El Divendres 29 de Març el Festival Strenes donava el tret de sortida. Sense dubtar-ho, des del primer dia que vaig veure el cartell, sabia que seria a la Mirona per escoltar en viu el Digues-n’hi com vulguis d’Oques Grasses. Després d’un estiu 2013 carregat d’espectacles en el marc de les diverses festes majors de les nostres contrades, un no podia oblidar les exhibicions d’energia, bon humor i ballaruca a les que aquesta banda osonenca ens tenia acostumats.
Una vegada més, aquesta jove formació va demostrar que reuneixen tots els ingredients que garanteixen un somriure a la cara i l’inevitable oscil·lació que comença de peu a peu, d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra, i que t’agradi o no acabarà desembocant en algun moviment de maluc. Més enllà de ser un mostra d’abundància de recursos musicals, on els vents es permeten saltar a les veus i a la percussió sense miraments i on el baix es llença desacomplexadament cap a solos d’una guitarra que l’espera flotant a l’escenari, Oques Grasses són moviment i interacció amb el públic. Doncs no deixen ni un moment d’interpel·lar-lo, d’acostar-s’hi, de mostrar-los d’alguna manera que el que voldrien és estar allà baix saltant, ballant i gaudint amb ells.
El concert va arrencar de manera relaxada i xocant per tots aquells habituats a l’esclat que donava el tret de sortida als concerts de l’anterior Un dia no sé com, on el Cavall estable et llençava des del primer minut a un ritme esbojarrat i sense pausa. Aquest cop no va ser així, els nous temes tenen bases més calmades i melodies que et guanyen poc a poc, embolicant-te suaument fins que t’hi quedes atrapat. No va ser fins que van encendre el Coet que un no va tenir la certesa que ho estaven tornant a aconseguir, que tenien al públic captivat, vibrant a flor de pell i a mercè dels seus compassos.
Tot i la lleu desaccelerada del seu directe, Oques Grasses segueixen nodrint els seus concerts d’una mofa constant estretament lligada al carisma del seu cantant i a la seva referència al Món de la música comercial i moltes de les expressions en llengua anglesa que hi apareixen de manera reiterada. I com ja vam descobrir en la seva anterior gira, no dubten en treure profit de temes de personatges com Lady Gaga o els Backstreet Boys, versionant-los de manera brillant i despertant riures a discreció. Impedint perdre el fil que no cessa en les seves lletres on sembla que mai s’hi diu res de coherent però que si escoltes atentament no et deixaran indiferent.
Esperarem amb ganes que arribin l’estiu i les festes majors i poder retrobar així aquesta jove banda en l’espai on sense dubte es desenvolupa de manera més còmode i vibrant que és el d’una escena més pròxima a la gent i on connecten amb força amb les ànsies de celebració i diversió dels qui els escolten i els ballen. Més enllà de qualsevol altre qualificatiu sobre el seu estil, com el títol del seu nou treball resa: Digues-n’hi com vulguis. Jo, en dic Festa.
L’Optimista