A més de ser un excel·lent músic, Jorge Drexler te el do de la paraula. Espirituós q.b., sap mantenir l’interès i l’emoció a l’explicar històries, com també aprofitar els comentaris o sorolls incidentals del públic per fer espectacle a l’escenari. Dues hores molt be passades, amb guitarra y voz, el passat dissabte, 5 de novembre, encara de fires, a l’Auditori de Girona.

Retirat d’una famosa cançó seva, «Guitarra y vos» és el títol enginyós de l’espectacle «íntim» que Jorge Drexler va portar dissabte passat a la Sala Montsalvatge de la Devesa. L’uruguaià resident a Madrid es va presentar sense banda i amb il·luminació cuidada, be enquadrada, caravaggiana, demostrant experiència i seguretat en la gestió del seu talent sobre l’escenari. No només musical, sinó –al menys en igual part– comunicatiu, ja que va exercir entre cançons una labia rioplatense portentosa, que va rendir molt la nit, entre proverbials explicacions sobre els temes i jocs humorístics prodigiosament aconseguits – com aquell moment antològic en que va transformar un ringtone en una harmonia entonada pel públic, que no va deixar tampoc d’estar efervescent durant tota la vetllada, donant a entendre que, finalment, Girona està canviant, una mica.

Les comparacions –ja se sap– són odioses, però també útils, i Drexler navega en una improbable intercepció ultramarina entre les modulacions vocals serenes de Caetano Veloso i les melodies pop simples i efectives d’un Jack Johnson. Les cançons, tot i què podem resultar quelcom repetitives a nivell tímbric i d’estructura, són fines i suculentes, amb un notable treball també a nivell de les lletres. Exemples categòrics, «La Luna de Rasquí», «730 días», «Bolivia» (curiosament dedicada a los uruguayos en la sala), «La Trama y el Desenlace» i les ineludibles «Mi guitarra y vos» i «Al outro lado del río». El de Montevideo va deixar clar que és un superdotat amb les sis cordes i també en sensibilitat harmònica, no fallant en crear el clima d’intimitat proposat, tot i la soledat del gran escenari.

I tancant dues hores més que entretingudes, «Todo se transforma», que no sent una de les seves cançons més reeixides, és probablement la més popular. I el públic el va acomiadar, de forma justa, aplaudint en uníson en peu. Malgrat que no va tocar “La Esfera”, la més cridada pels assistents. Però tot i així, no va deixar de ser molt, molt rodó.

TEXT: Alexandre Nunes de Oliveira

FOTOS: Anna Otero