El gélid vespre de dissabte, 9 de desembre, la Sala de Cambra de l’Auditori gironès va estar a punt d’exhaurir entrades per gaudir i aplaudir la musa de l’indie nacional, a qui tot(s) devem. Maika Makovski va demostrar novament que és una cantautora superlativa i que per dret propi ha de fer part del nostre imaginari col·lectiu i de la respectiva banda sonora.

Ja ho hem escrit reiterades vegades, com els concerts de la mallorquina són una experiència gratificant, exponencial, tant estètica com existencialment, però la honestedat intel·lectual és un valor més inabdicable que el risc de repetició. Fora, la nit era freda, a dins, la sala quasi plena, per la presentació a la ciutat del seu últim llarga-durada, «Chinook Wind», que en realitat ja porta uns mesos a l’èter i a la carretera. Per tant, la majoria ens sabíem les cançons.

Tot i així, molts i moltes no esperaven aquella arrancada cosmogònica, aglutinadora, amb calfreds boreals, de «Canada», un tema particularment arriscat pels aguts vocals, rascats i potents. La cantant de les Balears assumeix el risc i ho fa amb una naturalitat aclaparadora, denotant un control preexcel·lent de la veu, un talent composicional d’alt nivell i un exquisit sentit d’intensitat a l’escenari. Les claus estaven donades, entre convincents jocs de fums i llums.

A més, en una dècada, Maika ha exhibit un tarannà camaleònic que li permet reinventar-se, tant en disc, com sobretot en el directe, fet que dona un valor artístic afegit a la seva trajectòria. De l’hedonisme de la banda de rock a la sobrietat del piano a soles, ara el registre és amb quartet de cordes (el reputat Quartet Brossa), bateria i trompa, músics compromesos amb la causa, com es va notar donant la veu al manifest.

Els arranjaments, de fet, surten pertinents i encertats, austers o energètics quan pertoca, incrustant-se de forma orgànica en aquesta miscel·lània de dinamisme i refinament que compon l’estil Makovski. Li falla una miqueta la comunicació amb el públic, a vegades massa ingènua i incidental i el visual les boires d’avalon (però més escotat) també resulta irrellevant per la genialitat.

Que la té, que la defensarem com a casus belli. Guerrejar per la bellesa. Per què moments transcendentals com aquell de «Makedonja», a punt d’epifànic, seran inoblidables, fins que ens caigui la negra nit. I revisitar maragdes com «Lava Love» o «Language» són sempre viatges inspiradors i agraïts, i que també ratifiquen l’autora com a lletrista allerada.

L’únic defecte que tenen els concerts de Maika Makovski és que s’acaben. Però consolem-nos: la vida, estem advertits, seria més pobre sense ella.

TEXT: Alexandre Nunes de Oliveira

FOTOS: Anna Otero