QUAN LA POESIA ESDEVÉ MÚSICA

Namina, Paula Grande i Ian Sala personifiquen una sort de represa activa i substantiva de la poesia per la música. Potser aquesta connexió essencial mai realment s’ha perdut però marca avui una tendència creixent entre novells autors del panorama musical català.

Sostenia Martin Heidegger que la lírica constitueix el substrat essencial de totes les demés arts. No obstant, una de les característiques que diferencia la poètica del llenguatge comú (i del tècnic, per descomptat) és precisament el fet que erigeix i exhibeix rimes, ritmes, lletanies i cadències, i per tant, disposa d’una musicalitat intrínseca i inalienable. En veritat, aquesta relació profunda i profícua entre música i poesia, arts sonores per excel·lència, sempre ha pontificat. No és d’estranyar, per tant, que avui dia tinguem tota una generació de cantautors (per dir-ho així), emergents i avisats, que cerquem matisar i entapissar aquesta relació, ja sigui mitjançant lletres pròpies amb elaboració i complexitat, o musicant directament textos de poetes de magnitud i cert reconeixement. Trobem, en el panorama actual, tres exemples que ens ve de gust destacar: Namina, Ian Sala i Paula Grande, que també són presències carismàtiques a tenir en compte a l’escenari. Escoltem els seus ecos en mig de la claror.

Namina, paraula de foc

IMG_6892

 La doble ascendència catalana i brasilera de Namina -acrònim de Natàlia Miró do Nascimento- segurament l’ha conferit una obertura d’horitzons que no es reflecteix només en termes lingüístics, però també: la cantant articula amb igual valor diferents idiomes, tot i què el registre vocal i estilístic va variant. Més indie, recordant l’existencialisme torturat d’una PJ Harvey, quan en anglès, més tendre i introspectiva en les llengües llatines materna i paterna, encara que també dolguda, amb aquesta ansietat cosmogònica pròpia de qui li costa trobar (o millor dit: construir) el seu lloc en el món. La preocupació per les lletres és crucial i patent, i en viu, a més, la cantant de Moià inclou sovint poemes declamats mentre va arpegiant amb la seva guitarra, aspra i incisiva. Ara també disposa d’una banda que l’omple les cançons d’un fons més jazzístic i suaument experimental. Tot avança en bona direcció i bons vents, i Namina té actualment en curs, fins a mitjans de juliol, un verkami pel seu nou treball discogràfic, «Ignia». El podeu subscriure i seguir aquí, que la poesia i la música també necessiten el nostre impuls:

http://www.verkami.com/projects/14955-namina-segon-disc-ignia.

Ian Sala, o de les roses, inquietud

Ian_Sala_1

 Ian Sala Koperdraat també posseïx dupla nissaga, en aquest cas, amb mare holandesa. Natural de Roses, és germà de la també cantautora Rusó Sala, amb qui comparteix un domini exquisit de la guitarra, una ínclita atenció pel detall i una intensitat particular en el directe. La resta ja són diferències. Mentre la germana orienta més les seva carrera vers les músiques d’inspiració tradicional, Ian Sala manifesta un gust per un imaginari més hodiern, inscrivint-se en les noves corrents del pop-folk de caire més urbanita, tot i què amb influencies reconegudes dels clàssics referencials, com Bob Dylan i Leonard Cohen. Tal com Namina, el rosinc aposta igualment per alguns temes més recitats, acompanyant-se dels trinats repentistes de les sis cordes i més ocasionalment del buf de l’harmònica. Després d’haver musicat Margarit, Maragall i Martí i Pol, en el seu disc «De Can Brigola (I)» reclutava com a epígraf «Abans que neixi l’Alba» de Joan Vinyoli, el que ja atesta de les seves inquietuds poètiques. I heus que la lírica també esdevé plàstica: un dels atractius del aquest registre, amb edició a càrrec del propi autor, és que totes les portades són personalitzades, amb aquarel·les exclusives, que es poden triar a la seva web: www.iansala.com. Així roman incomparable cada exemplar.

Paula Grande: escalant pels estels

 Paula Grande també és filla de la costa empordanesa, en concret de l’Escala. La música sempre l’ha resultat ser la afició primigènia i la imaginació l’ha portat a usar la veu com a instrument mitjançant màquines de loops (o bucles) de les quals ha esdevingut una enginyosa artífex, sobretot quan actua en solitari, element que s’ha tornat en bona part la seva imatge de marca. Altres vegades, naturalment, es fa acompanyar de més músics, com és també el cas del disc «Viatge Interestel·lar», registrat amb banda sencera. Ment desassossegada, oberta, multilingüe i eclèctica, articula les influències combinades del pop, hip hop, jazz, soul, r&b, bossa nova, chill-out i de músiques hispàniques i caribenyes més d’arrel, respectant sempre de forma incòlume el format cançó. Però el seu afany per incloure texts amb una carga poètica en el cant -ho sap qui hagi seguit mínimament la seva trajectòria- també ve de lluny. I de fet en aquest viatge a les estrelles hi ha cançons conduïdes i cristal·litzades a partir de textos d’Enric Casasses, Nia Farreras i Josep Fàbrega i Selva, que són clarament indicadors d’això mateix. El pont i el port és a www.paulagrande.com/.

I així la poesia inaugura i amplia el llenguatge, guanyant empenta a la velocitat de la música.

Leave a Comment

Your email address will not be published. Required fields are marked *