Vespre molt be gastat, del primer d’agost, als Jardins de Cap Roig, per assistir a l’actuació compassada, animada i rodona dels Kings of Convenience, capaços de fer aixecar el públic només amb el cupatge de dues guitarres acústiques i dues veus suaus i avellutades. Cas per dir que el ritme i el swing estan a dins nostre, són una actitud.
No és habitual que l’Orella Activa orbiti pel Festival de Cap Roig, però les tres paraules que composen el nom d’aquest duo noruec no ens deixàven més opcions. Els Kings of Convenience (KoC) conten només 3 discos en els seus 15 anys d’existència, però han marcat una reputació merescuda i conquerit un terreny propi en el món de l’indie acústic, obrint camí amb el seu pop-folk en una era de ressaca electrònica i guitarres elèctriques revivaleres, manifestament amb el primer registre, «Quiet is the new Loud» (2001).
Havia teloner. I si hem de confessar que mais hem seguit gaire a Joan Dausà, també hem de reconèixer que les seves cançons -edulcorades, de tres acords- funcionen millor en anglès, com va deixar patent el públic, corejant, i deixant una impressió de complicitat que naturalment augmentaria amb els caps de cartell.
La comparació amb Simon & Garfunkel s’entén fins a un cert punt, però pot resultar prosaica. I naturalment, els KoC són fàcilment criticables per sonar tímbricament repetitius. Aquí el secret ja resideix en saber apreciar les traceries de les cançons i la sensibilitat inqüestionablement contemporània de les lletres que signen Eirik & Erlend. En el directe, va quedar evident des del primer moment que els de Bergen disposen i presenten una tessitura completa, rotunda, només amb el joc de les dues veus i les dues guitarres – l’acústica, més melòdica i l’espanyola, més rítmica.
El duet va proposar un itinerari cronològic basat en les millors cançons dels seus tres àlbums. Del primer, ostensivament el més reeixit, van oferir «Winning a Battle, Losing the War», «Toxic Girl», «Singing Sofly to Me», «The Girl From Back Then», «Failure» i «The weight of my words». Els efectes de llum adornaven prou be l’actuació i Erlend prenia les rendes de la comunicació amb la platea, animant al petit piano, incentivant a petar els dits, imitant una trompeta o fent unes passes de ball que aixecaven la moral.
A mesura que la vesprada avançava, la cronologia ja es va fer… diacrònica. I els temes de «Riot on a Empty Street» (2004) i «Declaration of Dependence» (2009) ja van sonar més barrejats. Bones prestacions per «24-25», «Homesick», «Know How» i l’inmortal «Stay Out of Trouble», entre d’altres. I per les alçades de «I’d Rather Dance with you», una maniobra hàbil de Erlend va fer tothom aixecar-se de les cadires i mancomunar profundament de l’acte, que és al final el que es pretén. Ja en el bis, el carismàtic rosset de les ulleres (també conegut com «the whitest boy alive») va demostrar totes les seves capacitats de guru fent els presents recitar mantres a partir de «Little Kids».
I així va transcórrer la plàcida nit als jardins del regne. La monarquia és –convenientment– cosa de dos.
TEXT: Alexandre Nunes de Oliveira
FOTOS: Anna Otero