Manel: una acústica surrealista

Amb entrades exhaurides, així es presentava el concert que anaven a oferir els Manel a Figueres, dins del marc de concerts de la 13a edició del Festival Acústica. Per segon any consecutiu Manel repetia a Figueres presentant la gira Atletes baixin de l’escenari; però a diferència de l’any passat que omplien el teatre, enguany el concert tenia un format amb el públic dret al costat del Museu Dalí.

La ubicació del concert, a primer cop d’ull, era força espectacular doncs veure Manel amb el Museu Dalí a tocar és quelcom especial. A l’aire es podia respirar aquell je ne sais quoi surrealista propi del lloc on estàvem. Però van començar a sorgir els problemes i és que just al mig de la plaça hi ha una escultura en forma de columna de dimensions bastant prominents que impedia la visibilitat de l’escenari a una part important del recinte.

El grup va sortir a escena amb una puntualitat molt acceptable i ens van oferir d’entrada un dels seus hits més importants, Al Mar!. Això va provocar una comunió total entre la banda i el respectable, per desgràcia, aquesta sensació es va anar diluïnt a poc a poc en la primera meitat del concert, el grup estava una mica distant i la disposició del rescinte tampoc ajudava.

El gruix de les cançons que van interpretar formaven part del seu darrer treball Atletes baixin de l’escenari publicat a principis del 2013. Van sonar temes com: A veure què fem, Ai Yoko, Ja era Fort, Desapareixím lentament, Mort d’un heroi romàntic i Quin dia feia, amics… Tampoc van faltar els hits dels seus treballs anteriors com: Dona estrangera, El gran Salt, La cançó del soldadet, Nit Freda per ser abril…

Quant tot semblava que seria un altre concert correcte dels Manel però sense ser rés de l’altre món, el grup es va treure de la màniga l’espectacular versió en català de la cançó Common People (La Gent Normal) dels britànics Pulp. Aquest punt d’inflexió va anar seguit pel tema Boomerang i En la que el Bernat se’t troba, on el públic va acompanyar el grup, cantant la part que correspont al instruments de vent i que és tan característica. En aquell moment els Manel ja s’havien tornat a posar el públic a la butxaca fins al final.

La part final del recital va consistir en un reguitzell de temes populars: Ai, Dolors, Benvolgut, Pla quinquennal i Aniversari. Amb la banda interactuant, com no ho havia fet fins aleshores i amb un públic entregat.

L’últim tema de la nit, Teresa Rampell, va ser una descàrrega d’energia final on Guillem Gispert, cantant de Manel, demanava al públic que ballés de la manera més rara i estrambòtica possible durant el clímax de la cançó. Això va provocar una visió divertida i surrealista. I ens vam oblidar de les columnes.

Àlex
La cle dels sons

 

Leave a Comment

Your email address will not be published. Required fields are marked *