Registrant augment de públic, pressupost i un cartell que va complir de meravella, el festival de Llagostera se sedimenta a la seva quarta edició com la gran cita indie i electrònica de l’estiu a les comarques. Hola a Todo el Mundo i SOHN van a estar a altíssim nivell, però qui va esgarrar de forma decidida la nit va ser Maïa Vidal, musa transatlàntica emissora de grans vibracions i felicitats.
Te lloc a la Masia Can Gascons, a les afores de Llagostera, i aquesta quarta edició (el 23 de juliol) va clavar la banderola de gran cita estiuenca. Els més lletrats comentaven que el festival substituïa d’alguna forma el buit deixat pel Pop’Arb, però la veritat és que suplanta el d’Arbúcies, a l’assumir la internacionalització de forma natural. És com ha de ser: la música te terrenys i eres, però no te fronteres.
De fet, seria qüestionable si el Festival’Era pogués tenir el mateix èxit només amb noms catalans. Joan Colomo i Inspira van actuar encara sota el sol i van rebre –injustament– poca acollida, tot i què l’exposició excessiva a la llum i la calor corresponent també pot explicar en part la mandra del públic, estirat pel terra i força xerraire. Naturalment, hi ha aspectes que es podem reveure per part de l’organització, sent un d’ells potser no arrancar els concerts de l’escenari principal fins més tard.
De fet, l’hora crepuscular ho va canviar tot. Hola a Todo el Mundo, indiscutible referent de l’indie peninsular, eren potser el grup que més gent portava a la boca i realment van tenir un públic interessat i entregat. I els madrilenys, immersos en les seves hipsterianes camises de flors, no van decebre. Ara com a quintet, van centrar l’alineació en l’últim llarga-durada, «Away», que consuma el gir de la tendència més folk dels seus inicis a un registre més eletro-pop que flota entre uns New Order, Arcade Fire o Fanfarlo. Les ballarugues ocasionals del teclista Álvaro Sanjuán del Castillo feien les delícies, i els moments fúlgids van anar arribant amb “Turn out the Lights” (curiosament amb llums d’escenaris més fortes), o el notable “Flames”. Però el moment esperat de sublim comunió amb el públic vindria amb «A Movement betwen these two», himne integral, i un final condigne amb «Maestra Alegranza».
Pensàvem que havíem engatjat el millor de la nit, però estàvem equivocats. L’honor li tocaria a Maïa Vidal. La californiana assentada a Barcelona també va canviant la clau folkera per una més sintetitzada, amb una curiosa fusió de R&B i experimentació electroacústica, vagament orientalista, amb les percussions servint també de decorats. Vidal, amb el seu vestit salmó fluorescent i només acompanyada per un percussionista, va signar una actuació altament ballable, amb uns celestials efectes lumínics als arbres, combinada a més amb un punt de sensibilitat romàntica i bona dosis d’humor. Candidata natural a ser la noia més encantadora del món, es ratifica com a ígnia i ínclita recercadora al servei de la bellesa, capaç de reinventar-se sistemàticament a cada nova etapa de la seva carrera, però sense perdre atractiu ni l’espurna de geni, com indica el fabulòs «Follow Me», reservat pel final, amb centenars ballant davant seu.No va ser simplement el millor de l’Era… sinó un seriós nominat a concert de l’any.
Mentre alguns pares més desesperats deixaven els seus fillets rendir-se a l’infam moda de la pokemania 2.0 i altres es frustraven amb la inusitada absència d’una màquina de cafè al recinte (quin fallo!) o les complicacions del sistema ‘cashless’, es creuava la mitjanit cap al regne de la foscor mesurada que exhala SOHN amb el seu drum&bass downtempo coronat amb un imaginari trobadoresc (com indicava el barret). Es destil·la com un bard sensible i dolgut, en la fornada de Perry Blake i James Blake (va, ja que estem, també d’en William Blake). Amb una presentació escènica molt sòbria –el cantant i els assistents tots de negre i cadascú encerrat en la seva tarima– però combinant magistralment els làsers amb els efectes sonors, l’actuació va ser rotunda i penetrant, sent de lloar la capacitat de rendir creïble una música de caire tan intimista en un espai tan obert, amb les seves cançons agredolces i a la vegada rítmiques com ara «The Wheel» o «Bloodflows», corejades pels oients.
Durant l’actuació van arribar també un parell d’ambulàncies, ja que a prop de l’escenari una espectadora s’havia desmaiat. Sembla que sense més conseqüències. La nit encara continuaria sota el rastre del post-rock de The Suicide of Western Culture i el deep house de Julio Bashmore, més els dj’s per alegrar la penya (eren a prop de dos mil) fins a hores d’aurora.
Festival amb totes les lletres, ens costarà molt esperar tot un any per la propera edició. Així que emergeix la pregunta: no es pot fer més sovint?
TEXT: ALEXANDRE NUNES DE OLIVEIRA
FOTOS: ANNA OTERO