CLAVE DE SUR: CÀLIDS VENTS DE FUTUR

Sala ben farcida, la de Cambra, per rebre el debut de Clave de Sur a l’Auditori de la ciutat, el transcorregut 26 de febrer. El grup es presentava com a quintet, amb baix, violí i percussió, exercitant tot un repertori d’estils meridionals, amb pinzellades de tango, rumba, cúmbia o bossa nova. Entre el xaloc i el garbí, vents i aromes primaverals per un vespre entretingut.

En el món de la música, entès de forma general, hi ha projectes que han sabut triat bé els seus noms. I això, posem l’hipòtesi, pot dir molt sobre la sensibilitat i l’agudesa dels mateixos músics. Clave de Sur és un d’aquests casos, ja que és palesa la consciència i la intenció dels seus components en recrear i recrear-se amb les músiques d’arrel iberoamericana, inevitablement associades als tròpics meridionals: La clau, per tant, resideix en obrir i creuar, les vegades que faci falta, les portes entre el càlid hemisferi sud-americà i les primaveres del migjorn mediterrani.

El conjunt està indissociablement vinculat a dues figures habituals de les cèlebres jams que es feien en el Bar El Cercle (tràgica, la seva clausura, el passat estiu): la Montse Ferrermoner (veu) i en Salva Gallego (veu i guitarra). Curiosament (o no) tots dos van ser guanyadors també de Slams Musicals organitzades per l’Associació Magic Room a Girona. El grup viu d’aquest binomi Salva/Montse, aquesta més virtuosa en les sortides vocals, però inesperadament més tímida en la seva relació amb el públic, que va romandre preponderantment a càrrec del veneçolà durant el concert.

El grup ha sigut capaç de transmetre la caloreta inherent als imaginaris meridionals, deixant bones impressions de vents de futur que encara poden bufar més lluny. I de totes formes, l’arranjament d’alternar temes propis (alguns amb molt bona indicació, com és el cas de l’emblemàtica «Vila de Salt», carta guardada pel final) i versions de clàssics cobejosament coneguts, com ara «Alfonsina y el Mar», «Todo Cambia» o «Volver» és savi menester per guardar una nit serena en la memòria.

La solució d’incorporar ballarina (Neus Masó) en alguns temes també denota sensació d’espectacle i naturalment és un recurs a tenir en compte, ja que en els directes, precisament, no només la música compta, i els resultats més sinestèsics poden marcar la diferència.

L’actuació feia part del programa «Càpsula», mitjançant el qual l’Auditori de Girona dóna suport a la promoció d’artistes novells de la ciutat i rodalies. La proposta és bona i ja porta uns anys, però necessitaria més embranzida, un cop que es compten amb els dits els concerts del cicle. I si el problema rau en la falta d’agenda de la principal sala de la ciutat, potser es podrien agilitzar altres espais, com ara la Marfà, que també patenta un aprofitament inferior a les seves potencialitats. En fi, són idees que deixem, que són (i som) lliures.

TEXT: Alexandre Nunes de Oliveira

FOTOS: Irene Muñóz (cortesia Clave de Sur)

Leave a Comment

Your email address will not be published. Required fields are marked *