General

ANNA ROIG: ELLA VESTIA DE VERD

 Anna Roig i els seus incondicionals Ombre de ton Chien van protagonitzar diumenge, 12 de juny, una vetllada summament plàcida i agradable a la Sala de Cambra de l’Auditori de Girona, quasi tota ocupada per un públic força entregat i entusiasta. Cançons dolces però a la vegada divertides, a la par amb un cert sentit teatral, moderat, formen la clau de l’èxit merescut del projecte.

 El grup penedesenc és d’aquells que no acaba d’afirmar-se ni a les llistes comercials, ni a les elits alternatives, però al final aquest flotar entre dues aigües és una zona natural i còmoda per a ells. Anna Roig no és un portent vocal, però el seu timbre curiós i les seves lletres, en català i en francès, plenes d’humor i onirisme líric justifiquen d’entrada l’existència del projecte. En viu, afegeix en valor la seva teatralitat, amesurada però quasi omnipresent, donant el punt just de sentit d’espectacle.

 I els quatre instrumentistes la segueixen. Al cap de mig hora d’actuació l’estaticisme d’aquests començava a preocupar-nos, però heus quan s’aixequen de la zona de confort i es congreguen al bell mig de l’escenari, aixoplugant la cantant i musa, immersa en un llarg i vistós vestit verd a l’estil País de les Meravelles (després de treure-se la gavardina de detectiu que portava des de l’inici).

 Creuant els mars del pop i del jazz, especialment el manouche, de la chanson française i de la musette, del circ i del cabaret, Anna Roig i els seus gossos ombrívols (picada d’ull a Brel, évidemment) patenten clarament un recorregut autoral que va in crescendo… Capaç, per tant, d’una hora i uns quants quarts de música plaent, que atrau per les seves melodies tendres i les seves pinzellades d’amor i humor. Així ho demostra aquest tercer disc, «Un pas i neu i un pas», que el grup va presentar a Girona, concloent la gira.

 Hi tornarem també, quan sigui la tornada.

TEXT: Alexandre Nunes de Oliveira

13 IN-SOMNIS I 13 (A)PHÒNIQUES

Tornen aquest mes a Girona i a Banyoles dos festivals que ja han superat la barrera de les deu edicions, xifra que marca rotundament la fase de consolidació. De fet, ambdós certàmens s’immergeixen en la 13ª entrega. L’In-Somni es llueix del 8 al 12 de juny en diferents espais de la capital, mentre a la ciutat de l’Estany, arriba l’(A)phònica del 24 al 26 també d’aquest mes. Les estrelles són, respectivament, dos cantautors americans de generacions diferents, però igualment apelatius: Elliot Murphy i Micah P. Hinson.

Enguany l’In-Somni canvia de format. Deixant enrere la tradicional carpa que en anys anteriors va girar per diferents parcs de la ciutat, l’edició 2016 es reparteix per diverses sales emblemàtiques com ara l’Auditori del Centre Cultural de la Mercè (que es comença a recuperar per i per a la ciutat), Platea, Yeah i Mirona. El programa també és un dels més complets de sempre de l’esdeveniment in-sòmnic, amb noms significatius del panorama estatal, com ho són La Bien Querida i Cápsula (tot i què són procedents d’Argentina, resideixen fa anys a Bilbao, com la precedent). El molt aguardat tret de sortida el donarà el veterà trobador Elliot Murphy, parisí d’adopció i amic de Federico Fellini, sent que també s’esperen nits estel.lars d’Adrià Puntí i Immaculate Fools. I per què ningú es queixi, el final de tarda del dissabte 11 aglutina concerts gratuïts a la Plaça del Lleó, a partir de les 18h, amb els emergents The Crab Apples, Sexy Bicycle i Waltrapa & the Cashmakers. Seguiu tot el programa a http://www.in-somni.info/.

Respecte a l’(A)phònica, el més que certificat Festival de la Veu de Banyoles, com habitualment, s’expandeix per diferents espais i escenaris i compta amb un riquíssim i variat programa transgeneracional, on pontifiquen noms ferms del panorama català com els Manel, Mayte Martín, Sanjosex, Oques Grasses o Maria del Mar Bonet amb Borja Penalba. De la programació gratuïta, com cada any, al costat de l’il·luminada Muralla, cal destacar el retorn de la sempre desitjada (i desitjable) Maika Makovski (diumenge 26), guerrera incontenible de la guitarra, el piano i la veu. Però, sense dany, detriment o prejudici, la gran estrella internacional és el nord-americà Micah P. Hinson (Auditori de l’Ateneu, dissabte 26), sort de cantant maleït i de culte, que torna a les comarques amb la seva veu i les seves cançons torturades de desesma amorosa, vergonya i culpa. Més detalls a http://www.aphonica.banyoles.cat/2016/.

La música continua en breus moments.

TEXT: Alexandre Nunes de Oliveira

BRUGADA & GENER: CAPSETA DE SORPRESES

Aquest passat dissabte 21 de maig vam creuar la Devesa amb una lluna plena esborronadora sense saber exactament el que esperar del concert conjunt de Pau Brugada i Eduard Gener, a l’Auditori, a dins del cicle Càpsula. Passats els 80 minuts de l’actuació, sortíem amb somriures de satisfacció. Els dos cantautors ens havíem obert plaentment una capsa de sorpreses que no haurien ara de tancar.

 

Eduard Gener es va mutant entre el piano de cua i el teclat elèctric, desprenent uns comentaris a vegades insòlits, que fan justícia també a la seva forma de cantar, ràpida i sincopada. En Pau sembla més centrat, més melòdic, defensant-se amb igual valor amb la guitarra acústica i la stratocaster. A l’escenari: dos personatges.

 

No sabíem que esperar de tan inusitada coalició, però ens ho vam passar moltíssim be, acompanyats tota l’estona i molt eficientment per baix i bateria, que donàvem als temes una paleta descentrada i eclèctica, amb ressons del britpop, del jazz, del funk o del folk. Ens sembla be: per què centrar-se en un gènere si de totes maneres, la música és plural per naturalesa.

 

L’actitud va més enllà de les cançons, ja que la parella (artística) sonava expressiva i divertida, amb profícua complementarietat, davant d’una audiència mínimament participativa i entusiasta, tot i què també és pena que la sala de cambra no s’hagi exhaurit.

 

El final, amb una versió en català -molt, però que molt lliure- de «Volver» («Tornant»), podia ser realment el culminar d’aquesta aventura musical dual que van encetar Brugada & Gener. I tot s’ha de dir: ja que l’han començat, la veritat és que seria tota una pena no desenvolupar més la col·laboració. Esperem de debò tornar a veure’ls junts, compartint cançons.

 

TEXT: Alexandre Nunes de Oliveira

SR. WILSON, REGGAE NACIONAL

Dissabte 12 de març, a La Mirona. La Rise Up Associació Reggae participa per segon any consecutiu al Black Music Festival d’enguany convidant a l’artista Sr.Wilson, originari de Barcelona, aclamat per les seves lletres de caire crític amb la política, la religió i el sistema de classes.

La Mirona va adaptar una zona íntima pel concert a les seves instal·lacions preveient poca afluència de públic ja que el reggae és un estil musical minoritari en el nostre país. Sr. Wilson -acompanyat per la banda Island Defenders, bons coneixedors del gènere i amb un estil propi-, va interpretar el seu repertori amb un impecable accent jamaicà.

Entre cançó i cançó Sr. Wilson es disculpava per la qualitat de la seva veu ja que degut al volum de concerts previs a aquest acte durant tota la setmana s’estava quedat afònic, tot i així i com va dir ell mateix :“vull donar el 200% perquè no ho noteu” i la veritat és que va donar el 300% perquè, nosaltres com a públic, no vam notar res, la veu estava perfectament compassada als sons  típics del reggae.

En general un bon concert, tot i què, si se’m permet ser sincera, quelcom repetiu i monòton, ja que la gran semblança dels ritmes feia que no hi hagués varietat entre cançons, donant la sensació de n’estar escoltant una mica la mateixa durant tot el concert, sobretot per algú que (ho reconeixo) no és gaire versat en el reggae.

El Black Music Festival, però, continua amb més i renovats motius per seguir amb interès.

TEXT: LARA CACAO
FOTOS: ROSER AROMAR

STANLEY CLARKE I ELS JOVES VIRTUOSOS

Dins de la programació del Black Music Festival va actuar, per primera vegada a Girona, el mític músic nord-amèrica Stanley Clarke amb la seva banda formada pels joves músics Beka Gochiashvili (piano), Michael Mitchell (bateria) i Cameron Graves (piano). Va ser l’onze de març, a l’Auditori.

Un quartet de músics ben avinguts, capaços d’orquestrar el seu ritme amb una simple mirada, se somriuen mirant-se a la cara i fan sonar els seus instruments a estones amb contundència i d’altres amb un compàs afable, inundant l’Auditori d’una atmosfera personal i íntima.

El concert gairebé no té pauses, els llargs temes se succeeixen un darrere l’altre. Tot comença amb Clarke assegut en una banqueta i tocant el seu
contrabaix clàssic mostrant-nos la digitació impecable i la velocitat dels seus dits que ha fet d’ell una estrella. Després seguirà oferint jazz i melodies funkies canviant d’instrument, introduint el baix elèctric i acostant-se als seus músics per presentar-los i deixar-los espai per al seu propi virtuosisme. Tots gaudeixen del seu moment de glòria, oferint-nos el seu talent sense pressa, alternant solos de bateria i piano a dojo, envoltant-nos d’un ambient melancòlic i proper que de sobte és trencat pel ritme in crescendo del jazz-fusion més modern i experimental. De nou el carismàtic Clarke torna al contrabaix però aquesta vegada canviant de tècnica, agafa el seu arc i ens delecta amb jazz del pur, el públic aplaudeix càlidament gaudint de tots els moments de bona música.

Des de l’escenari Stanley Clarke agraeix al públic la seva presència i s’acomiada amb l’Auditori dret i aplaudint generosament. Finalment, els bisos de regal van calmar la sed del públic que va sortir del concert ben satisfet.

TEXT/FOTOS: Roser Aromar

CLAVE DE SUR: CÀLIDS VENTS DE FUTUR

Sala ben farcida, la de Cambra, per rebre el debut de Clave de Sur a l’Auditori de la ciutat, el transcorregut 26 de febrer. El grup es presentava com a quintet, amb baix, violí i percussió, exercitant tot un repertori d’estils meridionals, amb pinzellades de tango, rumba, cúmbia o bossa nova. Entre el xaloc i el garbí, vents i aromes primaverals per un vespre entretingut.

En el món de la música, entès de forma general, hi ha projectes que han sabut triat bé els seus noms. I això, posem l’hipòtesi, pot dir molt sobre la sensibilitat i l’agudesa dels mateixos músics. Clave de Sur és un d’aquests casos, ja que és palesa la consciència i la intenció dels seus components en recrear i recrear-se amb les músiques d’arrel iberoamericana, inevitablement associades als tròpics meridionals: La clau, per tant, resideix en obrir i creuar, les vegades que faci falta, les portes entre el càlid hemisferi sud-americà i les primaveres del migjorn mediterrani.

El conjunt està indissociablement vinculat a dues figures habituals de les cèlebres jams que es feien en el Bar El Cercle (tràgica, la seva clausura, el passat estiu): la Montse Ferrermoner (veu) i en Salva Gallego (veu i guitarra). Curiosament (o no) tots dos van ser guanyadors també de Slams Musicals organitzades per l’Associació Magic Room a Girona. El grup viu d’aquest binomi Salva/Montse, aquesta més virtuosa en les sortides vocals, però inesperadament més tímida en la seva relació amb el públic, que va romandre preponderantment a càrrec del veneçolà durant el concert.

El grup ha sigut capaç de transmetre la caloreta inherent als imaginaris meridionals, deixant bones impressions de vents de futur que encara poden bufar més lluny. I de totes formes, l’arranjament d’alternar temes propis (alguns amb molt bona indicació, com és el cas de l’emblemàtica «Vila de Salt», carta guardada pel final) i versions de clàssics cobejosament coneguts, com ara «Alfonsina y el Mar», «Todo Cambia» o «Volver» és savi menester per guardar una nit serena en la memòria.

La solució d’incorporar ballarina (Neus Masó) en alguns temes també denota sensació d’espectacle i naturalment és un recurs a tenir en compte, ja que en els directes, precisament, no només la música compta, i els resultats més sinestèsics poden marcar la diferència.

L’actuació feia part del programa «Càpsula», mitjançant el qual l’Auditori de Girona dóna suport a la promoció d’artistes novells de la ciutat i rodalies. La proposta és bona i ja porta uns anys, però necessitaria més embranzida, un cop que es compten amb els dits els concerts del cicle. I si el problema rau en la falta d’agenda de la principal sala de la ciutat, potser es podrien agilitzar altres espais, com ara la Marfà, que també patenta un aprofitament inferior a les seves potencialitats. En fi, són idees que deixem, que són (i som) lliures.

TEXT: Alexandre Nunes de Oliveira

FOTOS: Irene Muñóz (cortesia Clave de Sur)

ROGER MAS: EL SENYOR DELS MIRALLS

El cantautor de Solsona va sent una presència habitual en els escenaris gironins. Aquesta vegada, la cita va tenir lloc a la Sala de Cambra de l’Auditori, el divendres 12 de febrer. Un concert íntim, en solitari, amb el músic i els assistents il·luminats en comunió per un (místic i domèstic) hemicicle de miralls nocturns i la serena complicitat intrínseca a les cançons.

Confessem que teníem certa por que fos «Mas de lo mismo». L’any passat, al Teatre Municipal, acompanyat d’una banda de tenor jazzístic, havia estat poc més que sofrible. Però d’aquesta vegada Roger va venir com més ens agrada: tot sol, amb aquella veu greu, pausada, mantegada, una dolça guitarra entre mans i el carisma en estat pur.

A més, un escenari cuidat, amb un ventall de miralls i àgils jocs de llums que donaven color i fluïdesa visual al recital, també abrillantat per les intervencions orals compromeses i a la vegada hilarants del solsonenc. Mas presentava el seu més recent treball, «Irredempt», en què la vocació trobadoresca creix i s’irradia exponencialment. L’aposta per la senzillesa resulta perfecta en aquesta dialèctica -autoral, auroral i personalíssima-, entre la veu i la guitarra de retall clàssic, regalant perles com ara «La Margera», «Ella té un cel als ulls» o «Aquell llac».

El músic, tot i així, també va tenir la consciència que calia reinterpretar les fites cabdals del seu repertori, algunes que ja són himnes de l’imaginari col·lectiu català contemporani, com «El Calavera» o «El rei de les coses». De fet, amb aquest nou disc Mas es ratifica, com a mínim, en la pole position, com a trobador beneït del Principat… almenys, i com ell mateix diu, a dins dels registres més perifèrics i marginals.

La redempció –hi queda emmirallat– ja pot esperar dies menys boreals. De moment, que regni la nit i els seus espills.

TEXT: Alexandre Nunes de Oliveira

FOTOS: Auditori de Girona

BEBE: UNA TORNADA PODEROSA

Després de 3 anys, Bebe torna als escenaris gironins presentant el seu nou disc “Cambio de piel” produït una altra vegada per Carlos Jean, en el qual les emocions humanes més bàsiques continuen sent les seves muses: la felicitat, la pau, la por, la valentia, el dolor. Tot i que el to de les lletres és més relaxat, Bebe parla i sempre ha parlat clar, sense eufemismes innecessaris.

Ens trobem davant d’una Bebe més madura, una poeta urbana, una dona empoderada que domina l’escenari magistralment. La relació que la cantant estableix amb el seu equip de músics i sobretot amb el públic és íntima i especial. Fa que els oients s’impliquin en cada una de les cançons que presenta com a part d’una gran família i això és d’agraïr. No només canta sinó que també anima, pregunta i s’acosta al públic, com qui queda per fer un café i necessita una segona opinió.

Cada una de les cançons explica un moment de la seva vida, com “Tan lejos tan cerca” en la qual recrea un dinar familiar d’estiu al camp o “más que a mi vida” dedicada a la seva filla, són moments que tots i totes experimentem al llarg de la nostra vida i és fàcil sentir-nos-hi identificats/des. La barreja de rock i pop tant potent amb l’ajuda d’una il.luminació magistral fa que ens n’adonguem del que l’hem trobat a faltar. Son aquests ritmes desenfrenats, de qualitat i enganxosos que fan que fins i tot, els menys fans de la seva música s’alsin de la cadira per cantar les seves tornades.

En resum: una “tornada” poderosa.

TEXT: Lara Cacao

FOTOS: Roser Aromar

BON BLUES PER A POCS

Waltrapa & The Cashmakers i Tòfol Martínez Band van ser els protagonistes d’una nit bluesiana, amb ritme i intencionalitat, el divendres 11 de desembre, a La Mirona de Salt. El concert va estar organitzat per la Societat de Blues de Girona, ciutat que respon minoritàriament a aquestes propostes, ja que, lamentablement, hi havia un públic reduït.

És inevitable una certa sensació de llàstima. La Mirona és una sala amb excel·lents condicions logístiques i tècniques, però pateix per la seva ubicació totalment perifèrica i sobretot per l’absoluta i incomprensible mancança de servei de transport públic. Sota aquestes circumstàncies és normal que l’establiment només s’ompli quan rep noms de gran portada, quan en altres ocasions, músics que innegablement palesen els seus motius d’interès, però són menys coneguts, acaben tocant per una sala que sembla buida, amb els escassos assistents arraconats per les barres.

És el que va passar l’últim divendres 11 de desembre, i s’ha de dir: sap greu. En primer lloc per la Societat de Blues de Girona, que, com altres associacions i entitats locals, pugnen per organitzar activats, potenciar i dinamitzar la cultura i atraure nous públics, però acaben tenint poca resposta i adhesió. En segon, pels propis músics, sobretot per què se’ls nota en el directe l’empenta i la passió que posen en el que fan.

El primer dels dos trios a pujar a l’escenari van ser els Waltrapa & The Cashmakers, amb indiscutible actitud i ganes de fer un bon concert i passar-s’ho be. Van viatjar per Austin i altres indrets emblemàtics del blues, amb el cantant i guitarra destacant la seva imatge, la personalitat i alguna picada d’ull al virtuosisme. Els contats espectadors es mostraven atents, alguns fins i tot encetant algun lleuger pas de ball.

Per la segona hora de la nit, vam comptar amb Tòfol Martínez Blues Band, detentors d’una estètica i d’un so més actual, amb trets més rockers i arriscant-se també a fer alguns temes en català, que la falta d’escola a vegades suposa una dificultat. Ritme, solvència i credibilitat, per una actuació potent i vital, a mesura que el públic creixia una mica numèricament, però sempre a gran distància d’omplir la sala 2 de la Mirona. Bona actitud igualment la de convidar el mateix Waltrapa i la cantant Anita Annarè per participar en dos temes separats, donant així un toc més colorit a l’actuació.

El blues segueix viu per les nostres bandes, encara que sigui amb un esforç de resistència. La Societat de Blues tornarà a programar durant els primers mesos de 2016, un concert amb un grup sud-americà de renom, en data encara per confirmar.

TEXT: Alexandre Nunes de Oliveira

FOTOS: SBG

DIVENDRES DE DOMINGO

Enmig de la gravació del seu nou disc, Jose Domingo torna a casa en Temporada Alta per oferir-nos un espectacle amb majúscules. Era el divendres 20 de novembre i la cita s’oferia a la Sala de Cambra de l’Auditori de Girona.

Comencen el concert amb suavitat. Posada d’escena tranquil·la, fins i tot un punt distant, sobri. Apareix la banda. Jose amb un mocador al coll, ben lligat, tot compostura. No diuen res. Es presenten directament amb els instruments. Sona “En blanco y negro”. Ara és el moment de “Tengo mil razones”, del disc “En la distancia”. Seguim en presentació. Apareix “Hubiera sido lo normal”. Èpica, envolvent. Segueixen amb “Obsesionado”, cançó totalment “Almerienca”…amb un toc del Sud. De cop toquem de peus a terra. “Avui és un gran dia, feia 1 any que no tocàvem a Girona!”. Doncs s’ha fet llarga l’espera. Ens fan un regalet amb un tastet de nou disc que estan gravant: “Preciado amor”.  No ens hem adonat i ja estem a mig concert. De cop la declaració d’intencions. La introdueixen amb “Lunar”, cançó que incita al ball i a la festa. I diuen: aplaudiu si us agrada. Aplaudiu més si us agrada. Ens fem mal de tant aplaudir. … en Jose es sincera i no pot evitar declarar el que feia estona que tenia ganes de dir …“Deixem de fer el selectiu i anem a fer el cafre que és el que ens agrada”. Això s’està posant interessant. La intensitat va in crescendo. “Dime que sí”. En mocador d’en Jose es va afluixant, senyal que ja no estem tan ben posadets. Tot seguit “Un caballo solo”, una cançó trista sobre un cavall que va a morir. Jose deixa les veus a mans de la força i emotivitat de Jordi Fornells. La història ens commou i ens absorbeix. Totalment implicats, som convidats a moure’ns. És moment de ballar, i ho farem amb una cançó del disc que s’està gravant: “Tu indiferencia”. La segueix un altre regalet, una cançó que som els primers a escoltar: “Me gustabas más cuando fumabas”. Ens sobren les butaques. Volem ballar.  Seguim anant a més: “Palidez”. El mocador cau a terra. I acaba trepitjat. Ens presenta l’autorretrat: “Piedras en los bolsillos”. Aquesta ve de l’època de Psychoine. Ens fa somiar. Ens abdueix. Ens presenten el grup,

… un baix que semblava que no hi era però era bàsic per marcar la tonada

… un bateria amb força i que va ser aplaudit en tres ocasions a petició d’en Jose

… una caixa i veu del Sud que va acompanyar la bateria i va posar el seu segell en unes quantes cançons

…. una guitarra elèctrica que per moments volia fer seva més d’una cançó, impecable per la força i el protagonisme que va assolir

…. i ens avisen que ja ve la última. No! “Más que perfumado”. Ball, festa, intensitat emocional i musical. Podria ser un fi de festa al nivell màxim però no en fem prou. El guitarra solista, Jordi Herrera, es planta a la porta i nega amb el cap: “En Pollo no ens deixa marxar”. Acabem, una més! “Ojos de mujer”. L’intensitat és màxima, no volem marxar, ens ho estem passat molt bé. Però els llums de l’Auditori s’obren, s’ha acabat la festa. Ha passat 1:20 aprox. Ni ens en hem adonat. No volem esperar un any més per tornar-hi. Quan serà…?

… un Auditori a mitja entrada amb un públic incondicional. Un espectacle que va anar de menys a més, i que ens va a deixar a tots amb ganes de saber on i quan tornava a tocar per mantenir l’estat d’excitació al que vam arribar.

TEXT i FOTOS: JORDI ALBA