Hi ha molts concerts en que t’ho passes be. En canvi, són pocs els que recordarem tota la vida. Aquest és el cas de l’espectacle de Standstill realitzat a partir del seu últim disc Dentro de la luz i que el grup barceloní va presentar a Girona el passat dissabte 13 de desembre. Làsers, fums i projeccions per il·lustrar aquestes cançons vehements, sortides del fons de l’ànima, de la veu i de la pena profunda d’Enric Montefusco. Inoblidable.

Girona es mereix més. Es mereix una vida cultural més plena, més oberta, més plural. Es mereix que l’Ajuntament cimenti i aposti per aquests valors, que en lloc de perdre el temps amb una cultura retrògrada i de façana obri a la ciutat i a la creació contemporània les portes del les infraestructures que gestiona: dos casos flagrants i paradigmàtics són l’Auditori de la Mercè i el Teatre Municipal, espais fantàstics en el cor del barri vell i que tímidament van tenint una programació digna i al·licient.

Vé tot això a propòsit del concert dels barcelonins Standstill. Inicialment previst a l’Auditori de Girona, es va canviar, precisament, al Teatre Municipal, on hi ha poca memòria d’acollir músiques urbanes, alternatives i experimentals. Tres categories, justament, en que podíem incloure els autors de Dentro de la luz. Aquest és el nom de l’últim àlbum del quintet comandat pel gran timoner Enric Montefusco i també, correlativament, del seu espectacle de presentació.

Però el canvi de lloc va ser el més encertat. Quina sala a la ciutat pot presentar condicions més teatrals per acollir aquesta mena d’espectacle calidoscòpic i operàtic que fan els Standstill a partir del seu últim àlbum, fruit d’una concepció estètica global que no té gaires paral·lels (ni conceptuals ni qualitatius) a nivell de l’Estat, actualment.

A sobre de l’escenari, cinc pantalles amb forma d’arcs gòtics, on s’exhibeixen pintures medievals i renaixentistes, alternades amb imatges escàneritzades dels mateixos Standstill, recollides en directe. Les suggeridores ambientacions –com natures vives, inquietants- són encara complementades amb làsers i fums i amb unes interpretacions incisives i tenaces, convençudes i convincents, de temes tant increïbles com ara Que no acabe el día, Pequeño pájaro o Adiós, madre, cúidate.

De fet, tot l’àlbum respira una coherència conceptual que li forja una unitat inexpugnable. Com va explicar Montesfusco, humil però comunicador, aquest és un disc que ens parla «del dolor, la mort i la por i de l’amor, la força més gran». Temes segurament complexes, que requereixen un tractament musical i líric exigent. I al qual s’afegeix aquest potent muntatge escenogràfic i visual: un gran espectacle per un disc magistral.

La gira havia arrencat fa un any i mig i per tant va arribar tard la ciutat de l’Onyar. Però més val tard que mai. L’aigua a la boca era molta i potser només una hora d’actuació va quedar una mica curta. És el que duren les 12 cançons, que el públic va aplaudir entusiàsticament demanant un bis, merescut de part a part. Això tampoc ho hem d’oblidar: la banda es queda amb un petit deute vers els seguidors gironins.

Prof. Leonides
El que dispara (amb) poemes

FOTOS: Anna Otero / Laura Bartolomé