Passava poc més d’un quart de les 21:00 i la gent començava a notar-se incòmode a la platea del fantàstic escenari que l’(a)phònica 2014 havia disposat al CN Banyoles per acollir l’actuació de Jorge Drexler aquest dimarts. Pot ser era la brisa refrescant que entrava des de les aigües calmades de l’Estany, o qui sap si era la grisor dels núvols que començaven a acumular-se al damunt dels nostres caps el que inquietava el públic. Tot i així, ni va fer falta esperar fins els dos quarts, ni va caldre refugiar-se d’una pluja d’última hora.
Pot ser era per la sorprenent victòria d’Uruguay sobre Itàlia al Mundial de fútbol, o simplement es tractava d’algun dels dons que va demostrar l’artista charrúa al llarg de tot el concert: el control dels tempos i dels ritmes, de tenir sempre el públic allà on aquest vol ser. Per la raó que fos, Drexler va saber entrar a l’escenari per la via més encertada, a cop de percussió tropical. Amb el pati de cadires encara rígid per les estrebades del vent, ell i la seva impecable comitiva musical van entrar disposats a transmetre moviment i calor als espectadors, passant de la camisa hawaina del bateria fins al tocs més disco, dels tics occidentals a les arrels més llatines.
No van fer falta gaire més de 4 cançons perquè la banda s’ocultés i el Jorge Drexler més íntim decidís donar un toc especial a la nit i defugir per uns instants els acords carnavalers. I ens va recordar que hay tantas cosas, yo sólo preciso dos, mi guitarra y vos. I complint l’amenaça, mà a mà amb la guitarra, aquest cantautor va mostrar la seves arts seductores, dialogant directament amb el públic i evitant perdre qualsevol oportunitat de mostrar el seu somriure de murri.
Fins que atrapats en el plaer de la seva trama, per darrera vegada, el ríoplatense apretà l’accelerador cap al que seria l’últim compàs de la seva actuació. Un final en el que el Drexler més càlid ens va tornar a portar a l’altre vora de l’Atlàntic per recórrer les seves notes més colombianes. En el seu últim alè, el cantant va acomiadar-se interpretant dos dels seus temes més coneguts: Todo se transforma i Me haces bien. Què més se li podia demanar?
L’Optimista
Sempre beu el got més ple
Fotos: Vera Giró