Després que divendres, al Yeah, l’australià Steve Smyth hagués signat el concert de l’any a Girona, el llistó anava alt pels Dorian, aquest dissabte 17 de desembre, a La Mirona. La telonera, Marion Harper, va complir amb molta dignitat, mantenint el nivell del fi de setmana. Ja els caps de cartell, pel seu torn, van concentrar els millors temes per començar i acabar, deixant pel mig llargs minuts rocosos i de badall. Una banda de principis i finals, amb nevades de paperets blancs.
L’èxit dels Dorian mereix ser objecte d’una reflexió. Musicalment, viuen de quatre o cinc hits reeixits, en particular el mega-himne generacional “A cualquier otra parte”, que la platea de Salt va entonar amb desafinacions inherents a l’excés de cubates. Precisament, part del triomf dels barcelonins es pot explicar pel seu imaginari urbà contemporani, condimentat amb algunes florescències literàries prou enlluernades. Enllà, el grup no te gaire més per oferir, i d’això es va ressentir el concert, l’últim de l’extensa gira “Diez años y un día”, com no va cansar-se d’esmentar el cantant, Marc Gili.
A més (o justament per això), el quintet va decidir concentrar les millors cançons al principi i al final, ambdós apoteòsics, amb dret a pletòriques explosions de confetis blancs i globus de colorins. Potser creuen que la primera i la darrera impressió són les més importants, les que queden registrades en la memòria. I potser així funciona per la majoria dels espectadors, de somriures vagues.
Però la veritat és que pel mig van quedar sobrats minuts d’un inquietant descarrilament vers el tedi, deixant patent la repetició tímbrica, rítmica i estructural de les cançons, apòsits de visibles mancances de substància i carisma. Pitjor, en els moments en que no hi ha secció rítmica ni electrònica de fons, els Dorian sonen aflictivament imberbes, notant-se també les flagrants febleses vocals d’en Marc. En particular «Ara», l’única cançó en català, resulta una lamentable pasterada afalagosa.
No es pot explicar tampoc la (falta de) reacció del públic mironés esperant el bis. D’acord, ja se sap que la banda tornarà a l’escenari, però… que un miler de persones esperin xerrant, sense demostrar qualsevol excitació o passió pels músics, és lúgubre i preocupant. Fins i tot si el missatge de fons era que els Dorian no es mereixien més.
D’ací la ironia vetllada del cantant al tornar a l’escena, esventant un «com es nota que NO esteu avorrits». Però ningú es va molestar, que no val la pena. I la veritat és que l’encore va revelar-se força suggeridor, amb «Armas para volar», «Tristeza» y «La mañana herida», títol segurament anticipatori de moltes ressaques.
Esperem que hagin sigut lleus. Com els confetis.
TEXT: Alexandre Nunes de Oliveira
FOTOS: Anna Otero