General

TEMPO (2): SUMMA CUM LAUDE MADAM CARLING

Presentació dolça, delicada i elegant… així iniciava la Jove Big Band de Girona, dirigida per Dani Alonso, la seva actuació al festival Tempo, sota les estrelles, el passat 3 d’agost a Girona. Just en aquell instant feia aparició la fascinant, elèctrica i captivadora gorga d’energia Gunhild Carling; exposant clarament amb el seu vestit blanc d’inquiets serells el destí del nostre emocionant viatge musical vers els anys trenta i quaranta on es palpava tant intensament aquella energia vital.

Inqüestionable màxima entrega a l’escenari i fora d’ell durant un concertàs de dues folgades hores. Amb intermezzi inesperadament variats: curts, directes, anecdòtics, còmics amb imitació dels diferents estils dels més famosos trombonistes americans incloses, de comunicació clara, directe i divertida, mantenint a tot hora un ritme trepidant d’actuació i interpretacions.

El programa oficial la presenta com trombó i veu. És clar que ens els programes oficials no hi ha prou espai per descriure la quantitat d’instruments que va arribar a esprémer d’una sola actuació: trompeta, flautes, harmònica… es devia deixar la “bagpipe” a casa!!! Ballant ella a la vegada que ensenyava a ballar swing a l’agraït públic, sempre atent i fidel al seu lideratge. Cantant i ensenyant a cantar. Una alta transmissió de motivació als assistents sense oblidar que a l’hora dirigia l’orquestra, jugant a dialogar amb cadascun dels músics de la Big Band, demostrant una gran capacitat de concentració executant amb mestria tot el show.

Show amb majúscules, de la mà de projectes tant interessant com el de la Jove Big Band de Girona on joves valents amb gran potencial i solidesa per estar a l’alçada i interactuar amb artistes de volada internacional com aquesta desbordant multiinstrumentista: Summa Cum Laude Madam Carling.

No podia acabar d’una altra manera que amb un colpidor Gran Finale amb Marching band per tota la plaça dels Jurats al més pur estil New Orleans; ajudats pel públic a abandonar l’escenari, excepte la secció rítmica, és clar. Sense deixar en cap moment de demanar la participació dels assistents fins l’últim alè d’energia d’aquest inoblidable passeig per antany.

I no passa res que tractessis de “tu” al rei de Suècia, Senyora-senyorassa Carling, potser seria més adient que ell t’anomenés: “Your Majesty”.

TEXT: Eva Moya

FOTOS: ANNA PÉREZ

TEMPO: ALS COLORS DE NIRVANA…

Show i performance; eren els mots que feia servir el sommelier Eduard Solà -nas d’or entre altres qualificacions- el passat dilluns primer d’agost a Wine and Music dins el festival Tempo, sota les estrelles a la plaça Jurats de Girona.

No sempre atendre a la cua just abans de gaudir un espectacle coincideix amb les expectatives d’aquest, però cal dir que en aquesta ocasió la situació inicial d’espera cobria amb escreix l’experiència contigua: 5 tastets de vins, sota les estrelles, guarnit amb temes eclèctics interpretats pel quartet Tokaji. Cata musicalitzada i privilegiadament guiada pel sommelier Eduard Solà. Un vi, una cançó, un tastet gastronòmic amb productes km0 com a novetat en aquesta tercera edició. Sense oblidar la cirereta del pastís per ampliar encara més tota aquesta exaltació dels sentits: als colors de Nirvana. Nirvana Jiménez Montagut, jove talentosa il·lustradora i dissenyadora que amb les seves creacions originals i espontànies ens delectava, al nombrós i fidel públic d’edats diverses, amb les seves làmines de delicats dibuixos però a la vegada de caràcter ben marcat.

Diferents estils musicals, jazz, rock, música del segle XX i principis del XXI. Músics professionals i col·laboradors realitzant temes extres per ajudar als cambrers a tenir prou temps perquè ens arribés la matèria, líquida i sòlida, a conèixer pel nostre paladar comentada des de l’escenari. Potser, per anomenar alguna millora, seria l’augment del número de cambrers per escorçar el temps d’espera degut a l’èxit de convocatòria de la organització.

Quedem a l’espera de repetir edició i gaudir de nou sota el mantell estelat del proper d’estiu.

TEXT: EVA MOYA

FOTOS: YOUSRA MAKANSE

KINGS OF CONVENIENCE: EL REGNE PER UN JARDÍ

Vespre molt be gastat, del primer d’agost, als Jardins de Cap Roig, per assistir a l’actuació compassada, animada i rodona dels Kings of Convenience, capaços de fer aixecar el públic només amb el cupatge de dues guitarres acústiques i dues veus suaus i avellutades. Cas per dir que el ritme i el swing estan a dins nostre, són una actitud.

No és habitual que l’Orella Activa orbiti pel Festival de Cap Roig, però les tres paraules que composen el nom d’aquest duo noruec no ens deixàven més opcions. Els Kings of Convenience (KoC) conten només 3 discos en els seus 15 anys d’existència, però han marcat una reputació merescuda i conquerit un terreny propi en el món de l’indie acústic, obrint camí amb el seu pop-folk en una era de ressaca electrònica i guitarres elèctriques revivaleres, manifestament amb el primer registre, «Quiet is the new Loud» (2001).

Havia teloner. I si hem de confessar que mais hem seguit gaire a Joan Dausà, també hem de reconèixer que les seves cançons -edulcorades, de tres acords- funcionen millor en anglès, com va deixar patent el públic, corejant, i deixant una impressió de complicitat que naturalment augmentaria amb els caps de cartell.

La comparació amb Simon & Garfunkel s’entén fins a un cert punt, però pot resultar prosaica. I naturalment, els KoC són fàcilment criticables per sonar tímbricament repetitius. Aquí el secret ja resideix en saber apreciar les traceries de les cançons i la sensibilitat inqüestionablement contemporània de les lletres que signen Eirik & Erlend. En el directe, va quedar evident des del primer moment que els de Bergen disposen i presenten una tessitura completa, rotunda, només amb el joc de les dues veus i les dues guitarres – l’acústica, més melòdica i l’espanyola, més rítmica.

El duet va proposar un itinerari cronològic basat en les millors cançons dels seus tres àlbums. Del primer, ostensivament el més reeixit, van oferir «Winning a Battle, Losing the War», «Toxic Girl», «Singing Sofly to Me», «The Girl From Back Then», «Failure» i «The weight of my words». Els efectes de llum adornaven prou be l’actuació i Erlend prenia les rendes de la comunicació amb la platea, animant al petit piano, incentivant a petar els dits, imitant una trompeta o fent unes passes de ball que aixecaven la moral.

A mesura que la vesprada avançava, la cronologia ja es va fer… diacrònica. I els temes de «Riot on a Empty Street» (2004) i «Declaration of Dependence» (2009) ja van sonar més barrejats. Bones prestacions per «24-25», «Homesick», «Know How» i l’inmortal «Stay Out of Trouble», entre d’altres. I per les alçades de «I’d Rather Dance with you», una maniobra hàbil de Erlend va fer tothom aixecar-se de les cadires i mancomunar profundament de l’acte, que és al final el que es pretén. Ja en el bis, el carismàtic rosset de les ulleres (també conegut com «the whitest boy alive») va demostrar totes les seves capacitats de guru fent els presents recitar mantres a partir de «Little Kids».

I així va transcórrer la plàcida nit als jardins del regne. La monarquia és –convenientment– cosa de dos.

 

TEXT: Alexandre Nunes de Oliveira

FOTOS: Anna Otero

FESTIVAL’ERA: I NO ES POT FER MÉS SOVINT?

Registrant augment de públic, pressupost i un cartell que va complir de meravella, el festival de Llagostera se sedimenta a la seva quarta edició com la gran cita indie i electrònica de l’estiu a les comarques. Hola a Todo el Mundo i SOHN van a estar a altíssim nivell, però qui va esgarrar de forma decidida la nit va ser Maïa Vidal, musa transatlàntica emissora de grans vibracions i felicitats.

Te lloc a la Masia Can Gascons, a les afores de Llagostera, i aquesta quarta edició (el 23 de juliol) va clavar la banderola de gran cita estiuenca. Els més lletrats comentaven que el festival substituïa d’alguna forma el buit deixat pel Pop’Arb, però la veritat és que suplanta el d’Arbúcies, a l’assumir la internacionalització de forma natural. És com ha de ser: la música te terrenys i eres, però no te fronteres.

De fet, seria qüestionable si el Festival’Era pogués tenir el mateix èxit només amb noms catalans. Joan Colomo i Inspira van actuar encara sota el sol i van rebre –injustament– poca acollida, tot i què l’exposició excessiva a la llum i la calor corresponent també pot explicar en part la mandra del públic, estirat pel terra i força xerraire. Naturalment, hi ha aspectes que es podem reveure per part de l’organització, sent un d’ells potser no arrancar els concerts de l’escenari principal fins més tard.

De fet, l’hora crepuscular ho va canviar tot. Hola a Todo el Mundo, indiscutible referent de l’indie peninsular, eren potser el grup que més gent portava a la boca i realment van tenir un públic interessat i entregat. I els madrilenys, immersos en les seves hipsterianes camises de flors, no van decebre. Ara com a quintet, van centrar l’alineació en l’últim llarga-durada, «Away», que consuma el gir de la tendència més folk dels seus inicis a un registre més eletro-pop que flota entre uns New Order, Arcade Fire o Fanfarlo. Les ballarugues ocasionals del teclista Álvaro Sanjuán del Castillo feien les delícies, i els moments fúlgids van anar arribant amb “Turn out the Lights” (curiosament amb llums d’escenaris més fortes), o el notable “Flames”. Però el moment esperat de sublim comunió amb el públic vindria amb «A Movement betwen these two», himne integral, i un final condigne amb «Maestra Alegranza».

Pensàvem que havíem engatjat el millor de la nit, però estàvem equivocats. L’honor li tocaria a Maïa Vidal. La californiana assentada a Barcelona també va canviant la clau folkera per una més sintetitzada, amb una curiosa fusió de R&B i experimentació electroacústica, vagament orientalista, amb les percussions servint també de decorats. Vidal, amb el seu vestit salmó fluorescent i només acompanyada per un percussionista, va signar una actuació altament ballable, amb uns celestials efectes lumínics als arbres, combinada a més amb un punt de sensibilitat romàntica i bona dosis d’humor. Candidata natural a ser la noia més encantadora del món, es ratifica com a ígnia i ínclita recercadora al servei de la bellesa, capaç de reinventar-se sistemàticament a cada nova etapa de la seva carrera, però sense perdre atractiu ni l’espurna de geni, com indica el fabulòs «Follow Me», reservat pel final, amb centenars ballant davant seu.No va ser simplement el millor de l’Era… sinó un seriós nominat a concert de l’any.

Mentre alguns pares més desesperats deixaven els seus fillets rendir-se a l’infam moda de la pokemania 2.0 i altres es frustraven amb la inusitada absència d’una màquina de cafè al recinte (quin fallo!) o les complicacions del sistema ‘cashless’, es creuava la mitjanit cap al regne de la foscor mesurada que exhala SOHN amb el seu drum&bass downtempo coronat amb un imaginari trobadoresc (com indicava el barret). Es destil·la com un bard sensible i dolgut, en la fornada de Perry Blake i James Blake (va, ja que estem, també d’en William Blake). Amb una presentació escènica molt sòbria –el cantant i els assistents tots de negre i cadascú encerrat en la seva tarima– però combinant magistralment els làsers amb els efectes sonors, l’actuació va ser rotunda i penetrant, sent de lloar la capacitat de rendir creïble una música de caire tan intimista en un espai tan obert, amb les seves cançons agredolces i a la vegada rítmiques com ara «The Wheel» o «Bloodflows», corejades pels oients.

Durant l’actuació van arribar també un parell d’ambulàncies, ja que a prop de l’escenari una espectadora s’havia desmaiat. Sembla que sense més conseqüències. La nit encara continuaria sota el rastre del post-rock de The Suicide of Western Culture i el deep house de Julio Bashmore, més els dj’s per alegrar la penya (eren a prop de dos mil) fins a hores d’aurora.

Festival amb totes les lletres, ens costarà molt esperar tot un any per la propera edició. Així que emergeix la pregunta: no es pot fer més sovint?

TEXT: ALEXANDRE NUNES DE OLIVEIRA

FOTOS: ANNA OTERO

VEUS DEL MON, SOTA ESTRELLES

La marca «Girona – ciutat de festivals» ha creat al llarg de l’any una sèrie de propostes que asseguren vespres musicals sense fi. Tot just acabar les Nits de Clàssica, és la vegada de baixar a la Plaça dels Jurats (aquella on els de “Joc de Trons” han inventat que arribava el mar) per assistir al festival Tempo – Sota les Estrelles, que combina jazz, soul i músiques del món amb degustacions de menjar i vi. I sembla que ningú ho ha notat, però ja anem per la 8a edició, que comença aquest divendres 22.

Tot el Barri Vell de Girona està plegat d’indrets de somni, és cert, i la Plaça dels Jurats n’és un. Enclavada entre restes de muralles centenàries, la riera de Galligants i l’antic monestir romànic de Sant Pere (avui Museu Arqueològic), tota la zona boscosa que el rodeja i la serenitat que inspira donen la sensació d’estar a milles de la ciutat, i, no obstant, estem allà mateix, a un parell de minuts caminant de la Catedral o del Call Jueu.

Constitueix, per tant, el lloc ideal per aquestes trobades musicals i enogastronòmiques que proposa el «Tempo – Sota les Estrelles», un festival potser més discret i recatat que altres dels seus congèneres que succeixen al llarg de l’any, però que ha aconseguit crear el seu públic fidel, ja que la majoria de les vetllades exhaureixen entrades, malgrat la pluja que en alguns anys va amenaçar la tranquilitat d’artistes i espectadors.

Si en edicions anteriors el predomini del jazz, soul i swing era força marcat, el Tempo va obrint perspectives i horitzons a altres gèneres. Així, per aquesta vuitena edició, podem destacar el concert inaugural, divendres 22, amb una estilitzada fusió de scat, free jazz i world music políglota a càrrec de la cantant lisbonenca d’arrel capverdiana Carmen Souza, acompanyada, com correspon, per l’ensemble del seu mentor, Theo Pas’cal.

La música experimental urbana també guanya entrada amb la sorprenent Big Band Basket Beat Barcelona, un projecte de caire social amb joves en risc d’exclusió i que es tradueix en un espectacle de hip hop creat a partir del ritme de pilotes de bàsquet. Serà el dilluns 25. I tres dies després, la GIOrquestra, sota la batuta de Marc Timón, presentarà partitures famoses de pel·lícules de Hollywood, que inclouen extractes de Star Wars, Indiana Jones, Psicosis i altres.

Cites importants es donaran també els dies 29 de juliol, amb el soul contemporani de St. Paul & the Broken Bones, directes d’Alabama, i el primer d’agost, amb un maridatge de vins i cançons, musicalitzat pel Tokaji Quartet. El certamen tancarà amb l’esperadíssim debut a la ciutat d’Anni B Sweet. La cantant malaguenya, referent estatal de l’indie pop autoral en clau femenina, ja es va presentar abans en directe a la província, però mai a la capital.

A part d’aquests concerts a pagament, el Tempo inclou, a la zona del Passeig Arqueològic (o sigui: just al costat), l’espai Village, per on passaran artistes emergents com ara Paula Grande (soul-jazz-hip hop), Xebi SF (folk-pop urbà) o The Crab Apples (indie rock), dj’s, tallers musicals i altres sorpreses.

Esperem també que el temps acompanyi i que les nits siguin be estrellades!

TEXT: ALEXANDRE NUNES DE OLIVEIRA

ERA… UNA VEGADA UN FESTIVAL

La cita estiuenca de Llagostera, “rural, alternativa i electrònica”, es consolida aquest any amb un cartell de luxe que combina els madrilenys Hola a Todo el Mundo, la californiana Maïa Vidal, el londinenc SOHN i diversos noms indiscutibles de l’escena independent catalana, com ara Inspira, Joan Colomo o The Suicide of Western Culture.

 

Plural, però clarament amb vocació indie, el Festival’Era sembla arribar aquest any a una certa afirmació de majoritat. Amb el curiós subtítol de «Festival rural de música alternativa i electrònica» i patrocinat, com no (o com ha de ser) per una important cervesera, el certamen tindrà lloc el proper 23 de juliol a la Masia Can Gascons de Llagostera, on, a part de dos escenaris, begudes i menjar, fotomaton i grafiti en directe, també hi ha una meravellosa piscina per refrescar de la canícula o relaxar els músculs (cal l’entrada VIP però!).

 

Per aquesta quarta edició, estan programades més de dotze hores de música, a partir de les 17h fins la sortida del sol del dia 24. El cop de sortida el donen Twin Drama, seguits del cantautor revisionista Joan Colomo, que obrirà l’escenari principal, per on també passaran els Inspira, els Hola a Todo el Mundo – heralds del nou folk a Espanya, l’interessantíssim SOHN, que va en l’estela d’un James Blake, o The Suicide of Western Culture, egregis portadors de la flama del post-rock a Catalunya i a la península.

 

En l’escenari Roures, atenció a la presència de Ran Ran Ran, Baywaves, Sorry Kate i sobretot de l’alquimista Maïa Vidal, també coneguda pel seu projecte lateral Your Kid Sister, cantautora americana de folk urbà que fa llargs anys viu a cavall entre Barcelona i Paris i ja és prou coneguda del públic gironí.

 

La nit acabarà amb les prestacions disc-jockeres de Marc Piñol (també conegut pel seu nom més artístic “Dj de Mierda“) i de Julio Bashmore, directament de Bristol amb el seu còctel de house contemporani amb influències soul en l’equipatge.

 

Tota la informació sobre horaris i preus a la web de l’Era: http://www.festivalera.com/

 

 

 

 

TEXT: Alexandre Nunes de Oliveira

(A)PHÒNICA 2016: EN MICAH I LA MAIKA

Tot i què els noms de pila es pronuncien igual, Micah P. Hinson i Maika Makovski representen respectivament, i en certa mesura (és clar), el turment i la claredat, com van poder comprovar aquest cap de setmana en l’(A)phònica de Banyoles. Això sí: tots dos ja han criat un mite potent al seu voltant, totalment just i merescut, tot i la tendre edat (Micah en te 35 i Maika 33). Per què aquí hi ha més que talent: hi ha geni.

No vol dir que això sempre es vegi i se senti en el directe. Quan el dissabte 25 Micah Paul Hinson va irrompre a l’escenari de l’Ateneu de Banyoles amb la funda buida de la guitarra, una motxilla, sucs granini i un parell de pomes, ja podíem comprovar que quelcom no va be del tot… per molt que fos un homenatge als músics que cada dia surten a fer vida al carrer. Hinson és un excèntric, un bufó, cosa que es revela pel seu vestuari, pels seus tics, per la forma peculiar -quasi kafkiana- com es comporta en escena i s’adreça als assistents.

La veu és la seva seguretat i els seus discos transpiren una feina meticulosa, d’on surten cançons penetrants com «The Dreams You Left Behind» o «Patience». En viu, però, al menys en format solitari, Micah viu del personatge borderline (autèntic o no) més que de la eficàcia o del carisma (que, ho sentim, no és el mateix que extravagància).

La nit següent també Maika Makovski va deixar quelcom a desitjar. Sense malentesos: la seva trajectòria és personalíssima i impol·luta, i és d’envejar que als 33 anys hagi arribat als assoliments artístics que consten en el seu currículum. Però precisament per això esperàvem més d’aquest retorn a la Muralla de Banyoles, on fa sis anys s’havia presentat amb un format rocker demolidor.

Una artista pot òbviament anar fent camí amb les variacions que entengui adequades a la maturació. I de fet, el nou disc, «Chinook Wind» deixa boníssimes indicacions, com «Canada», «Stand by your side» o el mateix tema-títol. Ara, malgrat el vent que l’inspira, no és adequat per un espai tan obert a l’aire lliure. A més, tot i l’assossec respectuós de la ampla audiència que es va congregar davant de la musa, acompanyada per quartet de cordes, bateria i trompa, cal referir que el so estava fluix – la guitarra acústica quasi no se sentia, i la veu es ressentia, sobretot en els aguts.

Això sí: diamants com «Lava Love» o «Language» no només resisteixen al nou registre cambrístic, com que brillen amb particular intensitat. Per què l’espurna del geni està allà, irradiant la seva claror indeleble.

TEXT: Alexandre Nunes de Oliveira

FOTOS: Anna Otero

QUAN LA POESIA ESDEVÉ MÚSICA

Namina, Paula Grande i Ian Sala personifiquen una sort de represa activa i substantiva de la poesia per la música. Potser aquesta connexió essencial mai realment s’ha perdut però marca avui una tendència creixent entre novells autors del panorama musical català.

Sostenia Martin Heidegger que la lírica constitueix el substrat essencial de totes les demés arts. No obstant, una de les característiques que diferencia la poètica del llenguatge comú (i del tècnic, per descomptat) és precisament el fet que erigeix i exhibeix rimes, ritmes, lletanies i cadències, i per tant, disposa d’una musicalitat intrínseca i inalienable. En veritat, aquesta relació profunda i profícua entre música i poesia, arts sonores per excel·lència, sempre ha pontificat. No és d’estranyar, per tant, que avui dia tinguem tota una generació de cantautors (per dir-ho així), emergents i avisats, que cerquem matisar i entapissar aquesta relació, ja sigui mitjançant lletres pròpies amb elaboració i complexitat, o musicant directament textos de poetes de magnitud i cert reconeixement. Trobem, en el panorama actual, tres exemples que ens ve de gust destacar: Namina, Ian Sala i Paula Grande, que també són presències carismàtiques a tenir en compte a l’escenari. Escoltem els seus ecos en mig de la claror.

Namina, paraula de foc

IMG_6892

 La doble ascendència catalana i brasilera de Namina -acrònim de Natàlia Miró do Nascimento- segurament l’ha conferit una obertura d’horitzons que no es reflecteix només en termes lingüístics, però també: la cantant articula amb igual valor diferents idiomes, tot i què el registre vocal i estilístic va variant. Més indie, recordant l’existencialisme torturat d’una PJ Harvey, quan en anglès, més tendre i introspectiva en les llengües llatines materna i paterna, encara que també dolguda, amb aquesta ansietat cosmogònica pròpia de qui li costa trobar (o millor dit: construir) el seu lloc en el món. La preocupació per les lletres és crucial i patent, i en viu, a més, la cantant de Moià inclou sovint poemes declamats mentre va arpegiant amb la seva guitarra, aspra i incisiva. Ara també disposa d’una banda que l’omple les cançons d’un fons més jazzístic i suaument experimental. Tot avança en bona direcció i bons vents, i Namina té actualment en curs, fins a mitjans de juliol, un verkami pel seu nou treball discogràfic, «Ignia». El podeu subscriure i seguir aquí, que la poesia i la música també necessiten el nostre impuls:

http://www.verkami.com/projects/14955-namina-segon-disc-ignia.

Ian Sala, o de les roses, inquietud

Ian_Sala_1

 Ian Sala Koperdraat també posseïx dupla nissaga, en aquest cas, amb mare holandesa. Natural de Roses, és germà de la també cantautora Rusó Sala, amb qui comparteix un domini exquisit de la guitarra, una ínclita atenció pel detall i una intensitat particular en el directe. La resta ja són diferències. Mentre la germana orienta més les seva carrera vers les músiques d’inspiració tradicional, Ian Sala manifesta un gust per un imaginari més hodiern, inscrivint-se en les noves corrents del pop-folk de caire més urbanita, tot i què amb influencies reconegudes dels clàssics referencials, com Bob Dylan i Leonard Cohen. Tal com Namina, el rosinc aposta igualment per alguns temes més recitats, acompanyant-se dels trinats repentistes de les sis cordes i més ocasionalment del buf de l’harmònica. Després d’haver musicat Margarit, Maragall i Martí i Pol, en el seu disc «De Can Brigola (I)» reclutava com a epígraf «Abans que neixi l’Alba» de Joan Vinyoli, el que ja atesta de les seves inquietuds poètiques. I heus que la lírica també esdevé plàstica: un dels atractius del aquest registre, amb edició a càrrec del propi autor, és que totes les portades són personalitzades, amb aquarel·les exclusives, que es poden triar a la seva web: www.iansala.com. Així roman incomparable cada exemplar.

Paula Grande: escalant pels estels

 Paula Grande també és filla de la costa empordanesa, en concret de l’Escala. La música sempre l’ha resultat ser la afició primigènia i la imaginació l’ha portat a usar la veu com a instrument mitjançant màquines de loops (o bucles) de les quals ha esdevingut una enginyosa artífex, sobretot quan actua en solitari, element que s’ha tornat en bona part la seva imatge de marca. Altres vegades, naturalment, es fa acompanyar de més músics, com és també el cas del disc «Viatge Interestel·lar», registrat amb banda sencera. Ment desassossegada, oberta, multilingüe i eclèctica, articula les influències combinades del pop, hip hop, jazz, soul, r&b, bossa nova, chill-out i de músiques hispàniques i caribenyes més d’arrel, respectant sempre de forma incòlume el format cançó. Però el seu afany per incloure texts amb una carga poètica en el cant -ho sap qui hagi seguit mínimament la seva trajectòria- també ve de lluny. I de fet en aquest viatge a les estrelles hi ha cançons conduïdes i cristal·litzades a partir de textos d’Enric Casasses, Nia Farreras i Josep Fàbrega i Selva, que són clarament indicadors d’això mateix. El pont i el port és a www.paulagrande.com/.

I així la poesia inaugura i amplia el llenguatge, guanyant empenta a la velocitat de la música.

IN-SOMNI? EL FESTIVAL O… LA CIUTAT (?)

Enguany, l’Im-Somni va reinventar-se. Va deixar de fer-se en una carpa, que havia marcat la seva fisonomia durant moltes edicions, per redistribuir-se per les principals sales de la ciutat i voltants, com ara La Mirona, Platea, Yeah i el Centre Cultural de la Mercè. Hem de qüestionar-nos si la transmutació és deguda a una necessitat interna de canvi (que seria legítima) o si potser es deu més a un l’últim intent dels organitzadors per adaptar-se a la realitat d’una ciutat que simplement … no somnia.

I si assumim aquesta segona hipòtesis, potser és normal que un festival que ja anava per la seva 13ª edició s’injectés d’una bona dosis de realisme. Al cap i la fi, Girona és una ciutat on la mitjana d’edat dels espectadors és elevada i el 95% no ballen en els concerts, independentment del gènere musical. És difícil lluitar contra les xifres.

Per tant, estimat públic, no hauria de sorprendre’ns veure-vos còmodament asseguts en aquelles antiquades cadiretes de l’Auditori de la Mercè, que semblen rescatades d’un geriàtric abandonat, saludant com si fos un tità a l’americà Elliot Murphy, quan en realitat no és més que un succedani de Bob Dylan, amb les seves rutinàries cançonetes de tres acords. Però hem d’endinsar-nos en la mentalitat vigent: una còpia del cantautor més sobrevalorat de tots els temps ens posa la pell de gallina, encara que estigui –o precisament per això- en edat de jubilació. Segons aquest ritme, en Jake Bugg podrà venir a l’Im-Somni allà pel 2054… Estem ansiosos que arribi el dia!…

I pels que voleu rollo més alternatiu, doncs, aneu a l’Yeah a veure uns guiris fer versions del Bowie defunt («el rei s’ha mort… visca el rei!») i també a la veïna Platea, sala de la qual se sap històricament tenir problemes de so i que no està gens, però gens, preparada per acollir tres concerts seguits. El de Xebi SF fins i tot va anar be en aquest aspecte, amb les noves cançons a deixar boníssimes sensacions, però el canvi pel prat fort, La Bien Querida, va ser bastant complicat, amb el trio atrapat a l’escenari entre la parafernàlia d’instruments i maquinaria que portaven… I qui s’apropava a la tarima podia veure remolins de cables que semblaven guanyar vida com en una pel·lícula de ciència-ficció sèrie B dels anys 50. Feia, realment, certa por: in-estètic i sobretot, in-segur. I per acabar, l’indie rock amb acne dels Sanjays, amb les seves lletres que parlen d’ereccions i tal.

Segurament les coses a la Mirona a nivell organitzatiu van ser diferents (els concerts de Cápsula i Adrià Puntí havíem sigut, potser astutament, direccionats cap a la sala dels confins de Salt), però la llunyania de l’anomenada Casa de la Música minva certs públics d’arribar-hi. Així que el Festival va tancar, novament, a Platea, amb una one-hit-band que mai quedarà per la història, els Immaculate Fools. Malgrat la seva insignificança filogenètica, van mostrar-se professionals i mantenir bona connexió amb el públic. Però els problemes tècnics derivats de l’acústica i els caos de cables a punt de guanyar vida seguien pairant per allà.

Sembla llavors que ja podem dormir. El que no sabem és si podem somniar…

TEXT: ALEXANDRE NUNES DE OLIVEIRA (amb R.L.)

FOTOS: ROSER LÓPEZ

ANNA ROIG: ELLA VESTIA DE VERD

 Anna Roig i els seus incondicionals Ombre de ton Chien van protagonitzar diumenge, 12 de juny, una vetllada summament plàcida i agradable a la Sala de Cambra de l’Auditori de Girona, quasi tota ocupada per un públic força entregat i entusiasta. Cançons dolces però a la vegada divertides, a la par amb un cert sentit teatral, moderat, formen la clau de l’èxit merescut del projecte.

 El grup penedesenc és d’aquells que no acaba d’afirmar-se ni a les llistes comercials, ni a les elits alternatives, però al final aquest flotar entre dues aigües és una zona natural i còmoda per a ells. Anna Roig no és un portent vocal, però el seu timbre curiós i les seves lletres, en català i en francès, plenes d’humor i onirisme líric justifiquen d’entrada l’existència del projecte. En viu, afegeix en valor la seva teatralitat, amesurada però quasi omnipresent, donant el punt just de sentit d’espectacle.

 I els quatre instrumentistes la segueixen. Al cap de mig hora d’actuació l’estaticisme d’aquests començava a preocupar-nos, però heus quan s’aixequen de la zona de confort i es congreguen al bell mig de l’escenari, aixoplugant la cantant i musa, immersa en un llarg i vistós vestit verd a l’estil País de les Meravelles (després de treure-se la gavardina de detectiu que portava des de l’inici).

 Creuant els mars del pop i del jazz, especialment el manouche, de la chanson française i de la musette, del circ i del cabaret, Anna Roig i els seus gossos ombrívols (picada d’ull a Brel, évidemment) patenten clarament un recorregut autoral que va in crescendo… Capaç, per tant, d’una hora i uns quants quarts de música plaent, que atrau per les seves melodies tendres i les seves pinzellades d’amor i humor. Així ho demostra aquest tercer disc, «Un pas i neu i un pas», que el grup va presentar a Girona, concloent la gira.

 Hi tornarem també, quan sigui la tornada.

TEXT: Alexandre Nunes de Oliveira