Richard Wagner concebia l’òpera com «l’obra de l’art total», entesa com a síntesis de totes les arts, o incloent el màxim possible d’altres disciplines per formar un espectacle únic, intens, englobant i (en llenguatge d’avui:) multimèdia. Amb estils, continguts i formes molt diferents, podem dir que és això el que va passar per fires a l’Auditori, de la mà del Temporada Alta, amb les actuacions de Albert Pla, Fermin Muguruza i Refree (dia 24 d’octubre) i el gran Vinicio Capossela (dia 25).

Salvador Sunyer ja havia avisat. El director del Temporada Alta, respecte a la secció musical de l’edició d’aquest any, va comentar que els espectacles tindrien tendencialment a partir d’ara un component «escènic» o «teatralitzat». I realment, entrant a l’Auditori per escoltar Pla, Muguruza i Refree, al final vam haver d’afinar molt més la vista que no pas l’oïda. El cas de Vinicio Capossela potser no era tan flagrant, però ja se sap que el cantautor nascut a Hannover és un colós de la pantomima post-moderna (o «patafísica», com ell prefereix).

Pla, Muguruza i Refree ens van oferir «Guerra», una mena de reflexió sobre el conflicte bèl·lic i les societats de control, que a nivell narratiu i textual ens va semblar francament previsible i rutinari. També a nivell musical la proposta ens va deixar a desitjar… Muguruza i Pla estan millor en el registre recitat i dramàtic que no pas cantat i la majoria de les seqüencies sonores eren… pregravades (!), excepte per les prestacions a la guitarra de Refree, que apareixia com una mena de personatge bergmanià, no gaire pacificador, al final. De fet el punt fort de tot plegat era el component vídeo, amb unes projeccions omnipresents, amb algunes referències cinèfiles i al video-joc molt evidents. No sempre al mateix nivell, el dispositiu visual constituïa sens dubte l’eix de l’espectacle, multimèdia, sí, i per tant, en aquest sentit, obra d’art coral, holística, multidisciplinar.

Capossela no va aportar projeccions vídeo, però l’escenari comptava de fons amb la gegant pianola dels convidats especials, els Cabo San Roque (ara banyolins d’adopció), una parafernàlia mecànica i a vegades lumínica que ja no vèiem per primera vegada a Girona (fa uns mesos els CSR l’havien fet aterrar a la Sala de Cambra). La primera hora va transcórrer amb certa serenitat, sobretot del punt de vista rítmic, malgrat que el divo anava canviant de barrets (personalment, votem pel de cosac!) i posant-se la cèlebre jaqueta en forma de pop i altres atrezzi. Però el cantautor italià ens havia preparat una durada operística, amb una segona hora molt més moguda i penetrant (la versió itàlica de «Las Simples Cosas» de Chavela Vargas va rollar llàgrimes en alguns rostres), també amb la participació del cantant Joan Isaac i dels Diables de l’Onyar fent una altitonant (i tronant) baixada percussiva pels passadissos de la Sala Montsalvatge… O sigui, també tot un clam a l’obra d’art totalitzadora, encara que més centrada en la música que el dia anterior.

Però és que la música també fa i també és espectacle!

I no ho diem com una indirecta.

TEXT: Prof. Leonides. Dispara (amb) poemes.