Músics gironins pel món

Experiències i anècdotes de músics gironins que volten pel món

On Màfia vol dir una altra cosa

Sí, una altra cosa.

Segons uns, Màfia ve de la deformació de la paraula que en àrab vol dir arxipèlag: Morfiyah. Segons uns altres, vé de l’expressió suahili que vol dir “un lloc saludable per viure”:_______________*. Es troba a uns escassos 4 o 5 kilòmetres de la costa de Tanzània i és una illa de la mida de Menorca, emprant el tan nostrat hàbit de comparar la mida totes les illes del món amb la mida d’alguna de les illes Balears. S’hi poden trobar ruines de diferens segles des de l’onze al divuit que pertanyen a diferents cultures predominant la cultura omaní. Relativament pobra, la gent local parla el Suahili i en aquest arxipèlag la majoria de la població practica un Islam molt relaxat i obert.

Però vaja, se suposa que això ha d’anar de música.

L’arxipèlag gaudeix d’un clima tropical amb una temporada de plujes de dos mesos a l’abril i maig i una altra al novembre. La temperatura mitjana és d’uns 28º a l’hivern (estiu per els qui viviu a l’hemisferi nord), i al voltant de 34º a l’estiu (Nord pels qui viviu a l’hemisferi hivern). La temperatura de l’aigua és d’uns 24º a l’hivern (hemisferi pels qui viviu al nord de l’estiu) i uns 29º a l’estiu (pels qui viviu l’hivern a sobre de l’hemisferi Sud).

La música, ja ho sé ja.

L’economia local es basa en l’agricultura i la pesca, tenint el turisme un paper a l’alça entre els actors econòmics locals. El principal conreu és el cocoter i bananer al Sud i secà al nord. El producte alimentari bàsic, i afegiria que omnipresent, és l’arròs. La major part de la pesca és amb mètodes tradicionals i el seu producte és majoritariament enviat a Dar Es Salaam, principal centre econòmic de Tanzània, en Dhows. Els Dhows són les barques tradicionals de vela llatina que es porten per aquí entre els pescadors. La major part de la pesca es realitza des de la capital de l’illa, Kilindoni, i la badia de Chole.

I la música?

Bé, tot i que la música sona tot el dia des de les cinc del matí que canta el muetzí de la mesquita fins a les dotze de la nit que tanca el “vídeo-club” es tracta bàsicament de música enllaunada.

Es podría dir que escena musical, el que es diria escena musical, no n’hi ha.

* Wikipèdia dixit.

 

Rubén Huguet
El nostre enviat especial a Màfia (Tanzània)

En J.R. i la Suelen escoltaven Led Zeppelin

Fa temps que no faig el tallat al bar de sempre ni pateixo d’úlceres vàries per culpa del “postureo” regional… tot plegat té un motiu: ara visc a Dallas, Texas. Dit així sembla una sentència treta de la boca d’un curtit John Wayne mastegant un bri de palla però, lluny de tòpics desafortunats, Dallas està neta de cowboys, cavalls i vaques pasturant.

Els vells clitxés han deixat lloc a excel·lents sales de concerts, museus amb música en directe i infinitat de pubs amb concerts diaris! Dallas és terra de rock, folk, country i jazz.

El circuit de músics professionals és molt gran i gràcies a l’amplíssima progamació musical no és complicat viure de la música. Per altra banda, el públic viu l’escena local com part del seu patrimoni cultural respectant sempre l’espectacle i agraïnt en forma de propina l’esforç dels artistes. Tenint en compte aquest context no és d’extranyar que de Dallas hagin sortit músics de la talla de Norah Jones, Stevie Ray Vaughan, Steve Miller o Erykah Badu.

Quan un viatja és pràcticament imposible evitar les comparacions i, posats buscar diferències, el que més m’ha sorprès és l’ofici del músic Americà. Caldria dir que aquí es toca de 2 a 3 hores per concert…la vanitat i els egos queden enterrats a cop de baqueta. Quan dic ofici em refereixo a l’actitud a l’escenari, la forma senzilla i directa de tocar en viu. Tocar per disfrutar, per sentir i fer sentir, donar-ho tot de forma desenfadada fugint d’enveges i crítiques que tant sovint envolten l’ambient musical a les nostres terres.

Conèixer músics que han venut poc més d’un centenar de còpies però que toquen més de 100 nits a l’any per pubs i bars de Texas et fa reflexionar sobre l’ofici del músic, que es guanya el jornal suant, descarregant furgonetes i dia rera dia tocant i cantant, davant de 2, 10 o 300 persones.

La ciutat que després de l’assassinat del president Kennedy va ser anomenada “The city of hate” s’ha transformat en una metrópolis on s’escolta Foo Fighters a les farmàcies, Band of Horses a les gasolineres i Jimmy Hendrix, Pearl Jam, Jeff Buckley o Ben Harper a les emisores publiques de ràdio.

Sense cap mena de dubte, en J.R. i la Suelen escoltaven Led Zeppelin al fil musical de les oficines de Down Town mentre brindaven repetidament pel futur de la música en directe.

Jordi Martín
El nostre enviat especial a Dallas