar molt més.

Esperem que el nen faci onze anys. I que es faci adolescent. I adult també. Que continuï creixent sempre.

Cuatroriano
No me respetas como persona ni como artista

Fotos: MB

 

 

PopArb, deu anys d’èxit sense morir d’èxit

I com no, arriba una nova edició d’un dels festivals més emblemàtics del nostre pais. No li cal la magnitud del Primavera Sound: el PopArb cada any manté un cartell interessant en un ambient insuperable al Montseny, amb un aforament limitat, perfecte per escoltar música, sense grans pretensions ni grans xifres ni el perill de morir d’èxit de ni de convertir-se en un festival de vacances per a guiris i, sobretot, amb coherència. De fet, la demostració de la seva coherència és que ha arribat al seu desè aniversari amb el cap ben alt i el hashtag #popArb10anysjohivaig!

En aquesta edició, que tindrà lloc del 26 al 28 de juny, comptem amb un cartell eclèctic sempre dins la franja musical amb la que el PopArb s’ha compromès: per una banda, grups consolidats com Mazoni, els veterans Pau Riba i Pascal Comelade o Miqui Puig. Per altra, nous talents com Me and the bees. El cartell es completa amb grups indiscutibles com Animic, Raydibaum, presentant nou disc, Manel o 4 Hivers, per citar-ne alguns. La nit acaba amb Dj Amable el divendres, i el trio electrònic Lasers dissabte.

El festival destaca per una sincronització d’horaris i d’actuacions marca de la casa; a més a més, l’espai és fantàstic i consta de dos escenaris. El que podria semblar un petit festival, és una data imprescindible pels amants de la música independent a Catalunya.

Cuatroriano
No me respetas como persona ni como artista”

Strenes: nits per a tots els gustos

El mateix dia en que arribaven ecos de que «tanquen el Tourmix» (era només el que ens faltava!…), el festival dels debutants entrava en el seu últim cap de setmana amb variats suspirs: a l’Auditori de Girona, Sara Pi demostrava ser excel·lent intèrpret d’un projecte amb aire i caire retrospectiu. I més tard, a La Impremta de Girona, els Anímic manifestaven perquè són el projecte més heterodoxe -però també un dels més interessants- de l’escena catalana actual.

A la sala de cambra d l’Auditori, la jove i fresca Sara Pi, ensenyava les seva feminitat i els seus inqüestionables dots vocals. A la cantant catalana està clar que l’hagués agradat nèixer a São Salvador da Bahía, però ha trobat a Barcelona la forma de suplir la carència, associant-se amb el multi-instrumentista brasiler Erico Moreira. Junts (i amb la participació afegida d’un teclista), practiquen una agradable sonoritat ambiental, chill out-lounge que es deia, amb rescats de soul, R&B, bossa nova, trip hop i samba. El problema és que la proposta presenta molt poc d’original: a més d’una bossa plena de versions (de Bob Marley a Djavan), aquest gènere de ja havia estat patentat per altres dives, com Erykah Baduh o Bebel Gilberto, 15 anys enrere.

Precisament en les antípodes d’aquest projecte se situen els Anímic, que enlloc del virtuosisme i la presència, aposten per la creativitat i la consistència artística. Ens van oferir a La Impremta un dels millors moments de Strenes 2014, tot i el retard en començar. Però la sala del Carrer Ramón Turró estava ben plena i el grup va arrancar amb empenta, concentrant l’alineació en l’últim llarga-durada Hannibal, com el tema homònim o The Others. El folk urbà melancòlic va cedir terreny a un registre més fosc i depressiu, amb batudes contundents i línees de baix manchesterianes (que recorden Joy Division, The Sound o Killing Joke). El públic present va saber interpretar la finesa i el sentiment latent en la distorsió i la potència rítmica d’aquest quintet que és un cas extrany en el panorama català, fins i tot en la zona indie. Són raros, és cert. Però són bons.

I ja hem gastat els últims “cartutxos” del que s’estrena.

Professor Leònides
Fa poemes que t’escabellen