Rosella entre tulipes

La palafrugellenca Sílvia Pérez Cruz, amb el compositor i guitarrista Feliu Gasull, es van unir a la GIOrquestra pel seu concert d’aquest diumenge 10 de maig, a la Sala Montsalvatge de l’Auditori de Girona. A més de l’evident propòsit d’orquestrar col∙laboracions de prestigi –ben reeixida per totes parts– la inspiració de Temps de Flors es va fer sentir en un escenari on la cantant empordanesa, amb un llarg vestit vermell-rosellenc, destacava en mig d’un camp simfònic on pontificava el negre més formal. «Vestida de nit», li va cridar el públic. I ella, que sí, que sí… que ser diva te d’aquestes coses.

Ja se sap que Sílvia Pérez Cruz és per ella mateixa un esdeveniment que justifica la vinguda, allà on actuï. Nodreix una trajectòria incòlume i la seva veu és suficient per omplir la nit. Teníem, a més, curiositat pel format orquestral, àmbit en el qual mai l’havíem vist ni sentit. Una col∙laboració de prestigi –recíproc– amb l’orquestra gironina que el director Marcel Sabaté ja porta amb èxit fa quatre temporades. A més, el concert tenia un al·licient extra, la presència del guitarrista, compositor i arranjador barceloní Feliu Gasull, que també presentava obres seves. El programa, ben farcit, incloïa així Canciones Antiguas Españolas de Federico García Lorca, 2 canciones negras per a veu i orquestra, de Xavier Montsalvatge (compositor que no sovint sona a la sala a que presta el nom) i dos conjunts d’obres del mateix Feliu Gasull: Tonades per a veu, guitarra i orquestra i Quatre cançons per veu i orquestra.

Situat, a la segona part, en mig de l’escenari, assegut com en reverència a l’inefable Sílvia Pérez Cruz, Gasull tocava poc. Però quan ho feia, resultava portentós, d’un virtuosisme contingut, amb el precís ús de dissonàncies que nomes podem fer els grans. Les seves composicions, posseïnt un respir clarament contemporani, evocaven sovint la mediterrània, amb la GIOrquestra responent a gran nivell sota la batuta de Sabaté, que realment està fent una feina notable, capaç de dotar Girona (ciutat i comarques) d’un conjunt filharmònic de valor.

Això sí: les atencions més que enfocades a Sílvia. I el recompte d’aquest encontre orquestral és que –òbviament– val la pena provar-ho, s’ha de sortir de la zona de confort, però no és el territori natural de la cantant, que nítidament progressa en el seu estil xiuxiuejat, orientalista, cada vegada més fonètic (amb llargs diftongs i vocals) que no pas verbal, perdent expressivitat sibil·lina sota els tutti, tot i l’amplificació.

L’experiència va acabar tenint els seus moments més àlgids quan Sílvia cantava només acompanyada per la guitarra o en els largos (esplèndida va estar Tres quarts, sobre text d’Enric Casasses), podent així esgrimir el seu registre intimista, al menys més cambrístic que simfònic. I això mateix es va confirmar en els bisos, quan una afortunada espectadora va desafiar Sílvia a interpretar Vestida de Nit en lloc de fondejar en les repeticions de Lorca. Acompanyada per uns pocs membres de l’orquestra (contrabaix, violí i piano), la musa i el seu vestit sanguini van assolir el millor moment de la vesprada, el que tots vam portar a la butxaca del record.

Felicitem també, com no, la Giorquestra, que es reafirma com a projecte sòlid i obert a col∙laboracions interessantíssimes, originals i arriscades, com ha de ser. Girona creix amb vosaltres.

Professor Leònides
El que dispara (amb) poemes

FOTOS: Anna Otero

 

Leave a Comment

Your email address will not be published. Required fields are marked *