Enmig de la gravació del seu nou disc, Jose Domingo torna a casa en Temporada Alta per oferir-nos un espectacle amb majúscules. Era el divendres 20 de novembre i la cita s’oferia a la Sala de Cambra de l’Auditori de Girona.

Comencen el concert amb suavitat. Posada d’escena tranquil·la, fins i tot un punt distant, sobri. Apareix la banda. Jose amb un mocador al coll, ben lligat, tot compostura. No diuen res. Es presenten directament amb els instruments. Sona “En blanco y negro”. Ara és el moment de “Tengo mil razones”, del disc “En la distancia”. Seguim en presentació. Apareix “Hubiera sido lo normal”. Èpica, envolvent. Segueixen amb “Obsesionado”, cançó totalment “Almerienca”…amb un toc del Sud. De cop toquem de peus a terra. “Avui és un gran dia, feia 1 any que no tocàvem a Girona!”. Doncs s’ha fet llarga l’espera. Ens fan un regalet amb un tastet de nou disc que estan gravant: “Preciado amor”.  No ens hem adonat i ja estem a mig concert. De cop la declaració d’intencions. La introdueixen amb “Lunar”, cançó que incita al ball i a la festa. I diuen: aplaudiu si us agrada. Aplaudiu més si us agrada. Ens fem mal de tant aplaudir. … en Jose es sincera i no pot evitar declarar el que feia estona que tenia ganes de dir …“Deixem de fer el selectiu i anem a fer el cafre que és el que ens agrada”. Això s’està posant interessant. La intensitat va in crescendo. “Dime que sí”. En mocador d’en Jose es va afluixant, senyal que ja no estem tan ben posadets. Tot seguit “Un caballo solo”, una cançó trista sobre un cavall que va a morir. Jose deixa les veus a mans de la força i emotivitat de Jordi Fornells. La història ens commou i ens absorbeix. Totalment implicats, som convidats a moure’ns. És moment de ballar, i ho farem amb una cançó del disc que s’està gravant: “Tu indiferencia”. La segueix un altre regalet, una cançó que som els primers a escoltar: “Me gustabas más cuando fumabas”. Ens sobren les butaques. Volem ballar.  Seguim anant a més: “Palidez”. El mocador cau a terra. I acaba trepitjat. Ens presenta l’autorretrat: “Piedras en los bolsillos”. Aquesta ve de l’època de Psychoine. Ens fa somiar. Ens abdueix. Ens presenten el grup,

… un baix que semblava que no hi era però era bàsic per marcar la tonada

… un bateria amb força i que va ser aplaudit en tres ocasions a petició d’en Jose

… una caixa i veu del Sud que va acompanyar la bateria i va posar el seu segell en unes quantes cançons

…. una guitarra elèctrica que per moments volia fer seva més d’una cançó, impecable per la força i el protagonisme que va assolir

…. i ens avisen que ja ve la última. No! “Más que perfumado”. Ball, festa, intensitat emocional i musical. Podria ser un fi de festa al nivell màxim però no en fem prou. El guitarra solista, Jordi Herrera, es planta a la porta i nega amb el cap: “En Pollo no ens deixa marxar”. Acabem, una més! “Ojos de mujer”. L’intensitat és màxima, no volem marxar, ens ho estem passat molt bé. Però els llums de l’Auditori s’obren, s’ha acabat la festa. Ha passat 1:20 aprox. Ni ens en hem adonat. No volem esperar un any més per tornar-hi. Quan serà…?

… un Auditori a mitja entrada amb un públic incondicional. Un espectacle que va anar de menys a més, i que ens va a deixar a tots amb ganes de saber on i quan tornava a tocar per mantenir l’estat d’excitació al que vam arribar.

TEXT i FOTOS: JORDI ALBA