Comelade i Pau Riba el divendres, Sisa, Quim Portet i Joan Miquel Oliver el dissabte: El festival de les estrenes també es fa amb estrelles, que vénen a Girona a passejar el nom i el renom. Aquest cinc magnífics ens va oferir recitals d’inici senzill, que van anar en creixent, fins arribar a uns finals de magnitud estel·lar. El públic, hipnotitzat, ho va gaudir moltíssim.

Divendres 6 al vespre i un mar de gent inundant la petita Sala Planeta, on rarament sona la música. Per la mà del Festival Strenes actuaven Pau Riba i Pascal Comelade, acompanyats per dos altres músics, amb un format cabaret-operístic d’inspiració bucòlica. Res era nou: el francès amb les seves melodies melancòliques i evocadores, el mallorquí pul·lulant descalç i trabucant aguts jocs de paraules, a mesura que explicava una fàbula en la qual pescava pascal, mentre passava un àngel i volaven mosques de colors, que era el tema de tot plegat.

Un espectacle senzill, pràcticament sense escenografia, artísticament consistent i amb un final apoteòsic, que els assistents, entretinguts tota l’estona, van rebre amb bona vibració.

El dissabte 7, aquesta vegada a la sala gran de l’Auditori, continuava l’etern retorn de les patums, ara amb Sisa, Portet i Oliver. Un escenari també despullat, nomes amb els músics (un baix i un bateria completaven l’elenc) i els enormes logos de Strenes i de la birra patrocinadora que fins i tot te un nom semblant.

Que venien a estrenar aquests tres? Doncs… les seves cançons de tota la vida, però en “plan amigos para siempre”, amb uns arranjaments força iguals i repetitius, asèptics fins i tot. Molt professional i correcte, òbviament, però amb poca ànima i sentiment. Clàssics en càmera lenta, es podria dir, tot i que el títol oficiós era: Cançó galàctica, intercomarcal i d’ultramar…

Va anar millorant, és cert: d’una primera mitja hora densa, passant per una segona més florejada, fins la tercera, com no, apoteòsica… de nou amb una resposta inflamada dels espectadors a la marxa semi-futbolera (i semi-cursi) de Boletaires i la provocació passada de moda d’Aquest any follarem com folls.

Malgrat les estranyes inflexions vocals, que a vegades no s’entén si són paròdiques o inadvertides, sembla al final que tanta patum recautxutada i tant deliri d’apoteosi vagin be a Girona i el públic surt regenerat de somriures.

Potser Strenes passa d’un error ortogràfic a ser un encert antropològic.

Professor Leònides
Fa poemes que t’escabellen