Tot i qualsevol pretext és vàlid per anar a veure Maika Maikovski. No la persona, sinó l’artista, amb aquest nivell formidable que, a base d’esforç però també de talent innat, s’apropa a allò que podem classificar com a geni. D’aquesta vegada la vam poder veure en el Teatre de Salt, el passat 13 de novembre, fent la banda sonora en directe de l’espectacle pluridisciplinari «Nomes són dones», que combinava teatre, dansa i projeccions. D’aquesta manera, el component musical del Temporada Alta d’aquest any continua vinculat a aquesta idea de l’obra d’art total, també traduïble en el concepte de les noves òperes, que ja vam tenir ocasió d’esmentar recentment.

Creat per Carmen Domingo i dirigit per Carme Portaceli, «Només són dones» és un espectacle basat en experiències reals de dones perseguides políticament durant la guerra civil i el franquisme. En els primers cinc minuts vam patir. El tema és delicat però fàcilment relliscós en tòpics. I sobretot, l’entrellaçament entre els diferents registres (coreogràfic, dramàtic, visual i sonor) no semblava funcionar a primeres.

Afortunadament no va ser així. La creació va clarament anar in crescendo, guanyant en intensitat, capacitat comunicativa i interrelació expressiva entre els seus diferents components i les tres intèrprets –Míriam Iscla, Sol Picó i la mateixa Makovski– fins a arribar a moments realment molt emotius i significatius.

Del que ens interessa més pròpiament, la part que li tocava a Maika Makovski, la mallorquina continua en estat de gràcia, soltant-se a partir d’un ample ventall compositiu, capaç de moments enèrgics i vitals, com d’íntims i punyents. Sense dubte, però, el que més destaca de la cantautora és la seva genial versatilitat interpretativa, on el seu domini tècnic no es posa al servei d’un virtuosisme retronant, sinó de l’expressió d’emocions autèntiques i potents, artísticament sòlides i que esgarrapen el sublim.

Un plaer que mai es pot negar.

TEXT: Prof. Leonides. Dispara (amb) poemes.