IN-SOMNI? EL FESTIVAL O… LA CIUTAT (?)

Enguany, l’Im-Somni va reinventar-se. Va deixar de fer-se en una carpa, que havia marcat la seva fisonomia durant moltes edicions, per redistribuir-se per les principals sales de la ciutat i voltants, com ara La Mirona, Platea, Yeah i el Centre Cultural de la Mercè. Hem de qüestionar-nos si la transmutació és deguda a una necessitat interna de canvi (que seria legítima) o si potser es deu més a un l’últim intent dels organitzadors per adaptar-se a la realitat d’una ciutat que simplement … no somnia.

I si assumim aquesta segona hipòtesis, potser és normal que un festival que ja anava per la seva 13ª edició s’injectés d’una bona dosis de realisme. Al cap i la fi, Girona és una ciutat on la mitjana d’edat dels espectadors és elevada i el 95% no ballen en els concerts, independentment del gènere musical. És difícil lluitar contra les xifres.

Per tant, estimat públic, no hauria de sorprendre’ns veure-vos còmodament asseguts en aquelles antiquades cadiretes de l’Auditori de la Mercè, que semblen rescatades d’un geriàtric abandonat, saludant com si fos un tità a l’americà Elliot Murphy, quan en realitat no és més que un succedani de Bob Dylan, amb les seves rutinàries cançonetes de tres acords. Però hem d’endinsar-nos en la mentalitat vigent: una còpia del cantautor més sobrevalorat de tots els temps ens posa la pell de gallina, encara que estigui –o precisament per això- en edat de jubilació. Segons aquest ritme, en Jake Bugg podrà venir a l’Im-Somni allà pel 2054… Estem ansiosos que arribi el dia!…

I pels que voleu rollo més alternatiu, doncs, aneu a l’Yeah a veure uns guiris fer versions del Bowie defunt («el rei s’ha mort… visca el rei!») i també a la veïna Platea, sala de la qual se sap històricament tenir problemes de so i que no està gens, però gens, preparada per acollir tres concerts seguits. El de Xebi SF fins i tot va anar be en aquest aspecte, amb les noves cançons a deixar boníssimes sensacions, però el canvi pel prat fort, La Bien Querida, va ser bastant complicat, amb el trio atrapat a l’escenari entre la parafernàlia d’instruments i maquinaria que portaven… I qui s’apropava a la tarima podia veure remolins de cables que semblaven guanyar vida com en una pel·lícula de ciència-ficció sèrie B dels anys 50. Feia, realment, certa por: in-estètic i sobretot, in-segur. I per acabar, l’indie rock amb acne dels Sanjays, amb les seves lletres que parlen d’ereccions i tal.

Segurament les coses a la Mirona a nivell organitzatiu van ser diferents (els concerts de Cápsula i Adrià Puntí havíem sigut, potser astutament, direccionats cap a la sala dels confins de Salt), però la llunyania de l’anomenada Casa de la Música minva certs públics d’arribar-hi. Així que el Festival va tancar, novament, a Platea, amb una one-hit-band que mai quedarà per la història, els Immaculate Fools. Malgrat la seva insignificança filogenètica, van mostrar-se professionals i mantenir bona connexió amb el públic. Però els problemes tècnics derivats de l’acústica i els caos de cables a punt de guanyar vida seguien pairant per allà.

Sembla llavors que ja podem dormir. El que no sabem és si podem somniar…

TEXT: ALEXANDRE NUNES DE OLIVEIRA (amb R.L.)

FOTOS: ROSER LÓPEZ

One thought on “IN-SOMNI? EL FESTIVAL O… LA CIUTAT (?)

  1. Narcís escrigué:

    Salvant les distàncies, aquest text és com si un seguidor del FCB comentés la darrera Champions del RM.
    Sí, molt gironí tot plegat, o amb mí o contra mí. Ciutat de naftalina, podrida pel pas del temps, on tothom fa bona cara al creuar-se pel carrer, i s´apunyala al creuar la cantonada.

Leave a Comment

Your email address will not be published. Required fields are marked *